Per la inde­pen­dèn­cia, ara és el moment de la desobe­dièn­cia /​Por la inde­pen­den­cia, es el momen­to de la des­obe­dien­cia


[CAT]

Enda­vant (OSAN), orga­nitza­ció que llui­ta per la inde­pen­dèn­cia ple­na dels Paï­sos Cata­lans, és a dir, per la super­ació de la domi­na­ció dels estats espan­yol i fran­cès sobre el nos­tre poble, així com per la super­ació de les rela­cions de domi­na­ció capi­ta­lis­tes i patriar­cals que sot­me­ten la clas­se tre­ba­lla­do­ra i les clas­ses popu­lars, però espe­cial­ment les dones, volem fer públi­ques algu­nes con­si­de­ra­cions quan fal­ta menys d’un mes pel refe­rèn­dum d’autodeterminació que el pro­per 1 d’octubre ha de tenir lloc a una part de la nos­tra nació.

En pri­mer lloc i abans de res, volem subratllar que el refe­rèn­dum d’autodeterminació del pro­per 1 d’Octubre només se cele­bra­rà a una part de la nos­tra nació, els Paï­sos Cata­lans, i que per tant, d’entrada ja és un acte incom­plet que, a totes les que volem la màxi­ma lli­ber­tat de la nos­tra terra i la màxi­ma jus­tí­cia social, ha de fer-nos pen­sar en tot el que enca­ra que­da per asso­lir-les. Mal­grat aques­ta man­ca­nça essen­cial, el refe­rèn­dum d’autodeterminació és una opor­tu­ni­tat per ava­nçar en aques­ta llui­ta en la mesu­ra que és un exer­ci­ci de poder demo­crà­tic que qües­tio­na en essèn­cia un dels pilars fona­men­tals de la Cons­ti­tu­ció espan­yo­la de 1978 com és la indi­vi­si­bi­li­tat del marc terri­to­rial de l’Estat com a únic dipo­si­ta­ri de la sobi­ra­nia. El refe­rèn­dum és en si mateix un acte de sobi­ra­nia popu­lar en la mesu­ra que s’exercita, però tam­bé en la mesu­ra que dóna lloc a resul­tats mate­rials ‑en aquest cas, la pos­si­bi­li­tat de la inde­pen­dèn­cia de Cata­lun­ya. Alho­ra, el debi­li­ta­ment i even­tual­ment el tren­ca­ment de l’Estat espan­yol defi­nit per la Cons­ti­tu­ció de 1978 sig­ni­fi­ca el debi­li­ta­ment d’un dels prin­ci­pals obs­ta­cles que s’oposen a l’autodeterminació del poble cata­là, i al seu torn, obre la pos­si­bi­li­tat del debi­li­ta­ment d’un altre dels prin­ci­pals ins­tru­ments de domi­na­ció que llas­ten la sobi­ra­nia del poble cata­là: la Unió Euro­pea.

Enda­vant, doncs, ens afir­mem com­pro­me­sos amb aquest refe­rèn­dum d’autodeterminació, i ens sen­tim orgu­llo­sos d’haver con­tri­buït deci­si­va­ment a situar-lo a l’agenda polí­ti­ca. Pen­sà­vem, i seguim pen­sant, que un refe­rèn­dum d’autodeterminació a Cata­lun­ya ara pot sig­ni­fi­car una pas­sa enda­vant en l’autodeterminació dels Paï­sos Cata­lans, en la super­ació de les divi­sions prò­pies del regim del 78 i l’Estat de les Auto­no­mies, i en l’avenç cap una socie­tat socia­lis­ta i femi­nis­ta. Però pre­ci­sa­ment per­què pen­sem això, ente­nem que aquest refe­rèn­dum només reei­xi­rà si les ins­ti­tu­cions assu­mei­xen amb totes les con­se­qüèn­cies la con­fron­ta­ció amb un Estat espan­yol demo­fò­bic que uti­litza­rà totes les eines jurí­di­ques, poli­cía­ques i de con­trol ideo­lò­gic de què dis­po­sa per impe­dir l’autodeterminació, i si el poble orga­nitzat es mobi­litza no només per fer front a l’Estat, sinó tam­bé per exi­gir a les ins­ti­tu­cions cata­la­nes l’assumpció de res­pon­sa­bi­li­tats i la realitza­ció de totes aque­lles accions que siguin neces­sà­ries per a la realitza­ció del refe­rèn­dum i la imple­men­ta­ció dels seus resul­tats.

Sen­se desobe­dièn­cia no hi ha inde­pen­dèn­cia. No només per­què sabem que l’Estat espan­yol està deter­mi­nat a impe­dir qual­se­vol acte d’autodeterminació i de sobi­ra­nia del poble cata­là en la mesu­ra que això posa en qües­tió els seus fona­ments anti­de­mo­crà­tics; sinó per­què la con­fron­ta­ció amb l’Estat i la demos­tra­ció pràc­ti­ca i con­cre­ta que és un Estat prohi­bi­dor, serà molt més difí­cil mobi­litzar totes les for­ces neces­sà­ries per a la rup­tu­ra demo­crà­ti­ca amb l’Estatsi el Govern no assu­meix la neces­si­tat de por­tar fins a les últi­mes con­se­qüèn­cies. No és l’astúcia dels decrets llei, d’esquivar l’acció de la jus­tí­cia espan­yo­la, ni enca­ra menys el “de la llei a la llei” el que ens por­ta­rà a la inde­pen­dèn­cia; és l’assumpció que ens cal un poder popu­lar demo­crà­tic que sigui una alter­na­ti­va al poder de l’Estat espan­yol i que esti­gui dis­po­sat a desobeir-lo i a afir­mar-se quan aquell s’intenti impo­sar anti­de­mo­crà­ti­ca­ment.

En aquest punt, no podem dei­xar d’apuntar una crí­ti­ca impor­tant a una Llei de Tran­si­to­rie­tat Jurí­di­ca feta públi­ca la set­ma­na pas­sa­da, llei d’importància cab­dal a l’hora de con­cre­tar les con­se­qüèn­cies de la vic­tò­ria del sí en el refe­rèn­dum, el con­tin­gut de la qual no ha pogut ser dis­cu­ti­da en cap fòrum de dis­cus­sió més enllà del grup de ponents enca­rre­gat de fer-ho. No podem dei­xar de ser crí­tics amb el con­tin­gut d’una llei que en bona mesu­ra repro­dueix uns marcs jurí­dics i ins­ti­tu­cio­nals, així com les seves bases eco­nò­mi­ques i socials, les de l’Estat espan­yol i de la Unió Euro­pea, que sig­ni­fi­quen repro­duir una mini-Espan­ya en les pas­ses ini­cials de la nova Repú­bli­ca, amb tot el que això sig­ni­fi­ca de pre­ca­rie­tat i pobre­sa per a la clas­se tre­ba­lla­do­ra i per a les dones de clas­se tre­ba­lla­do­ra. És cert que aques­ta llei assu­meix que les bases de la repú­bli­ca es defi­ni­ran en el pro­cés cons­ti­tuent; però és igual­ment cert que el punt de par­ti­da que esta­bleix la llei de tran­si­to­rie­tat jurí­di­ca no és neu­tre i afa­vo­reix un deter­mi­nat model ins­ti­tu­cio­nal, eco­nò­mic i social. Un pro­jec­te d’independència on res no can­viï no acon­se­gui­rà les majo­ries neces­sà­ries per a guan­yar.

Però més enllà d’això, la qües­tió fona­men­tal en aquest moment és que, sen­se assu­mir fins a les últi­mes con­se­qüèn­cies l’embat des­obe­dient amb l’Estat espan­yol, correm el risc de cre­mar la car­ta del refe­rèn­dum i repro­duir un nou 9N. Malau­ra­da­ment, aquest esce­na­ri és enca­ra avui pro­ba­ble si el Govern cata­là no posa tota la carn a la grae­lla en allò que fa refe­rèn­cia a l’operatiu de cara a l’1 d’Octubre d’una ban­da, i, de l’altra, si el con­junt del movi­ment popu­lar favo­ra­ble a l’exercici de l’autodeterminació no va més enllà de la seva fun­ció mobi­litza­do­ra i assu­meix tam­bé la neces­sà­ria fun­ció crí­ti­ca amb el Govern de la Gene­ra­li­tat. En aquest sen­tit, el secre­tis­me en la ges­tió de l’operatiu del refe­rèn­dum no dei­xa de ser l’altra cara de la mone­da de l’estratègia basa­da en l’astúcia per evi­tar la repres­sió de l’estat. L’embat repres­siu de l’Estat és inevi­ta­ble, i sen­se una pobla­ció ben infor­ma­da no serà pos­si­ble fer front a les sus­pen­sions i prohi­bi­cions de l’estat amb la màxi­ma mobi­litza­ció popu­lar pos­si­ble. I en aquest cas, es podria donar pas a un refe­rèn­dum man­cat de les garan­ties més bàsi­ques o bé, i com con­se­qüèn­cia d’això, a un esce­na­ri en què el pac­te amb l’estat, l’anomenada ter­ce­ra via, esde­vin­gui més pro­ba­ble. Aquest és l’escenari que l’independentisme ha d’evitar.

I ara arri­ba el moment de la veri­tat: el moment del pols deci­siu entre l’Estat espan­yol, un Estat man­cat de legi­ti­mi­tat demo­crà­ti­ca a Cata­lun­ya, i un poble de Cata­lun­ya que ha de demos­trar-se capaç de fun­dar una nova Repú­bli­ca. L’independentisme ha de ser capaç d’articular una mobi­litza­ció prou àmplia, prou nom­bro­sa i prou sos­tin­gu­da per acon­se­guir la mas­sa crí­ti­ca sufi­cient per arti­cu­lar la rup­tu­ra amb l’Estat espan­yol. En aquest con­text, la nos­tra res­pon­sa­bi­li­tat, i la de l’esquerra inde­pen­den­tis­ta, és assen­ya­lar el caràc­ter anti­de­mo­crà­tic de l’Estat espan­yol i tre­ba­llar per mobi­litzar la clas­se tre­ba­lla­do­ra i les clas­ses popu­lars per una rup­tu­ra demo­crà­ti­ca que obri les por­tes a la cons­truc­ció d’una nova repú­bli­ca que no repro­duei­xi les des­igual­tats i els pri­vi­le­gis que patim actual­ment. I tot això ho hau­rem de fer super­ant la força prohi­bi­cio­nis­ta de l’estat espan­yol, però tam­bé els dub­tes i les inde­ci­sions d’un sec­tor impor­tant de l’independentisme.

Sen­se desobe­dièn­cia no hi ha inde­pen­dèn­cia.

Paï­sos Cata­lans, a 5 de setem­bre de 2017

Fuen­te: http://​www​.enda​vant​.org/​p​e​r​-​l​a​-​i​n​d​e​p​e​n​d​e​n​c​i​a​-​a​r​a​-​e​s​-​e​l​-​m​o​m​e​n​t​-​d​e​-​l​a​-​d​e​s​o​b​e​d​i​e​n​c​ia/

[ES]

Enda­vant (OSAN), orga­ni­za­ción por la inde­pen­den­cia ple­na de los Paï­sos Cata­lans, es decir, por la supera­ción de la domi­na­ción de los Esta­dos espa­ñol y fran­cés sobre nues­tro pue­blo, así como para la supera­ción de las rela­cio­nes de domi­na­ción capi­ta­lis­tas y patriar­ca­les que some­ten a la cla­se tra­ba­ja­do­ra y las cla­ses popu­la­res, pero espe­cial­men­te a las muje­res, que­re­mos dar a cono­cer algu­nas con­si­de­ra­cio­nes cuan­do fal­ta menos de un mes para el refe­rén­dum de auto­de­ter­mi­na­ción que el pró­xi­mo 1 de octu­bre ten­drá lugar en una par­te de nues­tra nación.

En pri­mer lugar, y antes que nada, que­re­mos sub­ra­yar que el refe­rén­dum de auto­de­ter­mi­na­ción del pró­xi­mo 1 de octu­bre sola­men­te se cele­bra­rá en una par­te de nues­tra nación, los Paï­sos Cata­lans, y que, por tan­to, de entra­da ya es un acto incom­ple­to que, para todas las que que­re­mos la máxi­ma liber­tad de nues­tra tie­rra y la máxi­ma jus­ti­cia social, nos ha de hacer pen­sar en todo lo que nos que­da por con­se­guir­las. A pesar de esta caren­cia esen­cial, el refe­rén­dum de auto­de­ter­mi­na­ción es una opor­tu­ni­dad para avan­zar en esta lucha en la medi­da en que es un ejer­ci­cio de poder demo­crá­ti­co que cues­tio­na en esen­cia uno de los pila­res fun­da­men­ta­les de la Cons­ti­tu­ción espa­ño­la de 1978 como es la indi­vi­si­bi­li­dad del mar­co terri­to­rial del Esta­do como úni­co depo­si­ta­rio de la sobe­ra­nía. El refe­rén­dum es en sí mis­mo un acto de sobe­ra­nía popu­lar en la medi­da en que se ejer­ci­ta, pero tam­bién en la medi­da en que da lugar a resul­ta­dos mate­ria­les ‑en este caso, la posi­bi­li­dad de la inde­pen­den­cia de Cata­lun­ya. Al mis­mo tiem­po, el debi­li­ta­mien­to y even­tual­men­te la rup­tu­ra del Esta­do espa­ñol defi­ni­do por la Cons­ti­tu­ción de 1978 sig­ni­fi­ca el debi­li­ta­mien­to de uno de los prin­ci­pa­les obs­tácu­los que se opo­nen a la auto­de­ter­mi­na­ción del pue­blo cata­lán y, al mis­mo tiem­po, abre la posi­bi­li­dad del debi­li­ta­mien­to de otro de los prin­ci­pa­les ins­tru­men­tos de domi­na­ción que las­tran la sobe­ra­nía del pue­blo cata­lán: la Unión Euro­pea.

En Enda­vant, por lo tan­to, nos afir­ma­mos com­pro­me­ti­dos con este refe­ren­dum de auto­de­ter­mi­na­ción y nos sen­ti­mos orgu­llo­sos de haber con­tri­bui­dos deci­si­va­men­te en situar­lo en la agen­da polí­ti­ca. Pen­sá­ba­mos, y segui­mos pen­san­do, que aho­ra un refe­rén­dum de auto­de­ter­mi­na­ción en Cata­lun­ya pue­de sig­ni­fi­car un paso ade­lan­te en la auto­de­ter­mi­na­ción de los Paï­sos Cata­lans, en la supera­ción de las divi­sio­nes pro­pias del régi­men del 78 y del Esta­do de las Auto­no­mías, y un avan­ce hacia una socie­dad socia­lis­ta y femi­nis­ta. Pero pre­ci­sa­men­te por­que pen­sa­mos esto, com­pren­de­mos que este refe­rén­dum sola­men­te será un éxi­to si las ins­ti­tu­cio­nes asu­men con todas las con­se­cuen­cias la con­fron­ta­ción con un Esta­do espa­ñol demo­fó­bi­co que uti­li­za­rá todos los ins­tru­men­tos jurí­di­cos, poli­cía­cos y de con­trol ideo­ló­gi­co de los que dis­po­ne para impe­dir la auto­de­ter­mi­na­ción, y si el pue­blo orga­ni­za­do se movi­li­za no sola­men­te para enfren­tar­se al Esta­do, sino tam­bién para exi­gir a las ins­ti­tu­cio­nes cata­la­nes la asun­ción de res­pon­sa­bi­li­da­des y la rea­li­za­ción de todas las accio­nes que sean nece­sa­rias para la rea­li­za­ción del refe­rén­dum y la implan­ta­ción de sus resul­ta­dos.

Sin des­obe­dien­cia no hay inde­pen­den­cia. No sola­men­te por­que sabe­mos que el Esta­do espa­ñol está deter­mi­na­do a impe­dir cual­quier acto de auto­de­ter­mi­na­ción y de sobe­ra­nía del pue­blo cata­lán en la medi­da que esto pone en cues­tión sus fun­da­men­tos anti­de­mo­crá­ti­cos; sino por­que si el Govern no asu­me la nece­si­dad de lle­var has­ta sus últi­mas con­se­cuen­cias la con­fron­ta­ción con el Esta­do y la demos­tra­ción prác­ti­ca y con­cre­ta de que es un Esta­do prohi­bi­dor, será mucho más difí­cil movi­li­zar todas las fuer­zas nece­sa­rias para la rup­tu­ra demo­crá­ti­ca con el Esta­do. No es la astu­cia de los decre­tos ley, de esqui­var la acción de la jus­ti­cia espa­ño­la, ni toda­vía menos el «de la ley a la ley» lo que nos lle­va­rá a la inde­pen­den­cia; es la asun­ción de que nos hace fal­ta un poder popu­lar demo­crá­ti­co que sea una alter­na­ti­va al poder del Esta­do espa­ñol y que esté dis­pues­to a des­obe­de­cer­lo y a afir­mar­se cuan­do aquel se inten­te impo­ner anti­de­mo­crá­ti­ca­men­te.

En este pun­to, no pode­mos dejar de plan­tear una crí­ti­ca impor­tan­te a la Ley de Tran­si­to­rie­dad Jurí­di­ca hecha públi­ca la sema­na pasa­da, ley de impor­tan­cia capi­tal a la hora de con­cre­tar las con­se­cuen­cias de la vic­to­ria del sí en el refe­rén­dum, el con­te­ni­do de la cual no ha podi­do ser deba­ti­da en nin­gún foro de dis­cu­sión más allá del gru­po de ponen­tes encar­ga­do de hacer­lo. No pode­mos dejar de ser crí­ti­cos con el con­te­ni­do de una ley que en bue­na medi­da repro­du­ce unos mar­cos jurí­di­cos e ins­ti­tu­cio­na­les, así como sus bases eco­nó­mi­cas y socia­les, las del Esta­do espa­ñol y de la Unión Euro­pea, que sig­ni­fi­can repro­du­cir una mini-Espa­ña en los pasos ini­cia­les de la nue­va Repú­bli­ca, con todo lo que esto sig­ni­fi­ca de pre­ca­rie­dad y pobre­za para la cla­se tra­ba­ja­do­ra y para las muje­res de cla­se tra­ba­ja­do­ra. Es cier­to que esta ley asu­me que las bases de la repú­bli­ca se defi­ni­rán en el pro­ce­so cons­ti­tu­yen­te; pero es igual­men­te cier­to que el pun­to de par­ti­da que esta­ble­ce la ley de tran­si­to­rie­dad jurí­di­ca no es neu­tro y favo­re­ce un deter­mi­na­do mode­lo ins­ti­tu­cio­nal, eco­nó­mi­co y social. Un pro­yec­to de inde­pen­den­cia don­de nada cam­bie no con­se­gui­rá las mayo­rías nece­sa­rias para ganar.

Pero más allá de todo esto, la cues­tión fun­da­men­tal en este momen­to es que, sin asu­mir has­ta las últi­mas con­se­cuen­cias el emba­te des­obe­dien­te con el Esta­do espa­ñol, corre­mos el ries­go de que­mar la car­ta del refe­rén­dum y repro­du­cir un nue­vo 9‑N. Des­gra­cia­da­men­te, este esce­na­rio es toda­vía pro­ba­ble si el Govern cata­lán no pone toda la car­ne en el asa­dor en todo lo que hace refe­ren­cia al ope­ra­ti­vo de cara al 1 de octu­bre por un lado, y, por otro, si el con­jun­to del movi­mien­to popu­lar favo­ra­ble al ejer­ci­cio de la auto­de­ter­mi­na­ción no va más allá de su fun­ción movi­li­za­do­ra y asu­me tam­bién la nece­sa­ria fun­ción crí­ti­ca con el Govern de la Gene­ra­li­tat. En este sen­ti­do, el secre­tis­mo en la ges­tión del ope­ra­ti­vo del refe­rén­dum no deja de ser la otra cara de la mone­da de la estra­te­gia basa­da en la astu­cia para evi­tar la repre­sión del Esta­do. El emba­te repre­si­vo del Esta­do es inevi­ta­ble, y sin una pobla­ción bien infor­ma­da no será posi­ble enfren­tar­se a las sus­pen­sio­nes y prohi­bi­cio­nes del Esta­do con la máxi­ma movi­li­za­ción popu­lar posi­ble, Y en este caso, se podría hacer un refe­rén­dum que no ten­ga las garan­tías más bási­cas o bien, y como con­se­cuen­cia de esto, lle­gue­mos a un esce­na­rio en el que el pac­to con el Esta­do, la lla­ma­da ter­ce­ra vía, sea más pro­ba­ble. Este es el esce­na­rio que el inde­pen­den­tis­mo ha de evi­tar.

Y aho­ra lle­ga el momen­to de la ver­dad: el momen­to del pul­so deci­si­vo entre el Esta­do espa­ñol, un Esta­do que no tie­nen legi­ti­mi­dad demo­crá­ti­ca en Cata­lun­ya, y un pue­blo de Cata­lun­ya que ha demos­tra­do ser capaz de fun­dar una nue­va Repú­bli­ca. El inde­pen­den­tis­mo ha de ser capaz de arti­cu­lar una movi­li­za­ción sufi­cien­te­men­te amplia, sufi­cien­te­men­te nume­ro­sa y con sufi­cien­te­men­te apo­yo para con­se­guir la masa crí­ti­ca sufi­cien­te para arti­cu­lar la rup­tu­ra con el Esta­do espa­ñol. En este con­tex­to, nues­tra res­pon­sa­bi­li­dad, y la de la izquier­da inde­pen­den­tis­ta, es seña­lar el carác­ter anti­de­mo­crá­ti­co del Esta­do espa­ñol y tra­ba­jar para movi­li­zar la cla­se tra­ba­ja­do­ra y las cla­ses popu­la­res para una rup­tu­ra demo­crá­ti­ca que abra las puer­tas a la cons­truc­ción de una nue­va repú­bli­ca que no repro­duz­ca las des­igual­da­des y los pri­vi­le­gios que sufri­mos actual­men­te. Todo esto ten­dre­mos que hacer­lo superan­do la fuer­za prohi­bi­cio­nis­ta del Esta­do espa­ñol, pero tam­bién las dudas y las inde­ci­sio­nes de un sec­tor impor­tan­te del inde­pen­den­tis­mo.

Sin des­obe­dien­cia no hay inde­pen­den­cia.

Paï­sos Cata­lans, 5 de sep­tiem­bre de 2017

Artikulua gustoko al duzu? / ¿Te ha gustado este artículo?

Share on facebook
Share on Facebook
Share on twitter
Share on Twitter

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *