Per la inde­pen­dèn­cia, ara és el moment de la desobe­dièn­cia /​Por la inde­pen­den­cia, es el momen­to de la desobediencia


[CAT]

Enda­vant (OSAN), orga­nitza­ció que llui­ta per la inde­pen­dèn­cia ple­na dels Paï­sos Cata­lans, és a dir, per la super­ació de la domi­na­ció dels estats espan­yol i fran­cès sobre el nos­tre poble, així com per la super­ació de les rela­cions de domi­na­ció capi­ta­lis­tes i patriar­cals que sot­me­ten la clas­se tre­ba­lla­do­ra i les clas­ses popu­lars, però espe­cial­ment les dones, volem fer públi­ques algu­nes con­si­de­ra­cions quan fal­ta menys d’un mes pel refe­rèn­dum d’autodeterminació que el pro­per 1 d’octubre ha de tenir lloc a una part de la nos­tra nació.

En pri­mer lloc i abans de res, volem subratllar que el refe­rèn­dum d’autodeterminació del pro­per 1 d’Octubre només se cele­bra­rà a una part de la nos­tra nació, els Paï­sos Cata­lans, i que per tant, d’entrada ja és un acte incom­plet que, a totes les que volem la màxi­ma lli­ber­tat de la nos­tra terra i la màxi­ma jus­tí­cia social, ha de fer-nos pen­sar en tot el que enca­ra que­da per asso­lir-les. Mal­grat aques­ta man­ca­nça essen­cial, el refe­rèn­dum d’autodeterminació és una opor­tu­ni­tat per ava­nçar en aques­ta llui­ta en la mesu­ra que és un exer­ci­ci de poder demo­crà­tic que qües­tio­na en essèn­cia un dels pilars fona­men­tals de la Cons­ti­tu­ció espan­yo­la de 1978 com és la indi­vi­si­bi­li­tat del marc terri­to­rial de l’Estat com a únic dipo­si­ta­ri de la sobi­ra­nia. El refe­rèn­dum és en si mateix un acte de sobi­ra­nia popu­lar en la mesu­ra que s’exercita, però tam­bé en la mesu­ra que dóna lloc a resul­tats mate­rials ‑en aquest cas, la pos­si­bi­li­tat de la inde­pen­dèn­cia de Cata­lun­ya. Alho­ra, el debi­li­ta­ment i even­tual­ment el tren­ca­ment de l’Estat espan­yol defi­nit per la Cons­ti­tu­ció de 1978 sig­ni­fi­ca el debi­li­ta­ment d’un dels prin­ci­pals obs­ta­cles que s’oposen a l’autodeterminació del poble cata­là, i al seu torn, obre la pos­si­bi­li­tat del debi­li­ta­ment d’un altre dels prin­ci­pals ins­tru­ments de domi­na­ció que llas­ten la sobi­ra­nia del poble cata­là: la Unió Euro­pea.

Enda­vant, doncs, ens afir­mem com­pro­me­sos amb aquest refe­rèn­dum d’autodeterminació, i ens sen­tim orgu­llo­sos d’haver con­tri­buït deci­si­va­ment a situar-lo a l’agenda polí­ti­ca. Pen­sà­vem, i seguim pen­sant, que un refe­rèn­dum d’autodeterminació a Cata­lun­ya ara pot sig­ni­fi­car una pas­sa enda­vant en l’autodeterminació dels Paï­sos Cata­lans, en la super­ació de les divi­sions prò­pies del regim del 78 i l’Estat de les Auto­no­mies, i en l’avenç cap una socie­tat socia­lis­ta i femi­nis­ta. Però pre­ci­sa­ment per­què pen­sem això, ente­nem que aquest refe­rèn­dum només reei­xi­rà si les ins­ti­tu­cions assu­mei­xen amb totes les con­se­qüèn­cies la con­fron­ta­ció amb un Estat espan­yol demo­fò­bic que uti­litza­rà totes les eines jurí­di­ques, poli­cía­ques i de con­trol ideo­lò­gic de què dis­po­sa per impe­dir l’autodeterminació, i si el poble orga­nitzat es mobi­litza no només per fer front a l’Estat, sinó tam­bé per exi­gir a les ins­ti­tu­cions cata­la­nes l’assumpció de res­pon­sa­bi­li­tats i la realitza­ció de totes aque­lles accions que siguin neces­sà­ries per a la realitza­ció del refe­rèn­dum i la imple­men­ta­ció dels seus resultats.

Sen­se desobe­dièn­cia no hi ha inde­pen­dèn­cia. No només per­què sabem que l’Estat espan­yol està deter­mi­nat a impe­dir qual­se­vol acte d’autodeterminació i de sobi­ra­nia del poble cata­là en la mesu­ra que això posa en qües­tió els seus fona­ments anti­de­mo­crà­tics; sinó per­què la con­fron­ta­ció amb l’Estat i la demos­tra­ció pràc­ti­ca i con­cre­ta que és un Estat prohi­bi­dor, serà molt més difí­cil mobi­litzar totes les for­ces neces­sà­ries per a la rup­tu­ra demo­crà­ti­ca amb l’Estatsi el Govern no assu­meix la neces­si­tat de por­tar fins a les últi­mes con­se­qüèn­cies. No és l’astúcia dels decrets llei, d’esquivar l’acció de la jus­tí­cia espan­yo­la, ni enca­ra menys el “de la llei a la llei” el que ens por­ta­rà a la inde­pen­dèn­cia; és l’assumpció que ens cal un poder popu­lar demo­crà­tic que sigui una alter­na­ti­va al poder de l’Estat espan­yol i que esti­gui dis­po­sat a desobeir-lo i a afir­mar-se quan aquell s’intenti impo­sar anti­de­mo­crà­ti­ca­ment.

En aquest punt, no podem dei­xar d’apuntar una crí­ti­ca impor­tant a una Llei de Tran­si­to­rie­tat Jurí­di­ca feta públi­ca la set­ma­na pas­sa­da, llei d’importància cab­dal a l’hora de con­cre­tar les con­se­qüèn­cies de la vic­tò­ria del sí en el refe­rèn­dum, el con­tin­gut de la qual no ha pogut ser dis­cu­ti­da en cap fòrum de dis­cus­sió més enllà del grup de ponents enca­rre­gat de fer-ho. No podem dei­xar de ser crí­tics amb el con­tin­gut d’una llei que en bona mesu­ra repro­dueix uns marcs jurí­dics i ins­ti­tu­cio­nals, així com les seves bases eco­nò­mi­ques i socials, les de l’Estat espan­yol i de la Unió Euro­pea, que sig­ni­fi­quen repro­duir una mini-Espan­ya en les pas­ses ini­cials de la nova Repú­bli­ca, amb tot el que això sig­ni­fi­ca de pre­ca­rie­tat i pobre­sa per a la clas­se tre­ba­lla­do­ra i per a les dones de clas­se tre­ba­lla­do­ra. És cert que aques­ta llei assu­meix que les bases de la repú­bli­ca es defi­ni­ran en el pro­cés cons­ti­tuent; però és igual­ment cert que el punt de par­ti­da que esta­bleix la llei de tran­si­to­rie­tat jurí­di­ca no és neu­tre i afa­vo­reix un deter­mi­nat model ins­ti­tu­cio­nal, eco­nò­mic i social. Un pro­jec­te d’independència on res no can­viï no acon­se­gui­rà les majo­ries neces­sà­ries per a guan­yar.

Però més enllà d’això, la qües­tió fona­men­tal en aquest moment és que, sen­se assu­mir fins a les últi­mes con­se­qüèn­cies l’embat des­obe­dient amb l’Estat espan­yol, correm el risc de cre­mar la car­ta del refe­rèn­dum i repro­duir un nou 9N. Malau­ra­da­ment, aquest esce­na­ri és enca­ra avui pro­ba­ble si el Govern cata­là no posa tota la carn a la grae­lla en allò que fa refe­rèn­cia a l’operatiu de cara a l’1 d’Octubre d’una ban­da, i, de l’altra, si el con­junt del movi­ment popu­lar favo­ra­ble a l’exercici de l’autodeterminació no va més enllà de la seva fun­ció mobi­litza­do­ra i assu­meix tam­bé la neces­sà­ria fun­ció crí­ti­ca amb el Govern de la Gene­ra­li­tat. En aquest sen­tit, el secre­tis­me en la ges­tió de l’operatiu del refe­rèn­dum no dei­xa de ser l’altra cara de la mone­da de l’estratègia basa­da en l’astúcia per evi­tar la repres­sió de l’estat. L’embat repres­siu de l’Estat és inevi­ta­ble, i sen­se una pobla­ció ben infor­ma­da no serà pos­si­ble fer front a les sus­pen­sions i prohi­bi­cions de l’estat amb la màxi­ma mobi­litza­ció popu­lar pos­si­ble. I en aquest cas, es podria donar pas a un refe­rèn­dum man­cat de les garan­ties més bàsi­ques o bé, i com con­se­qüèn­cia d’això, a un esce­na­ri en què el pac­te amb l’estat, l’anomenada ter­ce­ra via, esde­vin­gui més pro­ba­ble. Aquest és l’escenari que l’independentisme ha d’evitar.

I ara arri­ba el moment de la veri­tat: el moment del pols deci­siu entre l’Estat espan­yol, un Estat man­cat de legi­ti­mi­tat demo­crà­ti­ca a Cata­lun­ya, i un poble de Cata­lun­ya que ha de demos­trar-se capaç de fun­dar una nova Repú­bli­ca. L’independentisme ha de ser capaç d’articular una mobi­litza­ció prou àmplia, prou nom­bro­sa i prou sos­tin­gu­da per acon­se­guir la mas­sa crí­ti­ca sufi­cient per arti­cu­lar la rup­tu­ra amb l’Estat espan­yol. En aquest con­text, la nos­tra res­pon­sa­bi­li­tat, i la de l’esquerra inde­pen­den­tis­ta, és assen­ya­lar el caràc­ter anti­de­mo­crà­tic de l’Estat espan­yol i tre­ba­llar per mobi­litzar la clas­se tre­ba­lla­do­ra i les clas­ses popu­lars per una rup­tu­ra demo­crà­ti­ca que obri les por­tes a la cons­truc­ció d’una nova repú­bli­ca que no repro­duei­xi les des­igual­tats i els pri­vi­le­gis que patim actual­ment. I tot això ho hau­rem de fer super­ant la força prohi­bi­cio­nis­ta de l’estat espan­yol, però tam­bé els dub­tes i les inde­ci­sions d’un sec­tor impor­tant de l’independentisme.

Sen­se desobe­dièn­cia no hi ha independència.

Paï­sos Cata­lans, a 5 de setem­bre de 2017

Fuen­te: http://​www​.enda​vant​.org/​p​e​r​-​l​a​-​i​n​d​e​p​e​n​d​e​n​c​i​a​-​a​r​a​-​e​s​-​e​l​-​m​o​m​e​n​t​-​d​e​-​l​a​-​d​e​s​o​b​e​d​i​e​n​c​ia/

[ES]

Enda­vant (OSAN), orga­ni­za­ción por la inde­pen­den­cia ple­na de los Paï­sos Cata­lans, es decir, por la supera­ción de la domi­na­ción de los Esta­dos espa­ñol y fran­cés sobre nues­tro pue­blo, así como para la supera­ción de las rela­cio­nes de domi­na­ción capi­ta­lis­tas y patriar­ca­les que some­ten a la cla­se tra­ba­ja­do­ra y las cla­ses popu­la­res, pero espe­cial­men­te a las muje­res, que­re­mos dar a cono­cer algu­nas con­si­de­ra­cio­nes cuan­do fal­ta menos de un mes para el refe­rén­dum de auto­de­ter­mi­na­ción que el pró­xi­mo 1 de octu­bre ten­drá lugar en una par­te de nues­tra nación.

En pri­mer lugar, y antes que nada, que­re­mos sub­ra­yar que el refe­rén­dum de auto­de­ter­mi­na­ción del pró­xi­mo 1 de octu­bre sola­men­te se cele­bra­rá en una par­te de nues­tra nación, los Paï­sos Cata­lans, y que, por tan­to, de entra­da ya es un acto incom­ple­to que, para todas las que que­re­mos la máxi­ma liber­tad de nues­tra tie­rra y la máxi­ma jus­ti­cia social, nos ha de hacer pen­sar en todo lo que nos que­da por con­se­guir­las. A pesar de esta caren­cia esen­cial, el refe­rén­dum de auto­de­ter­mi­na­ción es una opor­tu­ni­dad para avan­zar en esta lucha en la medi­da en que es un ejer­ci­cio de poder demo­crá­ti­co que cues­tio­na en esen­cia uno de los pila­res fun­da­men­ta­les de la Cons­ti­tu­ción espa­ño­la de 1978 como es la indi­vi­si­bi­li­dad del mar­co terri­to­rial del Esta­do como úni­co depo­si­ta­rio de la sobe­ra­nía. El refe­rén­dum es en sí mis­mo un acto de sobe­ra­nía popu­lar en la medi­da en que se ejer­ci­ta, pero tam­bién en la medi­da en que da lugar a resul­ta­dos mate­ria­les ‑en este caso, la posi­bi­li­dad de la inde­pen­den­cia de Cata­lun­ya. Al mis­mo tiem­po, el debi­li­ta­mien­to y even­tual­men­te la rup­tu­ra del Esta­do espa­ñol defi­ni­do por la Cons­ti­tu­ción de 1978 sig­ni­fi­ca el debi­li­ta­mien­to de uno de los prin­ci­pa­les obs­tácu­los que se opo­nen a la auto­de­ter­mi­na­ción del pue­blo cata­lán y, al mis­mo tiem­po, abre la posi­bi­li­dad del debi­li­ta­mien­to de otro de los prin­ci­pa­les ins­tru­men­tos de domi­na­ción que las­tran la sobe­ra­nía del pue­blo cata­lán: la Unión Euro­pea.

En Enda­vant, por lo tan­to, nos afir­ma­mos com­pro­me­ti­dos con este refe­ren­dum de auto­de­ter­mi­na­ción y nos sen­ti­mos orgu­llo­sos de haber con­tri­bui­dos deci­si­va­men­te en situar­lo en la agen­da polí­ti­ca. Pen­sá­ba­mos, y segui­mos pen­san­do, que aho­ra un refe­rén­dum de auto­de­ter­mi­na­ción en Cata­lun­ya pue­de sig­ni­fi­car un paso ade­lan­te en la auto­de­ter­mi­na­ción de los Paï­sos Cata­lans, en la supera­ción de las divi­sio­nes pro­pias del régi­men del 78 y del Esta­do de las Auto­no­mías, y un avan­ce hacia una socie­dad socia­lis­ta y femi­nis­ta. Pero pre­ci­sa­men­te por­que pen­sa­mos esto, com­pren­de­mos que este refe­rén­dum sola­men­te será un éxi­to si las ins­ti­tu­cio­nes asu­men con todas las con­se­cuen­cias la con­fron­ta­ción con un Esta­do espa­ñol demo­fó­bi­co que uti­li­za­rá todos los ins­tru­men­tos jurí­di­cos, poli­cía­cos y de con­trol ideo­ló­gi­co de los que dis­po­ne para impe­dir la auto­de­ter­mi­na­ción, y si el pue­blo orga­ni­za­do se movi­li­za no sola­men­te para enfren­tar­se al Esta­do, sino tam­bién para exi­gir a las ins­ti­tu­cio­nes cata­la­nes la asun­ción de res­pon­sa­bi­li­da­des y la rea­li­za­ción de todas las accio­nes que sean nece­sa­rias para la rea­li­za­ción del refe­rén­dum y la implan­ta­ción de sus resul­ta­dos.

Sin des­obe­dien­cia no hay inde­pen­den­cia. No sola­men­te por­que sabe­mos que el Esta­do espa­ñol está deter­mi­na­do a impe­dir cual­quier acto de auto­de­ter­mi­na­ción y de sobe­ra­nía del pue­blo cata­lán en la medi­da que esto pone en cues­tión sus fun­da­men­tos anti­de­mo­crá­ti­cos; sino por­que si el Govern no asu­me la nece­si­dad de lle­var has­ta sus últi­mas con­se­cuen­cias la con­fron­ta­ción con el Esta­do y la demos­tra­ción prác­ti­ca y con­cre­ta de que es un Esta­do prohi­bi­dor, será mucho más difí­cil movi­li­zar todas las fuer­zas nece­sa­rias para la rup­tu­ra demo­crá­ti­ca con el Esta­do. No es la astu­cia de los decre­tos ley, de esqui­var la acción de la jus­ti­cia espa­ño­la, ni toda­vía menos el «de la ley a la ley» lo que nos lle­va­rá a la inde­pen­den­cia; es la asun­ción de que nos hace fal­ta un poder popu­lar demo­crá­ti­co que sea una alter­na­ti­va al poder del Esta­do espa­ñol y que esté dis­pues­to a des­obe­de­cer­lo y a afir­mar­se cuan­do aquel se inten­te impo­ner anti­de­mo­crá­ti­ca­men­te.

En este pun­to, no pode­mos dejar de plan­tear una crí­ti­ca impor­tan­te a la Ley de Tran­si­to­rie­dad Jurí­di­ca hecha públi­ca la sema­na pasa­da, ley de impor­tan­cia capi­tal a la hora de con­cre­tar las con­se­cuen­cias de la vic­to­ria del sí en el refe­rén­dum, el con­te­ni­do de la cual no ha podi­do ser deba­ti­da en nin­gún foro de dis­cu­sión más allá del gru­po de ponen­tes encar­ga­do de hacer­lo. No pode­mos dejar de ser crí­ti­cos con el con­te­ni­do de una ley que en bue­na medi­da repro­du­ce unos mar­cos jurí­di­cos e ins­ti­tu­cio­na­les, así como sus bases eco­nó­mi­cas y socia­les, las del Esta­do espa­ñol y de la Unión Euro­pea, que sig­ni­fi­can repro­du­cir una mini-Espa­ña en los pasos ini­cia­les de la nue­va Repú­bli­ca, con todo lo que esto sig­ni­fi­ca de pre­ca­rie­dad y pobre­za para la cla­se tra­ba­ja­do­ra y para las muje­res de cla­se tra­ba­ja­do­ra. Es cier­to que esta ley asu­me que las bases de la repú­bli­ca se defi­ni­rán en el pro­ce­so cons­ti­tu­yen­te; pero es igual­men­te cier­to que el pun­to de par­ti­da que esta­ble­ce la ley de tran­si­to­rie­dad jurí­di­ca no es neu­tro y favo­re­ce un deter­mi­na­do mode­lo ins­ti­tu­cio­nal, eco­nó­mi­co y social. Un pro­yec­to de inde­pen­den­cia don­de nada cam­bie no con­se­gui­rá las mayo­rías nece­sa­rias para ganar.

Pero más allá de todo esto, la cues­tión fun­da­men­tal en este momen­to es que, sin asu­mir has­ta las últi­mas con­se­cuen­cias el emba­te des­obe­dien­te con el Esta­do espa­ñol, corre­mos el ries­go de que­mar la car­ta del refe­rén­dum y repro­du­cir un nue­vo 9‑N. Des­gra­cia­da­men­te, este esce­na­rio es toda­vía pro­ba­ble si el Govern cata­lán no pone toda la car­ne en el asa­dor en todo lo que hace refe­ren­cia al ope­ra­ti­vo de cara al 1 de octu­bre por un lado, y, por otro, si el con­jun­to del movi­mien­to popu­lar favo­ra­ble al ejer­ci­cio de la auto­de­ter­mi­na­ción no va más allá de su fun­ción movi­li­za­do­ra y asu­me tam­bién la nece­sa­ria fun­ción crí­ti­ca con el Govern de la Gene­ra­li­tat. En este sen­ti­do, el secre­tis­mo en la ges­tión del ope­ra­ti­vo del refe­rén­dum no deja de ser la otra cara de la mone­da de la estra­te­gia basa­da en la astu­cia para evi­tar la repre­sión del Esta­do. El emba­te repre­si­vo del Esta­do es inevi­ta­ble, y sin una pobla­ción bien infor­ma­da no será posi­ble enfren­tar­se a las sus­pen­sio­nes y prohi­bi­cio­nes del Esta­do con la máxi­ma movi­li­za­ción popu­lar posi­ble, Y en este caso, se podría hacer un refe­rén­dum que no ten­ga las garan­tías más bási­cas o bien, y como con­se­cuen­cia de esto, lle­gue­mos a un esce­na­rio en el que el pac­to con el Esta­do, la lla­ma­da ter­ce­ra vía, sea más pro­ba­ble. Este es el esce­na­rio que el inde­pen­den­tis­mo ha de evitar.

Y aho­ra lle­ga el momen­to de la ver­dad: el momen­to del pul­so deci­si­vo entre el Esta­do espa­ñol, un Esta­do que no tie­nen legi­ti­mi­dad demo­crá­ti­ca en Cata­lun­ya, y un pue­blo de Cata­lun­ya que ha demos­tra­do ser capaz de fun­dar una nue­va Repú­bli­ca. El inde­pen­den­tis­mo ha de ser capaz de arti­cu­lar una movi­li­za­ción sufi­cien­te­men­te amplia, sufi­cien­te­men­te nume­ro­sa y con sufi­cien­te­men­te apo­yo para con­se­guir la masa crí­ti­ca sufi­cien­te para arti­cu­lar la rup­tu­ra con el Esta­do espa­ñol. En este con­tex­to, nues­tra res­pon­sa­bi­li­dad, y la de la izquier­da inde­pen­den­tis­ta, es seña­lar el carác­ter anti­de­mo­crá­ti­co del Esta­do espa­ñol y tra­ba­jar para movi­li­zar la cla­se tra­ba­ja­do­ra y las cla­ses popu­la­res para una rup­tu­ra demo­crá­ti­ca que abra las puer­tas a la cons­truc­ción de una nue­va repú­bli­ca que no repro­duz­ca las des­igual­da­des y los pri­vi­le­gios que sufri­mos actual­men­te. Todo esto ten­dre­mos que hacer­lo superan­do la fuer­za prohi­bi­cio­nis­ta del Esta­do espa­ñol, pero tam­bién las dudas y las inde­ci­sio­nes de un sec­tor impor­tan­te del independentismo.

Sin des­obe­dien­cia no hay independencia.

Paï­sos Cata­lans, 5 de sep­tiem­bre de 2017

Artikulua gustoko al duzu? / ¿Te ha gustado este artículo?

Share on Facebook
Share on Twitter

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.