Onze de Setembre de 2019 | Cap govern autonòmic no ens farà lliures! /​Once de Septiembre de 2019 | Ningún gobierno autonómico nos hará libres!

[Cat]

Onze de Setem­bre de 2019 | Cap govern auto­nò­mic no ens farà lliu­res!

Mobi­litza­ció · Poder popu­lar · Paï­sos Cata­lans

Mani­fest d’Endavant (OSAN) amb motiu de la Dia­da Nacio­nal de l’Onze de Setem­bre de 2019

El camí cap a la inde­pen­dèn­cia d’una part dels Paï­sos Cata­lans que pro­po­sa­va el sobi­ra­nis­me gover­na­men­tal de JxCAT i ERC ha que­dat estron­cat. La idea que era pos­si­ble fer la inde­pen­dèn­cia a par­tir de refor­mes legals ha que­dat des­acre­di­ta­da per­què ni l’estat espan­yol ni la Unió Euro­pea no res­po­nen a fona­ments demo­crà­tics, sinó a inter­es­sos d’estat i del capi­ta­lis­me que pas­sen per sobre de la volun­tat dels pobles. Així mateix, aquells qui volien fer ser­vir el pro­cés per nego­ciar un nou esta­tus de Cata­lun­ya en el si de l’estat espan­yol s’han que­dat, tam­bé, sen­se reco­rre­gut. Els límits de refor­ma i acord que els per­met l’estat són tan regres­sius i humi­liants que no hi ha base social dis­po­sa­da a accep­tar-los.

Però aquests anys de mobi­litza­ció dei­xen tam­bé una herèn­cia molt posi­ti­va. Els Paï­sos Cata­lans han pas­sat de ser un dels terri­to­ris on més con­sens hi havia entorn de la cons­ti­tu­ció de 1978 a ser un dels terri­to­ris on l’estat i el poder eco­nò­mic estan més des­le­gi­ti­mats. La idea del lli­gam indis­so­lu­ble entre llui­ta nacio­nal i llui­ta social ha cres­cut. I la legi­ti­ma­ció de la desobe­dièn­cia com una for­ma jus­ta d’enfrontar-se a lleis injus­tes ha arre­lat de mane­ra molt impor­tant. I tam­bé ens dei­xa una cons­ta­ta­ció nega­ti­va: el gran arre­la­ment que enca­ra té el nacio­na­lis­me espan­yol en parts sig­ni­fi­ca­ti­ves de les clas­ses popu­lars del nos­tre país.

Ens cal cons­truir un nou camí, amb noves eines, que eixam­pli aques­tes escletxes. I ens cal tan­car la tem­pta­ció de tor­nar a recó­rrer camins cone­guts que sabem que l’únic lloc on por­ten és a una nego­cia­ció a la bai­xa amb l’estat sobre com­pe­tèn­cies auto­nò­mi­ques. No hi ha tràn­sit a la inde­pen­dèn­cia de la llei a la llei. Només a tra­vés d’una via revo­lu­cio­nà­ria, d’una veri­ta­ble revo­lu­ció polí­ti­ca, és pos­si­ble tren­car les estruc­tu­res de domi­na­ció d’un dels estats més impor­tants del món occi­den­tal. I només des de reivin­di­ca­cions mate­rials sòli­des i recons­truc­ció del tei­xit popu­lar podrem tren­car l’arrelament del nacio­na­lis­me espan­yol en una part del nos­tre poble.

Aquest nou camí va per llarg, i d’això cal ser-ne cons­cients. Però ja des del pri­mer pas cal­drà afron­tar noves bata­lles. Que el camí sigui llarg no pot ser l’excusa per que­dar-se a casa. Rega­lem els sofàs als opor­tu­nis­tes. Ara, més que mai, la mili­tàn­cia de l’Esquerra Inde­pen­den­tis­ta ha de redo­blar els esfo­rços, per­què és en els pri­mers pas­sos on ens juguem el rumb pos­te­rior.

Aquest nou camí l’ha de fer la nació com­ple­ta, els Paï­sos Cata­lans. Per­què, si l’objectiu de la inde­pen­dèn­cia és garan­tir els drets nacio­nals i socials del nos­tre poble, aquests drets s’han de garan­tir per a tot el nos­tre poble, i no frag­ment a frag­ment. I, a més, per­què, per tren­car amb uns estats occi­den­tals i assen­tats com l’estat espan­yol i fran­cès, neces­si­ta­rem la força de tots els racons dels Paï­sos Cata­lans, les seves dinà­mi­ques de llui­ta i la capa­ci­tat que cada terri­to­ri té de gene­rar pro­fun­des con­tra­dic­cions a l’estat.

Sen­se uni­tat popu­lar no hi hau­rà inde­pen­dèn­cia. Sen­se una majo­ria de les clas­ses popu­lars orga­nitza­des al vol­tant d’un pro­gra­ma polí­tic d’independència nacio­nal, sobi­ra­nia eco­nò­mi­ca i poder popu­lar, no hi ha força sufi­cient per doble­gar l’estat. Creu­re que es pot fer a tra­vés d’una alia­nça trans­ver­sal capi­ta­ne­ja­da pels qui diuen que «l’independentisme és un movi­ment de clas­ses mit­ja­nes que no accep­ten sobre­salts» és negar la pos­si­bi­li­tat de guan­yar la inde­pen­dèn­cia. La uni­tat popu­lar no és l’Esquerra Inde­pen­den­tis­ta ni la CUP. Som un dels embrions d’aquesta uni­tat popu­lar, però allò que hem de cons­truir hau­rà de ser molt més gran.

Dels governs auto­nò­mics i dels seus par­la­ments no en vin­drà el can­vi en pro­fun­di­tat, no en nai­xe­rà ni la inde­pen­dèn­cia, ni la Repú­bli­ca ni la jus­tí­cia social. Dir que a tra­vés de la ges­tió auto­nò­mi­ca es cons­trueix la inde­pen­dèn­cia, i fer xan­tat­ge emo­cio­nal per man­te­nir les cadi­res de les con­se­lle­ries és una esta­fa que ha de ser denun­cia­da com a tal per l’independentisme. Per­què no és pos­si­ble gover­nar una auto­no­mia bui­da de sobi­ra­nia com si ja fós­sim una repú­bli­ca, i per­què aquells qui ara gover­nen l’autonomia en nom de l’independentisme ho fan per man­te­nir l’ordre social i els inter­es­sos de les clas­ses domi­nants. I no hi hau­rà inde­pen­dèn­cia sen­se ende­rro­car aquest ordre social i aquests inter­es­sos.

Cons­truir uni­tat popu­lar, cons­truir estruc­tu­res de resis­tèn­cia, cons­truir movi­ment. A cada llui­ta social, a cada lloc de tre­ball, a cada mobi­litza­ció anti­re­pres­si­va, a tots els nodes del tei­xit asso­cia­tiu, a tots els racons dels Paï­sos Cata­lans. Fer els pri­mers pas­sos d’un nou camí dotant-los del sen­tit i l’orientació encer­tats per arri­bar a l’objectiu final: la Repú­bli­ca dels Paï­sos Cata­lans i la cons­truc­ció d’una socie­tat femi­nis­ta i socia­lis­ta.

La llui­ta és l’únic camí!

[ES]

Once de Sep­tiem­bre de 2019 | Nin­gún gobierno auto­nó­mi­co nos hará libres!

Movi­li­za­ción · Poder popu­lar · Paï­sos Cata­lans

Mani­fies­to de Enda­vant (OSAN) con moti­vo de la Fies­ta Nacio­nal del Once de Sep­tiem­bre de 2019

El camino hacia la inde­pen­den­cia de una par­te de los Paï­sos Cata­lans que pro­po­nía el sobe­ra­nis­mo guber­na­men­tal de JxCAT y ERC ha que­da­do trun­ca­do. La idea de que era posi­ble hacer la inde­pen­den­cia a par­tir de refor­mas lega­les ha que­da­do des­acre­di­ta­da por­que ni Espa­ña ni la Unión Euro­pea res­pon­den a fun­da­men­tos demo­crá­ti­cos, sino a intere­ses de esta­do y del capi­ta­lis­mo que pasan por enci­ma de la volun­tad de los pue­blos . Asi­mis­mo, aque­llos que que­rían uti­li­zar el pro­ce­so para nego­ciar un nue­vo esta­tus de Cata­lu­ña en el seno de Espa­ña se han que­da­do, tam­bién, sin reco­rri­do. Los lími­tes de refor­ma y acuer­do que les per­mi­te el esta­do son tan regre­si­vos y humi­llan­tes que no hay base social dis­pues­ta a acep­tar­los.

Pero estos años de movi­li­za­ción dejan tam­bién una heren­cia muy posi­ti­va. Los Paï­sos Cata­lans han pasa­do de ser uno de los terri­to­rios don­de más con­sen­so había en torno a la cons­ti­tu­ción de 1978 a ser uno de los terri­to­rios don­de el esta­do y el poder eco­nó­mi­co están más des­le­gi­ti­ma­dos. La idea del lazo indi­so­lu­ble entre lucha nacio­nal y lucha social ha cre­ci­do. Y la legi­ti­ma­ción de la desobe­dien­cia como una for­ma jus­ta de enfren­tar­se a leyes injus­tas ha arrai­ga­do de mane­ra muy impor­tan­te. Y tam­bién nos deja una cons­ta­ta­ción nega­ti­va: el gran arrai­go que toda­vía tie­ne el nacio­na­lis­mo espa­ñol en par­tes sig­ni­fi­ca­ti­vas de las cla­ses popu­la­res de nues­tro país.

Nece­si­ta­mos cons­truir un nue­vo camino, con nue­vas herra­mien­tas, que ensan­che estas grie­tas. Y nece­si­ta­mos cerrar la ten­ta­ción de vol­ver a reco­rrer cami­nos cono­ci­dos que sabe­mos que el úni­co lugar don­de lle­van es a una nego­cia­ción a la baja con el esta­do sobre com­pe­ten­cias auto­nó­mi­cas. No hay trá­fi­co en la inde­pen­den­cia de la ley a la ley. Sólo a tra­vés de una vía revo­lu­cio­na­ria, de una ver­da­de­ra revo­lu­ción polí­ti­ca, es posi­ble rom­per las estruc­tu­ras de domi­na­ción de uno de los esta­dos más impor­tan­tes del mun­do occi­den­tal. Y sólo des­de reivin­di­ca­cio­nes mate­ria­les sóli­das y recons­truc­ción del teji­do popu­lar podre­mos rom­per el arrai­go del nacio­na­lis­mo espa­ñol en una par­te de nues­tro pue­blo.

Este nue­vo camino va para lar­go, y hay que ser cons­cien­tes de ello. Pero ya des­de el pri­mer paso será nece­sa­rio afron­tar nue­vas bata­llas. Que el camino sea lar­go no pue­de ser la excu­sa para que­dar­se en casa. Rega­le­mos los sofás a los opor­tu­nis­tas. Aho­ra, más que nun­ca, la mili­tan­cia de la Izquier­da Inde­pen­den­tis­ta debe redo­blar esfuer­zos , por­que es en las eta­pas don­de nos juga­mos el rum­bo pos­te­rior.

Este nue­vo camino debe hacer la nación com­ple­ta, los Paï­sos Cata­lans. Por­que, si el obje­ti­vo de la inde­pen­den­cia es garan­ti­zar los dere­chos nacio­na­les y socia­les de nues­tro pue­blo, estos dere­chos deben garan­ti­zar­se para todo nues­tro pue­blo, y no frag­men­to a frag­men­to. Y, ade­más, por­que, para rom­per con unos esta­dos occi­den­ta­les y asen­ta­dos como el esta­do espa­ñol y fran­cés, nece­si­ta­re­mos la fuer­za de todos los rin­co­nes de los Paï­sos Cata­lans, sus diná­mi­cas de lucha y la capa­ci­dad que cada terri­to­rio tie­ne de gene­rar pro­fun­das con­tra­dic­cio­nes en el esta­do.

Sin uni­dad popu­lar no habrá inde­pen­den­cia . Sin una mayo­ría de las cla­ses popu­la­res orga­ni­za­das en torno a un pro­gra­ma polí­ti­co de inde­pen­den­cia nacio­nal, sobe­ra­nía eco­nó­mi­ca y poder popu­lar, no hay fuer­za sufi­cien­te para doblar el esta­do. Creer que se pue­de hacer a tra­vés de una alian­za trans­ver­sal capi­ta­nea­da por quie­nes dicen que «el inde­pen­den­tis­mo es un movi­mien­to de cla­ses medias que no acep­tan sobre­sal­tos» es negar la posi­bi­li­dad de ganar la inde­pen­den­cia. La uni­dad popu­lar no es la Izquier­da Inde­pen­den­tis­ta ni la CUP. Somos uno de los embrio­nes de esta uni­dad popu­lar, pero lo que tene­mos que cons­truir debe­rá ser mucho mayor.

De los gobier­nos auto­nó­mi­cos y de sus par­la­men­tos no ven­drá el cam­bio en pro­fun­di­dad, no nace­rá ni la inde­pen­den­cia, ni la Repú­bli­ca ni la jus­ti­cia social. Decir que a tra­vés de la ges­tión auto­nó­mi­ca se cons­tru­ye la inde­pen­den­cia, y hacer chan­ta­je emo­cio­nal para man­te­ner las sillas de las con­se­je­rías es una esta­fa que debe ser denun­cia­da como tal por el inde­pen­den­tis­mo . Por­que no es posi­ble gober­nar una auto­no­mía vacía de sobe­ra­nía como si ya fué­ra­mos una repú­bli­ca, y para que los que aho­ra gobier­nan la auto­no­mía en nom­bre del inde­pen­den­tis­mo lo hacen para man­te­ner el orden social y los intere­ses de las cla­ses domi­nan­tes. Y no habrá inde­pen­den­cia sin derri­bar este orden social y estos intere­ses.

Cons­truir uni­dad popu­lar, cons­truir estruc­tu­ras de resis­ten­cia, cons­truir movi­mien­to. En cada lucha social, en cada pues­to de tra­ba­jo, en cada movi­li­za­ción anti­re­pres­si­va, a todos los nodos del teji­do aso­cia­ti­vo, a todos los rin­co­nes de los. Hacer los pri­me­ros pasos de un nue­vo camino dotán­do­los del sen­ti­do y la orien­ta­ción acer­ta­dos para lle­gar al obje­ti­vo final: la Repú­bli­ca de los Paï­sos Cata­lans y la cons­truc­ción de una socie­dad femi­nis­ta y socia­lis­ta.

¡La lucha es el úni­co camino!

Artikulua gustoko al duzu? / ¿Te ha gustado este artículo?

Share on facebook
Share on Facebook
Share on twitter
Share on Twitter

Leave a comment

Iruzkina idatzi / Deja un comentario

A %d blogueros les gusta esto: