La inde­pen­dèn­cia de qué? – Jor­di Romeu

El pas­sat 10 de juliol de 2010 el poble cata­là ha sor­tit al carrer cami­nant cap la Inde­pen­dèn­cia. Ha estat neces­sa­ri l’empirisme, l’experiència vis­cu­da en les prò­pies carns, per cons­ta­tar el que la lògi­ca i el reco­rre­gut his­tò­ric ja feien per ells matei­xos: Espan­ya és, essen­cial­ment, una pre­só de pobles. Les para­ules de José Mar­tí, l’històric revo­lu­cio­na­ri cubà, fetes al 1893 tenen tota la vigèn­cia més d’un segle des­prés: Don­de hay pelea injus­ta, allí está España.

Han estat neces­sa­ris 6 peno­sos anys però al final el nos­tre poble ha tor­nat a tas­tar el menys­preu espan­yol, tants cops patit des de 1714. El líder de la Revo­lu­ció Xine­sa de 1949 ja deia que el fra­càs és la mare de l’èxit, doncs que es noti. Hem de tre­ba­llar per que aques­ta mala expe­rièn­cia ser­vei­xi de punt i final; no ens podem per­me­tre el luxe d’anar fra­cas­sant eter­na­ment i des­prés de cada fra­càs reco­nèi­xer l’error, doncs algun dia ens poden derro­tar defi­ni­ti­va­ment. Hem d’avançar deci­di­da­ment cap a la Inde­pen­dèn­cia, i l’anàlisi his­tò­ric i l’econòmic són eines fona­men­tals que guia­ran la nos­tra ruta eman­ci­pa­do­ra. Menys­prear la his­tò­ria i la teo­ria seria cavar la nos­tra prò­pia tom­ba. Ara s’obriran nous horitzons i amb ells nous obs­ta­cles que hau­rem de superar.

Al 1914, a la II Inter­na­cio­nal, els boltxe­vics, una peti­ta mino­ria enmig de molts par­tits social­de­mò­cra­tes de tota euro­pa, van ser els únics, tot i que poc des­prés els van seguir els que més tard serien els espar­ta­kis­tes lide­rats per Rosa Luxem­burg i Karl Liebk­necht, que es van opo­sar a la (mal)anomenada I Gue­rra Mun­dial. El seu argu­ment era que es trac­ta­va d’una gue­rra inter­bur­ge­sa on les víc­ti­mes eren, al cap i a la fi, el pro­le­ta­riat, més enllà del ves­tit nacio­nal que lluïs­sin. Tres anys des­prés, els boltxe­vics i no cap altre par­tit social­de­mò­cra­ta, van guiar al seu poble, van acon­se­guir ende­rro­car el poder feu­dal rus i come­nçar a cons­truir el pri­mer intent d’estat obrer a nivell mun­dial. Cal reco­nèi­xer-los el mèrit més enllà dels fra­cas­sos pos­te­riors. De la matei­xa mane­ra que la pri­me­ra per­so­na en patir apen­di­ci­tis va morir, i la sego­na i la ter­ce­ra tam­bé; no va ser fins al cap de molts fra­cas­sos que la cirur­gia va sal­var al pacient. El que no farem serà cul­par la met­ges­sa quan ni la cièn­cia ni la tèc­ni­ca del moment esta­ven prou des­en­vo­lu­pa­des. Doncs quan ens refe­rim a la revo­lu­ció boltxe­vic ho fem amb la matei­xa admi­ra­ció amb la que Craig Ven­ter es refe­reix a la mira­da de Men­del sobre els seus pèsols, res­pec­tant les evi­dents dis­tàn­cies. Aque­lla peti­ta mino­ria, lide­ra­da per Lenin, domi­nant el des­en­vo­lu­pa­ment de les cièn­cies natu­rals i el mèto­de dia­lèc­tic ana­litza­ven les situa­cions i movien fitxa en el moment ade­quat fins arri­bar a la vic­tò­ria d’octubre de 1917. El 18 de des­em­bre de 1956 només 12 revo­lu­cio­na­ris i 7 fusells arri­ba­ven a la Sie­rra Maes­tra cuba­na i dos anys més tard acon­se­guien guan­yar la gue­rra. Mao Tse Tung deia que una sola gus­pi­ra podia encen­dre el prat sen­cer. És a dir: les calum­nies de sou una mino­ria no són res més que calumnies.

Al 1916 el Reg­ne Unit cedia davant les armes irlan­de­ses part del terri­to­ri ocu­pat. Pos­te­rior­ment els irlan­de­sos van tenir una gue­rra civil. Per una ban­da, hi havia els defen­sors de la inde­pen­dèn­cia total i imme­dia­ta, tota Irlan­da pels irlan­de­sos i irlan­de­ses. Per altra ban­da hi havia la opi­nió que si s’aconseguia la inde­pen­dèn­cia d’una part del terri­to­ri nacio­nal des­prés es podria tre­ba­llar per la total inde­pen­dèn­cia. La his­tò­ria demos­tra com enca­ra avui, qua­si un segle des­prés, els bri­tà­nics enca­ra ocu­pen part del terri­to­ri irlan­dés, que els irlan­de­sos enca­ra avui es maten entre ells i que la raó era dels qui deien: Inde­pen­dèn­cia total i abso­lu­ta o mort.

Abans de que Espan­ya fes la pri­me­ra reta­lla­da de l’estatut, abans del refe­rèn­dum del 18 de juny de 2006 on ERC es va sumar a la opció del No a l’Estatut, l’Esquerra Inde­pen­den­tis­ta, una mino­ria raquí­ti­ca, ja deia el No a l’Estatut. L’Esquerra Inde­pen­den­tis­ta deia el que sis anys més tard ha dit tot el poble: Espan­ya no rega­la­rà res: Llui­tem per la Inde­pen­dèn­cia. Lao­coont deia el mateix al poble d’Ilion abans que l’enginyós Odis­seu sor­tís del ven­tre del Caball de Troia per des­tros­sar la ciu­tat: no em refio dels grecs ni quan por­ten regals.

El pro­ble­ma que ens apa­reix a l’horitzó i que tard o d’hora hau­rem d’abordar és: la Inde­pen­dèn­cia de què? d’una Comu­ni­tat Autò­no­ma? d’una nació? què és la nació? què és Cata­lun­ya? què són els Paï­sos Catalans?

Volem la Inde­pen­dèn­cia total i com­ple­ta dels Paï­sos Cata­lans, de Fra­ga a Maó i de Sal­ses a Guar­da­mar. Volem la Inde­pen­dèn­cia dels terri­to­ris com­pre­sos per les Illes Balears i Pitiüs­ses, la Cata­lun­ya Nord, la Fran­ja de Ponent, el Prin­ci­pat de Cata­lun­ya i el País Valen­cià. Que no ens tren­quin la nació com van fer amb Irlan­da. O tot o res. Ja avui, a 13 de juliol de 2010, diem que no volem Comu­ni­tats Autò­no­mes inde­pen­dents, volem tota la nació lliure.

Jor­di Romeu.

Paï­sos Catalans