Con­si­de­ra­cions d’Arran en defen­sa de la revol­ta catalana

[CAT]

Fa nou dies es va fer públi­ca la sen­tèn­cia del Tri­bu­nal Suprem al pro­cés sobi­ra­nis­ta, amb això, es van sen­ten­ciar drets fona­men­tals i es va mar­car un punt d’inflexió en l’acceleració de la repres­sió. Ara, qual­se­vol mobi­litza­ció que com­por­ti que els cos­sos poli­cials desis­tei­xin de com­plir una ordre judi­cial pot ser con­si­de­ra­da sedició.

Alho­ra, però, la sen­tèn­cia ha gene­rat un esclat de revol­ta popu­lar des del pri­mer dia i, nou dies des­prés, enca­ra hi con­ti­nua. Nou dies de mobi­litza­ció, nou dies de repres­sió. En aques­ta revol­ta el jovent està tenint un paper clau, un paper de pun­ta de lla­nça. Aques­ta revol­ta és, tam­bé, l’expressió de la llui­ta de clas­ses en un terri­to­ri i un moment con­cret: des­enes de milers de per­so­nes als carrers per fer una esme­na a la tota­li­tat de la seva reali­tat. En aquest sen­tit, des d’Arran, l’organització juve­nil de l’Esquerra Inde­pen­den­tis­ta, fem tot un seguit de consideracions:

En pri­mer lloc, posem en valor el com­po­nent juve­nil de totes les mobi­litza­cions. Agrair a tot el jovent que està llui­tant als carrers, és un jovent que no clau­di­ca i que con­ti­nua ava­nçant. Alho­ra, enviar tot el suport i la soli­da­ri­tat a les detin­gu­des, a les 28 empre­so­na­des i a les més de 600 per­so­nes feri­des a cau­sa de la bru­ta­li­tat policial.

El con­text d’acceleració repres­si­va en gene­ral i, la publi­ca­ció de la sen­tèn­cia del Tri­bu­nal Suprem en par­ti­cu­lar, ha pro­vo­cat l’esclat de ràbia d’una gene­ra­ció que ha cres­cut amb la repres­sió al movi­ment popu­lar, la vio­lèn­cia poli­cial de l’1 d’Octubre, l’atur juve­nil, els des­no­na­ments, la cri­si eco­nò­mi­ca ini­cia­da en 2008, les refor­mes labo­rals i tants altres exem­ples on el jovent ha vist com era sot­mès a no tenir futur. Així doncs, es dóna un con­text on una gene­ra­ció ha per­dut la por: el jovent diu prou i deci­deix llui­tar per una vida dig­na i tren­car amb un Estat capi­ta­lis­ta que no ens ofe­reix cap tipus de futur.

Posem de mani­fest que ens tro­bem en una revol­ta, mal­grat que no és cap bata­lla final sí que cal remar­car que es trac­ta d’un perío­de insu­rrec­cio­nal. Ni són sim­ples alda­rulls ni hi ha “300 vio­lents” –com alguns ens volen fer creu­re – , hi ha des­enes de milers les joves als carrers que hem per­dut la por i hem deci­dit legí­ti­ma­ment no clau­di­car davant la injus­tí­cia. Orga­nitzar la ràbia, arti­cu­lar i des­ple­gar la resposta.

Rebut­gem la vio­lèn­cia poli­cial exer­ci­da con­tra mani­fes­tants i el poble orga­nitzat durant tots aquests dies de mobi­litza­ció cons­tant al carrer. En aquest, sen­tit, cal exi­gir dimis­sions i que assu­mei­xin res­pon­sa­bi­li­tats; dimis­sió del Con­se­ller Buch; expul­sió d’agents; dis­so­lu­ció de BRIMO i UIP; i la reti­ra­da imme­dia­ta de la Poli­cia Nacio­nal i la Guàr­dia Civil dels Paï­sos Cata­lans. Davant uns governs i uns cos­sos poli­cials i mili­tars al ser­vei dels pode­ro­sos, al poble només li que­da l’organització. El govern auto­nò­mic del Prin­ci­pat és corres­pon­sa­ble de la repres­sió i de la cri­mi­na­litza­ció del jovent i el poble mobi­litzat. És un govern, doncs, que ha de cau­re: dimis­sió en bloc.

Rebut­gem, tam­bé, la cri­mi­na­litza­ció cons­tant al jovent i al poble mobi­litzat per part dels governs i totes les for­ces reac­cio­nà­ries. L’única vio­lèn­cia és la poli­cial. Pro­te­gir-se i defen­sar-se de la bru­ta­li­tat poli­cial no és vio­lèn­cia, sinó autodefensa.

La revol­ta cata­la­na no és la bata­lla final, però és impres­cin­di­ble que con­ti­nuï per no ser tre­pit­ja­des com a poble. La llui­ta serà llar­ga i calen espais que expres­sin totes les for­mes de llui­ta: una res­pos­ta mas­si­va, con­tun­dent i desobedient.

L’empeny dels carrers cal cata­litzar-lo, per una ban­da, en una res­pos­ta anti­re­pres­si­va mas­si­va per l’amnistia i l’autodeterminació i, per una altra ban­da, en l’articulació de la Uni­tat Popu­lar com a úni­ca estra­tè­gia per la cons­truc­ció del socia­lis­me i la super­ació del patriar­cat als Paï­sos Cata­lans. Ava­nçar cap a la victòria.

Per últim, exi­gim la lli­ber­tat de totes les pre­ses polí­ti­ques i emplaçar al jovent que estan donant la cara als carrers a con­ver­tir la ràbia en orga­nitza­ció: Jove, organitza’t i lluita!

Arran, l’organització juve­nil de l’Esquerra Independentista

Paï­sos Cata­lans, 23 de setem­bre de 2019

[ES]

Hace nue­ve días se hizo públi­ca la sen­ten­cia del Tri­bu­nal Supre­mo al pro­ce­so sobe­ra­nis­ta, con esto, se sen­ten­cia­ron dere­chos fun­da­men­ta­les y se mar­có un pun­to de infle­xión en la ace­le­ra­ción de la repre­sión. Aho­ra, cual­quier movi­li­za­ción que com­por­te que los cuer­pos poli­cia­les desis­tan de cum­plir una orden judi­cial pue­de ser con­si­de­ra­da sedición.

A la vez, pero, la sen­ten­cia ha gene­ra­do un esta­lli­do de revuel­ta popu­lar des­de el pri­mer día y, nue­ve días des­pués, toda­vía con­ti­núa. Nue­ve días de movi­li­za­ción, nue­ve días de repre­sión. En esta revuel­ta la juven­tud está tenien­do un papel cla­ve, un papel de pun­ta de lan­za. Esta revuel­ta es, tam­bién, la expre­sión de la lucha de cla­ses en un terri­to­rio y un momen­to con­cre­to: dece­nas de miles de per­so­nas a las calles para hacer una enmien­da a la tota­li­dad de su reali­dad. En este sen­ti­do, des­de Arran, la orga­ni­za­ción juve­nil de la Esque­rra Inde­pen­den­tis­ta, hace­mos una serie de consideraciones:

En pri­mer lugar, pone­mos en valor el com­po­nen­te juve­nil de todas las movi­li­za­cio­nes. Agra­de­cer a toda la juven­tud que está luchan­do en las calles, es una juven­tud que no clau­di­ca y que con­ti­núa avan­zan­do. A la vez, enviar todo el apo­yo y la soli­da­ri­dad a las dete­ni­das, a las 28 encar­ce­la­das y a las más de 600 per­so­nas heri­das a cau­sa de la bru­ta­li­dad policial.

El con­tex­to de ace­le­ra­ción repre­si­va en gene­ral y la publi­ca­ción de la sen­ten­cia del Tri­bu­nal Supre­mo, en par­ti­cu­lar, ha pro­vo­ca­do el esta­lli­do de rabia de una gene­ra­ción que ha cre­ci­do con la repre­sión al movi­mien­to popu­lar, la vio­len­cia poli­cial del 1 de octu­bre, el paro juve­nil, los desahu­cios, la cri­sis eco­nó­mi­ca ini­cia­da en 2008, las refor­mas labo­ra­les y tan­tos otros ejem­plos don­de la juven­tud ha vis­to como era con­de­na­do a no tener futu­ro. Así pues, se da un con­tex­to don­de una gene­ra­ción ha per­di­do el mie­do: la juven­tud dice bas­ta y deci­de luchar por una vida dig­na y rom­per con un Esta­do capi­ta­lis­ta que no nos ofre­ce nin­gún tipo de futuro.

Pone­mos de mani­fies­to que nos encon­tra­mos en una revuel­ta, a pesar de que no es la bata­lla final sí que hay que remar­car que se tra­ta de un perio­do insu­rrec­cio­nal. Ni son sim­ples dis­tur­bios ni hay «300 vio­len­tos» –como algu­nos nos quie­ren hacer creer – , hay dece­nas de miles las jóve­nes a las calles que hemos per­di­do el mie­do y hemos deci­di­do legí­ti­ma­men­te no clau­di­car ante la injus­ti­cia. Orga­ni­zar la rabia, arti­cu­lar y des­ple­gar la respuesta.

Recha­za­mos la vio­len­cia poli­cial ejer­ci­da con­tra mani­fes­tan­tes y el pue­blo orga­ni­za­do duran­te todos estos días de movi­li­za­ción cons­tan­te en la calle. En este, sen­ti­do, hay que exi­gir dimi­sio­nes y que asu­man res­pon­sa­bi­li­da­des; dimi­sión del Con­se­je­ro Buch, expul­sión de agen­tes, diso­lu­ción de BRIMO y UIP, y la reti­ra­da inme­dia­ta de la Poli­cía Nacio­nal y la Guar­dia Civil de los Paï­sos Cata­lans. Ante unos gobier­nos y unos cuer­pos poli­cia­les y mili­ta­res al ser­vi­cio de los pode­ro­sos, al pue­blo solo le que­da la orga­ni­za­ción. El gobierno auto­nó­mi­co del Prin­ci­pat es corres­pon­sa­ble de la repre­sión y de la cri­mi­na­li­za­ción de la juven­tud y el pue­blo movi­li­za­do. Es un gobierno, pues, que tie­ne que caer: dimi­sión en bloque.

Recha­za­mos, tam­bién, la cri­mi­na­li­za­ción cons­tan­te de la juven­tud y del pue­blo movi­li­za­do por par­te de los gobier­nos y todas las fuer­zas reac­cio­na­rias. La úni­ca vio­len­cia es la poli­cial. Pro­te­ger­se y defen­der­se de la bru­ta­li­dad poli­cial no es vio­len­cia, sino autodefensa.

La revuel­ta cata­la­na no es la bata­lla final, pero es impres­cin­di­ble que con­ti­núe para no ser piso­tea­das como pue­blo. La lucha será lar­ga y hacen fal­ta espa­cios que expre­sen todas las for­mas de lucha: una res­pues­ta masi­va, con­tun­den­te y desobediente.

El empu­je que exis­te en las calles hay que cata­li­zar­lo, por un lado, en una res­pues­ta anti­re­pres­si­va masi­va por la amnis­tía y la auto­de­ter­mi­na­ción y, por otra ban­da, en la arti­cu­la­ción de la Uni­dad Popu­lar como úni­ca estra­te­gia por la cons­truc­ción del socia­lis­mo y la supera­ción del patriar­ca­do en los Paï­sos Cata­lans. Avan­zar hacia la victoria.

Por últi­mo, exi­gi­mos la liber­tad de todas las pre­sas polí­ti­cas y empla­zar a la juven­tud que están dan­do la cara a las calles a con­ver­tir la rabia en orga­ni­za­ción: ¡Joven, orga­ní­za­te y lucha!

Arran, la orga­ni­za­ción juve­nil de la Esque­rra Independentista

Paï­sos Cata­lans, 23 de sep­tiem­bre de 2019

Artikulua gustoko al duzu? / ¿Te ha gustado este artículo?

Twitter
Facebook
Telegram

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *