Onze de Setem­bre de 2019 | Cap govern auto­nò­mic no ens farà lliu­res! /​Once de Sep­tiem­bre de 2019 | Nin­gún gobierno auto­nó­mi­co nos hará libres!

[Cat]

Onze de Setem­bre de 2019 | Cap govern auto­nò­mic no ens farà lliures!

Mobi­litza­ció · Poder popu­lar · Paï­sos Catalans

Mani­fest d’Endavant (OSAN) amb motiu de la Dia­da Nacio­nal de l’Onze de Setem­bre de 2019

El camí cap a la inde­pen­dèn­cia d’una part dels Paï­sos Cata­lans que pro­po­sa­va el sobi­ra­nis­me gover­na­men­tal de JxCAT i ERC ha que­dat estron­cat. La idea que era pos­si­ble fer la inde­pen­dèn­cia a par­tir de refor­mes legals ha que­dat des­acre­di­ta­da per­què ni l’estat espan­yol ni la Unió Euro­pea no res­po­nen a fona­ments demo­crà­tics, sinó a inter­es­sos d’estat i del capi­ta­lis­me que pas­sen per sobre de la volun­tat dels pobles. Així mateix, aquells qui volien fer ser­vir el pro­cés per nego­ciar un nou esta­tus de Cata­lun­ya en el si de l’estat espan­yol s’han que­dat, tam­bé, sen­se reco­rre­gut. Els límits de refor­ma i acord que els per­met l’estat són tan regres­sius i humi­liants que no hi ha base social dis­po­sa­da a acceptar-los.

Però aquests anys de mobi­litza­ció dei­xen tam­bé una herèn­cia molt posi­ti­va. Els Paï­sos Cata­lans han pas­sat de ser un dels terri­to­ris on més con­sens hi havia entorn de la cons­ti­tu­ció de 1978 a ser un dels terri­to­ris on l’estat i el poder eco­nò­mic estan més des­le­gi­ti­mats. La idea del lli­gam indis­so­lu­ble entre llui­ta nacio­nal i llui­ta social ha cres­cut. I la legi­ti­ma­ció de la desobe­dièn­cia com una for­ma jus­ta d’enfrontar-se a lleis injus­tes ha arre­lat de mane­ra molt impor­tant. I tam­bé ens dei­xa una cons­ta­ta­ció nega­ti­va: el gran arre­la­ment que enca­ra té el nacio­na­lis­me espan­yol en parts sig­ni­fi­ca­ti­ves de les clas­ses popu­lars del nos­tre país.

Ens cal cons­truir un nou camí, amb noves eines, que eixam­pli aques­tes escletxes. I ens cal tan­car la tem­pta­ció de tor­nar a recó­rrer camins cone­guts que sabem que l’únic lloc on por­ten és a una nego­cia­ció a la bai­xa amb l’estat sobre com­pe­tèn­cies auto­nò­mi­ques. No hi ha tràn­sit a la inde­pen­dèn­cia de la llei a la llei. Només a tra­vés d’una via revo­lu­cio­nà­ria, d’una veri­ta­ble revo­lu­ció polí­ti­ca, és pos­si­ble tren­car les estruc­tu­res de domi­na­ció d’un dels estats més impor­tants del món occi­den­tal. I només des de rei­vin­di­ca­cions mate­rials sòli­des i recons­truc­ció del tei­xit popu­lar podrem tren­car l’arrelament del nacio­na­lis­me espan­yol en una part del nos­tre poble.

Aquest nou camí va per llarg, i d’això cal ser-ne cons­cients. Però ja des del pri­mer pas cal­drà afron­tar noves bata­lles. Que el camí sigui llarg no pot ser l’excusa per que­dar-se a casa. Rega­lem els sofàs als opor­tu­nis­tes. Ara, més que mai, la mili­tàn­cia de l’Esquerra Inde­pen­den­tis­ta ha de redo­blar els esfo­rços, per­què és en els pri­mers pas­sos on ens juguem el rumb posterior.

Aquest nou camí l’ha de fer la nació com­ple­ta, els Paï­sos Cata­lans. Per­què, si l’objectiu de la inde­pen­dèn­cia és garan­tir els drets nacio­nals i socials del nos­tre poble, aquests drets s’han de garan­tir per a tot el nos­tre poble, i no frag­ment a frag­ment. I, a més, per­què, per tren­car amb uns estats occi­den­tals i assen­tats com l’estat espan­yol i fran­cès, neces­si­ta­rem la força de tots els racons dels Paï­sos Cata­lans, les seves dinà­mi­ques de llui­ta i la capa­ci­tat que cada terri­to­ri té de gene­rar pro­fun­des con­tra­dic­cions a l’estat.

Sen­se uni­tat popu­lar no hi hau­rà inde­pen­dèn­cia. Sen­se una majo­ria de les clas­ses popu­lars orga­nitza­des al vol­tant d’un pro­gra­ma polí­tic d’independència nacio­nal, sobi­ra­nia eco­nò­mi­ca i poder popu­lar, no hi ha força sufi­cient per doble­gar l’estat. Creu­re que es pot fer a tra­vés d’una alia­nça trans­ver­sal capi­ta­ne­ja­da pels qui diuen que «l’independentisme és un movi­ment de clas­ses mit­ja­nes que no accep­ten sobre­salts» és negar la pos­si­bi­li­tat de guan­yar la inde­pen­dèn­cia. La uni­tat popu­lar no és l’Esquerra Inde­pen­den­tis­ta ni la CUP. Som un dels embrions d’aquesta uni­tat popu­lar, però allò que hem de cons­truir hau­rà de ser molt més gran.

Dels governs auto­nò­mics i dels seus par­la­ments no en vin­drà el can­vi en pro­fun­di­tat, no en nai­xe­rà ni la inde­pen­dèn­cia, ni la Repú­bli­ca ni la jus­tí­cia social. Dir que a tra­vés de la ges­tió auto­nò­mi­ca es cons­trueix la inde­pen­dèn­cia, i fer xan­tat­ge emo­cio­nal per man­te­nir les cadi­res de les con­se­lle­ries és una esta­fa que ha de ser denun­cia­da com a tal per l’independentisme. Per­què no és pos­si­ble gover­nar una auto­no­mia bui­da de sobi­ra­nia com si ja fós­sim una repú­bli­ca, i per­què aquells qui ara gover­nen l’autonomia en nom de l’independentisme ho fan per man­te­nir l’ordre social i els inter­es­sos de les clas­ses domi­nants. I no hi hau­rà inde­pen­dèn­cia sen­se ende­rro­car aquest ordre social i aquests interessos.

Cons­truir uni­tat popu­lar, cons­truir estruc­tu­res de resis­tèn­cia, cons­truir movi­ment. A cada llui­ta social, a cada lloc de tre­ball, a cada mobi­litza­ció anti­re­pres­si­va, a tots els nodes del tei­xit asso­cia­tiu, a tots els racons dels Paï­sos Cata­lans. Fer els pri­mers pas­sos d’un nou camí dotant-los del sen­tit i l’orientació encer­tats per arri­bar a l’objectiu final: la Repú­bli­ca dels Paï­sos Cata­lans i la cons­truc­ció d’una socie­tat femi­nis­ta i socialista.

La llui­ta és l’únic camí!

[ES]

Once de Sep­tiem­bre de 2019 | Nin­gún gobierno auto­nó­mi­co nos hará libres!

Movi­li­za­ción · Poder popu­lar · Paï­sos Catalans

Mani­fies­to de Enda­vant (OSAN) con moti­vo de la Fies­ta Nacio­nal del Once de Sep­tiem­bre de 2019

El camino hacia la inde­pen­den­cia de una par­te de los Paï­sos Cata­lans que pro­po­nía el sobe­ra­nis­mo guber­na­men­tal de JxCAT y ERC ha que­da­do trun­ca­do. La idea de que era posi­ble hacer la inde­pen­den­cia a par­tir de refor­mas lega­les ha que­da­do des­acre­di­ta­da por­que ni Espa­ña ni la Unión Euro­pea res­pon­den a fun­da­men­tos demo­crá­ti­cos, sino a intere­ses de esta­do y del capi­ta­lis­mo que pasan por enci­ma de la volun­tad de los pue­blos . Asi­mis­mo, aque­llos que que­rían uti­li­zar el pro­ce­so para nego­ciar un nue­vo esta­tus de Cata­lu­ña en el seno de Espa­ña se han que­da­do, tam­bién, sin reco­rri­do. Los lími­tes de refor­ma y acuer­do que les per­mi­te el esta­do son tan regre­si­vos y humi­llan­tes que no hay base social dis­pues­ta a aceptarlos.

Pero estos años de movi­li­za­ción dejan tam­bién una heren­cia muy posi­ti­va. Los Paï­sos Cata­lans han pasa­do de ser uno de los terri­to­rios don­de más con­sen­so había en torno a la cons­ti­tu­ción de 1978 a ser uno de los terri­to­rios don­de el esta­do y el poder eco­nó­mi­co están más des­le­gi­ti­ma­dos. La idea del lazo indi­so­lu­ble entre lucha nacio­nal y lucha social ha cre­ci­do. Y la legi­ti­ma­ción de la des­obe­dien­cia como una for­ma jus­ta de enfren­tar­se a leyes injus­tas ha arrai­ga­do de mane­ra muy impor­tan­te. Y tam­bién nos deja una cons­ta­ta­ción nega­ti­va: el gran arrai­go que toda­vía tie­ne el nacio­na­lis­mo espa­ñol en par­tes sig­ni­fi­ca­ti­vas de las cla­ses popu­la­res de nues­tro país.

Nece­si­ta­mos cons­truir un nue­vo camino, con nue­vas herra­mien­tas, que ensan­che estas grie­tas. Y nece­si­ta­mos cerrar la ten­ta­ción de vol­ver a reco­rrer cami­nos cono­ci­dos que sabe­mos que el úni­co lugar don­de lle­van es a una nego­cia­ción a la baja con el esta­do sobre com­pe­ten­cias auto­nó­mi­cas. No hay trá­fi­co en la inde­pen­den­cia de la ley a la ley. Sólo a tra­vés de una vía revo­lu­cio­na­ria, de una ver­da­de­ra revo­lu­ción polí­ti­ca, es posi­ble rom­per las estruc­tu­ras de domi­na­ción de uno de los esta­dos más impor­tan­tes del mun­do occi­den­tal. Y sólo des­de rei­vin­di­ca­cio­nes mate­ria­les sóli­das y recons­truc­ción del teji­do popu­lar podre­mos rom­per el arrai­go del nacio­na­lis­mo espa­ñol en una par­te de nues­tro pueblo.

Este nue­vo camino va para lar­go, y hay que ser cons­cien­tes de ello. Pero ya des­de el pri­mer paso será nece­sa­rio afron­tar nue­vas bata­llas. Que el camino sea lar­go no pue­de ser la excu­sa para que­dar­se en casa. Rega­le­mos los sofás a los opor­tu­nis­tas. Aho­ra, más que nun­ca, la mili­tan­cia de la Izquier­da Inde­pen­den­tis­ta debe redo­blar esfuer­zos , por­que es en las eta­pas don­de nos juga­mos el rum­bo posterior.

Este nue­vo camino debe hacer la nación com­ple­ta, los Paï­sos Cata­lans. Por­que, si el obje­ti­vo de la inde­pen­den­cia es garan­ti­zar los dere­chos nacio­na­les y socia­les de nues­tro pue­blo, estos dere­chos deben garan­ti­zar­se para todo nues­tro pue­blo, y no frag­men­to a frag­men­to. Y, ade­más, por­que, para rom­per con unos esta­dos occi­den­ta­les y asen­ta­dos como el esta­do espa­ñol y fran­cés, nece­si­ta­re­mos la fuer­za de todos los rin­co­nes de los Paï­sos Cata­lans, sus diná­mi­cas de lucha y la capa­ci­dad que cada terri­to­rio tie­ne de gene­rar pro­fun­das con­tra­dic­cio­nes en el estado.

Sin uni­dad popu­lar no habrá inde­pen­den­cia . Sin una mayo­ría de las cla­ses popu­la­res orga­ni­za­das en torno a un pro­gra­ma polí­ti­co de inde­pen­den­cia nacio­nal, sobe­ra­nía eco­nó­mi­ca y poder popu­lar, no hay fuer­za sufi­cien­te para doblar el esta­do. Creer que se pue­de hacer a tra­vés de una alian­za trans­ver­sal capi­ta­nea­da por quie­nes dicen que «el inde­pen­den­tis­mo es un movi­mien­to de cla­ses medias que no acep­tan sobre­sal­tos» es negar la posi­bi­li­dad de ganar la inde­pen­den­cia. La uni­dad popu­lar no es la Izquier­da Inde­pen­den­tis­ta ni la CUP. Somos uno de los embrio­nes de esta uni­dad popu­lar, pero lo que tene­mos que cons­truir debe­rá ser mucho mayor.

De los gobier­nos auto­nó­mi­cos y de sus par­la­men­tos no ven­drá el cam­bio en pro­fun­di­dad, no nace­rá ni la inde­pen­den­cia, ni la Repú­bli­ca ni la jus­ti­cia social. Decir que a tra­vés de la ges­tión auto­nó­mi­ca se cons­tru­ye la inde­pen­den­cia, y hacer chan­ta­je emo­cio­nal para man­te­ner las sillas de las con­se­je­rías es una esta­fa que debe ser denun­cia­da como tal por el inde­pen­den­tis­mo . Por­que no es posi­ble gober­nar una auto­no­mía vacía de sobe­ra­nía como si ya fué­ra­mos una repú­bli­ca, y para que los que aho­ra gobier­nan la auto­no­mía en nom­bre del inde­pen­den­tis­mo lo hacen para man­te­ner el orden social y los intere­ses de las cla­ses domi­nan­tes. Y no habrá inde­pen­den­cia sin derri­bar este orden social y estos intereses.

Cons­truir uni­dad popu­lar, cons­truir estruc­tu­ras de resis­ten­cia, cons­truir movi­mien­to. En cada lucha social, en cada pues­to de tra­ba­jo, en cada movi­li­za­ción anti­re­pres­si­va, a todos los nodos del teji­do aso­cia­ti­vo, a todos los rin­co­nes de los. Hacer los pri­me­ros pasos de un nue­vo camino dotán­do­los del sen­ti­do y la orien­ta­ción acer­ta­dos para lle­gar al obje­ti­vo final: la Repú­bli­ca de los Paï­sos Cata­lans y la cons­truc­ción de una socie­dad femi­nis­ta y socialista.

¡La lucha es el úni­co camino!

Artikulua gustoko al duzu? / ¿Te ha gustado este artículo?

Share on facebook
Share on Facebook
Share on twitter
Share on Twitter

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *