ENLAZANDO LOS DICIEMBRES DE 1978 Y 2015 /​1978KO ETA 2015EKO ABENDUAK ESKUTIK /​Enllaçant els des­em­bres de 1978 i 2015

[Artícu­lo de cola­bo­ra­ción de Iker Here­dia de Elu, ex-mili­tan­te de Por­tu­ga­le­te de Ikas­le Aber­tza­leak, Jarrai (KAS), ETA y EPPK]

Yo sólo tenía un año cuan­do el Esta­do espa­ñol impu­so la far­sa cons­ti­tu­cio­nal que nece­si­ta­ba para poder seguir eter­ni­zan­do la opre­sión de mi pue­blo y de los tra­ba­ja­do­res del con­jun­to del Esta­do que dura has­ta hoy. Era fina­les de 1978 y aun­que yo no fue­se cons­cien­te, en aquel momen­to la opre­sión fas­cis­ta se vis­tió con un fal­so dis­fraz que ha con­di­cio­na­do, carac­te­ri­za­do y mar­ca­do la vida de mi gene­ra­ción. Al pare­cer, fui­mos los “hijos e hijas de la Demo­cra­cia”.
Al igual que otros miles, aita y ama lucha­ban en la calle con­tra el fas­cis­mo y en favor de un pue­blo libre basa­do en la jus­ti­cia para opri­mi­dos y explo­ta­dos. Lo harían con la fuer­za que les daba la espe­ran­za y el deseo de que niños y niñas como yo pudié­se­mos vivir en un Pue­blo y en un Mun­do sin opre­so­res ni opri­mi­dos. En octu­bre del 78 tra­ta­ron de res­pon­der al gri­to de “En favor de los guda­ris de ayer y HOY” a la mani­fes­ta­ción de las Palo­mas con­vo­ca­da por los bur­gue­ses dere­cho­sos jel­ki­des del PNV para denun­ciar la lucha revo­lu­cio­na­ria del Pue­blo Tra­ba­ja­dor Vas­co en el Cas­co Vie­jo de Bil­bo. Que­rían que los hijos e hijas más que­ri­dos del pue­blo no se sin­tie­sen solos en la más dura de las trin­che­ras, pero sobre todo, que­rían decir bien alto y cla­ro que el fas­cis­mo ins­tau­ra­do tras la derro­ta infli­gi­da por el alza­mien­to de 1936 a la Resis­ten­cia Popu­lar seguía bien vivo y que la libe­ra­ción del pue­blo tra­ba­ja­dor, de lle­gar, ven­dría úni­ca­men­te de la mano de la orga­ni­za­ción y la lucha revo­lu­cio­na­ria. La poli­cía fas­cis­ta espa­ño­la los apa­leó jun­to a otras varias doce­nas de com­pa­ñe­ros más que con­si­guie­ron lle­gar has­ta allí. La san­gre y las lágri­mas ver­ti­das en aquel momen­to en las Cal­za­das de Mallo­na, jun­to a todas las que hicie­ron derra­mar en las calles de toda Eus­kal Herria, deja­ban bien cla­ro en aquel acon­te­ci­mien­to his­tó­ri­co ‑que sir­ve para ofre­cer una inme­jo­ra­ble sín­te­sis de lo que ha ocu­rri­do en las déca­das siguien­tes y de dón­de se ha situa­do cada uno- que denun­ciar la ope­re­ta de los fas­cis­tas y todos los que se cobi­ja­ron a su som­bra, actuar en favor de la lucha revo­lu­cio­na­ria que tan impres­cin­di­ble seguía sien­do, arran­car la más míni­ma con­ce­sión demo­crá­ti­ca a los opre­so­res y rei­vin­di­car las liber­ta­des demo­crá­ti­cas más fun­da­men­ta­les se paga­ba con creces.

Al de un mes lle­gó el refe­rén­dum de la Cons­ti­tu­ción, el 6 de Diciem­bre de 1978. A base de impo­si­ción y decre­to, a porra­zos y a tiros, con tor­tu­ras y ase­si­na­tos, de la noche a la maña­na los fas­cis­tas se vol­vie­ron demó­cra­tas y los lucha­do­res, terro­ris­tas. Se qui­sie­ra o no, la oli­gar­quía enri­que­ci­da y asen­ta­da con el fran­quis­mo, por medio del apo­yo del ejér­ci­to fas­cis­ta, deja­ba cla­ro que su dis­po­si­ción a alar­gar la cade­na lle­ga­ba has­ta ahí. Los bur­gue­ses dere­cho­sos jel­ki­des vas­cos del PNV empe­za­ron a comer de su mano el currus­co de pan que les die­ron en Madrid. Los rep­ti­les carri­llis­tas ter­mi­na­ron de liqui­dar el par­ti­do que para bue­na par­te de la cla­se obre­ra com­ba­ti­va del esta­do era un refe­ren­te de honor, sacri­fi­cio y dig­ni­dad, encon­tran­do en tie­rras vas­cas dis­cí­pu­los con matrí­cu­la de honor como Ban­drés y Onain­dia. Des­de enton­ces, timos y sus inten­cio­nes: los apo­lo­gis­tas del fal­so par­la­men­ta­ris­mo repre­sen­ta­do por el cir­co elec­to­ral. Mario­ne­tas que pre­ten­die­ron dar cre­di­bi­li­dad al fas­cis­mo camu­fla­do. Aque­llos des­pre­cia­bles y vene­no­sos lobos con piel de cor­de­ro que, seña­lan­do con el dedo a mili­tan­tes revo­lu­cio­na­rios y des­pre­cian­do la fuer­za del pue­blo en lucha gana­ron su espa­cio en la lega­li­dad. Los cama­leo­nes de la social­de­mo­cra­cia, asa­la­ria­dos para crear con­fu­sión y fal­sas espe­ran­zas en el seno de los tra­ba­ja­do­res y opri­mi­dos.
Así, lle­gó la negra jor­na­da del 21 de diciem­bre del 78. Como tan­tos otros, tras poner su vida al ser­vi­cio de la doble libe­ra­ción del Pue­blo Tra­ba­ja­dor Vas­co, ase­si­na­ron a Arga­la en Ange­lu. Des­de enton­ces hemos teni­do su foto colo­ca­da o guar­da­da jun­to a las de otros muchos en innu­me­ra­bles hoga­res vas­cos. Alguien dijo que sólo los cono­ce­mos cuan­do nos los matan. Así, aiti­te y ama­ma colo­ca­ron una pega­ti­na con la ima­gen de Arga­la en el cua­dro de Lenin jun­to a una peque­ña ban­de­ra repu­bli­ca­na. Al de pocos años le pre­gun­té a ama­ma por los que esta­ban en el cua­dro, ávi­do de curio­si­dad. “Es Lenin, fue un hom­bre muy bueno” me dijo. Al ver que seña­la­ba la otra ima­gen, ama­ma me dijo: “Es Arga­la, nos lo mata­ron”, con una con­go­ja y un orgu­llo pare­ci­dos a los que sien­to yo cada vez que recuer­do esta anéc­do­ta. Al cono­cer a Arga­la y a los revo­lu­cio­na­rios que jun­to a él actua­ban en favor de la doble libe­ra­ción del pue­blo tra­ba­ja­dor con la pala­bra y la acción, apren­dí rápi­da­men­te quién era quién en este pue­blo, quie­nes eran ami­gos para siem­pre, quie­nes com­pa­ñe­ros oca­sio­na­les en base a lo duro que estu­vie­se la coyun­tu­ra, quie­nes los men­ti­ro­sos que no cono­cen lími­te alguno a la trai­ción e hipo­cre­sía y quie­nes los enemi­gos que no mere­cen ni nece­si­tan adje­ti­va­ción con­cre­ta. Una de las prin­ci­pa­les preo­cu­pa­cio­nes de Arga­la era la de poder seguir man­te­nien­do vivo un movi­mien­to popu­lar com­ba­ti­vo diri­gi­do por la cla­se obre­ra que, sin olvi­dar los prin­ci­pios revo­lu­cio­na­rios, con­ti­nua­se defen­dien­do fir­me­men­te los obje­ti­vos polí­ti­cos estra­té­gi­cos en la nue­va situa­ción crea­da tras la impo­si­ción de la Cons­ti­tu­ción. Es decir, que todo aque­llo que la más negra repre­sión fas­cis­ta no pudo lograr, no se lo aca­ba­ran tra­gan­do las elec­cio­nes bur­gue­sas, la trai­ción social­de­mó­cra­ta y, entre otros fac­to­res, las sal­va­jes cotas de con­su­mis­mo. Arga­la sos­tu­vo que, de la mis­ma for­ma que el cam­bio ope­ra­do en la for­ma clá­si­ca del fran­quis­mo fue debi­do a la lucha arma­da, la pues­ta en liber­tad de los encar­ce­la­dos se dio gra­cias a la lucha popu­lar. Defen­sor acé­rri­mo de la Alter­na­ti­va KAS, la prin­ci­pal preo­cu­pa­ción y tarea de sus últi­mos años fue la de orga­ni­zar y estruc­tu­rar el movi­mien­to en favor de aque­lla alter­na­ti­va demo­cra­ti­za­do­ra. Lo ase­si­na­ron cuan­do tenía 29 años, y nos legó una enri­que­ce­do­ra tra­yec­to­ria.
Aun­que casi hayan trans­cu­rri­do cua­tro déca­das, sien­to y pien­so que tene­mos la opor­tu­ni­dad de com­pa­rar este final de 2015 con aquel de 1978. La rei­vin­di­ca­ción de la Amnis­tía ha atra­ve­sa­do sin com­ple­jos el cen­tro de Bil­bo hace un par de sema­nas, dejan­do cla­ro que son los fas­cis­tas los úni­cos terro­ris­tas que reco­no­ce­mos en este pue­blo. Mien­tras, los par­ti­dos ultra­de­re­chis­tas y los reu­ni­dos en torno a sus can­tos de sire­na se están pre­pa­ran­do para las elec­cio­nes con­vo­ca­das por el podri­do y enve­je­ci­do régi­men impues­to en el 78. Como si fue­ran las ofer­tas espe­cia­les que ofre­cen por Navi­dad los cen­tros comer­cia­les que ocu­pan el anti­guo solar de Altos Hor­nos en Ansio, todos ofre­cen su pro­duc­to, reple­to de colo­res y posi­bi­li­da­des. A un ami­go que ten­go des­de la infan­cia lo han traí­do al pue­blo duran­te una hora des­de la dis­per­sión de Gra­na­da para ver muer­ta a su que­ri­da amatxu, entre cas­cos y armas de las mis­mas Vas­con­ga­das que deba­ten la poten­cia­li­dad libe­ra­do­ra de las leyes de con­sul­tas. Mi com­pa­ñe­ra ha teni­do que pasar el fin de sema­na ante­rior en Anda­lu­cía y, el pró­xi­mo, en Gali­za. Y no, de momen­to no se ha apun­ta­do a algu­na ini­cia­ti­va inter­na­cio­na­lis­ta. Aca­ban de cele­brar­se elec­cio­nes en Vene­zue­la y me acuer­do de Arga­la, ya que como él apren­dió y expre­só cuan­do lle­va­ron a cabo el gol­pe de esta­do con­tra Allen­de, si la cla­se obre­ra cami­na de la mano de aque­llos que hablan de “trán­si­tos pací­fi­cos al socia­lis­mo” vere­mos muchas matan­zas y muy pocas revo­lu­cio­nes. Entre otras, veo refle­ja­da en los anti­fas­cis­tas de Ucra­nia y el Don­bass, en los comu­nis­tas de Tur­quía, en los chi­cos y chi­cas de la nue­va Inti­fa­da de Pales­ti­na y en los defen­so­res de la sobe­ra­nía de Siria la dig­ni­dad de la Resis­ten­cia Po
pular de Viet­nam con­tra el impe­ria­lis­mo más exter­mi­na­dor. En la escue­la que estu­dié, la reli­gión supera cla­ra­men­te el nivel de acep­ta­ción que tenía en nues­tra épo­ca. Mejor ni os cuen­to cómo me va en el tra­ba­jo, ya que segu­ro que muchos de voso­tros las pasáis canu­tas para poder pagar la hipo­te­ca de la vivien­da que debie­ra ser dere­cho, no pasar ham­bre al lle­gar a fin de mes o poder encen­der la cale­fac­ción dos veces por semana.

Se acer­can las cele­bra­cio­nes judeo-cris­tia­nas y se ven pas­to­res por doquier, en los esca­pa­ra­tes. Yo, más que esos, pre­fie­ro al Sr. Pas­tor [1] y esas tan humil­des como cla­ri­fi­ca­do­ras líneas que dan mues­tra de su dig­ni­dad revo­lu­cio­na­ria. No en nom­bre de medio siglo de Resis­ten­cia. No en nom­bre de todos los que hemos par­ti­ci­pa­do en esa Resis­ten­cia. No en nom­bre de todos los que hemos sido repre­sa­lia­dos de una u otra for­ma por haber par­ti­ci­pa­do en esa Resis­ten­cia. El pró­xi­mo 20‑D tene­mos una opor­tu­ni­dad de oro para ayu­dar a
abrir el camino a las nue­vas gene­ra­cio­nes que sur­jan del tron­co de la Resis­ten­cia y para dejar cla­ro por qué zapa­te­ría no debe pasar la cla­se obre­ra vas­ca para seguir avan­zan­do en la dura anda­du­ra por su doble libe­ra­ción. Más que en argu­men­tos basa­dos en meda­llas, en las ren­tas de un pasa­do que empie­za a que­dar lejos y va camino de ser some­ti­do a vomi­ti­va revi­sión, en gran­des nom­bres o siglas con­cre­tas, siem­pre he pre­fe­ri­do aque­llas voces que tra­tan de salir ade­lan­te tenien­do como eje la razón, la ver­dad, la auto­crí­ti­ca hones­ta, la cohe­ren­cia y la actua­ción con­se­cuen­te. Últi­ma­men­te, dis­tin­tas lis­tas reple­tas de nom­bres han brin­da­do su apo­yo a decla­ra­cio­nes y movi­li­za­cio­nes que se han cele­bra­do en nues­tro pue­blo. Vis­to eso, y empu­ja­do por la nece­si­dad de dejar cla­ro dón­de, con quién y en favor de qué ha esta­do cada uno de noso­tros en este momen­to que la His­to­ria se encar­ga­rá de juz­gar, escri­bo esto, ya que yo tam­bién rei­vin­di­co, por­tan­do una hoja ver­de de roble en el cora­zón y el puño rojo levan­ta­do, lo mis­mo que dicen las pega­ti­nas que he vis­to colo­ca­das por las pare­des del pue­blo: acti­vé­mo­nos todos con­tra el fas­cis­mo, gol­pean­do el 20‑D con la abs­ten­ción.
Aiti­te y ama­ma murie­ron hace tiem­po, pero su cua­dro sigue ahí, tes­ti­go de lo que han ido depa­ran­do el pasa­do y el pre­sen­te, dis­pues­to a ense­ñar al peque­ña­jo que tene­mos en casa quié­nes fue­ron y qué hicie­ron Lenin y Arga­la con la auten­ti­ci­dad que le otor­gan el mar­co que ya per­dió el bri­llo y la pali­dez de la ima­gen. Orga­ni­za­ción y Lucha. Por los lucha­do­res revo­lu­cio­na­rios de ayer, de hoy pero sobre todo, de MAÑANA.
[1] En mi nom­bre NO, car­ta de Daniel Pas­tor Alon­so, pre­so polí­ti­co vasco.

Nota del autor: Esta car­ta ha sido tra­du­ci­da del eus­ka­ra tras haber esta­do col­ga­da en varias pági­nas web duran­te días. Ha sido tra­du­ci­da por dos moti­vos:
1- Con­si­de­ro que la gen­te que se ha esfor­za­do y se esfuer­za por apren­der, uti­li­zar, prio­ri­zar y nor­ma­li­zar nues­tra len­gua nacio­nal en todos los espa­cios de la vida debe con­tar con ese peque­ño “pri­vi­le­gio” en for­ma de exclu­si­va, ser reco­no­ci­da con ese ges­to sim­bó­li­co. De la mis­ma mane­ra, espe­ro que sir­va para que todos los com­pa­ñe­ros y com­pa­ñe­ras de Eus­kal Herria que toda­vía no han dado el sal­to a su eus­kal­du­ni­za­ción o per­fec­cio­na­mien­to de nues­tra len­gua, se hayan des­preo­cu­pa­do por uti­li­zar­la y se hayan intere­sa­do por su con­te­ni­do, refle­xio­nen posi­ti­va­men­te sobre todo lo que pue­de apor­tar­les el mun­do que se están per­dien­do y, de mane­ra más o menos cons­cien­te, ale­jan de su alre­de­dor. Ekin eus­kal­dun­tzea­ri… eto­rri eus­ka­ra­ra!
2- Con­si­de­ro que todos y todas los com­pa­ñe­ros anti­fas­cis­tas del con­jun­to del Esta­do que se han soli­da­ri­za­do y han defen­di­do acti­va­men­te la lucha del Pue­blo Tra­ba­ja­dor Vas­co y defien­den la Auto­de­ter­mi­na­ción, la Amnis­tía y el Socia­lis­mo deben ser cono­ce­do­res de pri­me­ra mano de lo que está ocu­rrien­do en estos momen­tos en nues­tra tie­rra, de las dis­tin­tas opi­nio­nes y posi­cio­na­mien­tos que están salien­do a la luz. Noso­tros y noso­tras, tra­ba­ja­do­res, sea­mos extre­me­ños, cata­la­nes, anda­lu­ces, gale­gos, cas­te­lla­nos, astu­ria­nos, cana­rios, ara­go­ne­ses o vas­cos pade­ce­mos la mis­ma opre­sión gene­ra­da por el mis­mo Esta­do, por tan­to los con­te­ni­dos de este tex­to son de inte­rés común a todos. Un abra­zo car­ga­do de fuer­za a todos y todas para seguir fir­mes en este pró­xi­mo año, 80 ani­ver­sa­rio de la Vic­to­ria Popu­lar Anti­fas­cis­ta del 16 de Febrero.

---

[Iker Here­dia de Elu ‑Ikas­le Aber­tza­leak, Jarrai (KAS), ETA eta EPPK-ko Por­tu­ga­le­te­ko mili­tan­te ohia­ren kola­bo­ra­zio artikulua]

Urte­be­te baino ez nuen esta­tu espai­no­lak nire herria­ren eta esta­tu­ko lan­gi­le guz­tion zapal­kun­tza beti­kotzen jarraitze­ko beha­rrez­ko izan zuen eta gaur arte luzatzen den mas­ka­ra­da kons­ti­tu­zio­na­la inpo­sa­tu zue­ne­tik. 1978ko amaie­ra zen eta, une har­tan kon­tzien­te ez banin­tzen ere, nire belau­nal­dia­ren bizitza bal­din­tza­tu, ezau­ga­rri­tu eta mar­ka­tu duen zapal­kun­tza faxis­tak gaur egu­ne­ra arte dirauen mozo­rro fal­tsua jan­tzi zuen. “Demo­kra­zia­ren seme-ala­bak” izan omen ginen.

Aitak eta amak, bes­te mila­ka beza­la, kalean egi­ten zuten borro­ka faxis­moa­ren aur­ka eta zapal­du eta esplo­ta­tuen­tza­ko jus­ti­zian oina­rri­tu­ta­ko herri aske baten alde, ni beza­la­ko hau­rrok zapal­du eta zapal­tzai­le­rik gabe­ko Herri eta Mun­du batean bizitze­ko itxa­ro­pen eta desirak eman­go zien inda­rraz. 78ko Urrian adi­bi­dez, Herri Lan­gi­lea­ren Borro­ka Iraul­tzai­lea salatze­ko PNV­ko eus­kal bur­ges eskuin­dar jel­ki­deek egi­ni­ko Usoen deial­dia­ri Atzo­ko eta GAURKO guda­rien alde oihua­re­kin eran­tzu­ten saia­tu ziren Bil­bo­ko Alde Zaha­rrean, armak eskue­tan borro­ka egi­ten zuten herri­ko seme-ala­ba kut­tu­ne­nak luba­ki latze­ne­tan baka­rrik sen­ti ez zite­zen, bai­na, batez ere, argi eta ozen adie­raz­te­ko 1936ko altxa­men­duak herri-erre­sis­ten­tzia garai­tu ondo­ren eza­rri­ta­ko faxis­moa bizi-bizi­rik ziraue­la eta herri lan­gi­lea­ren aska­pe­na, iza­te­ko­tan, anto­la­kun­tza eta borro­ka iraul­tzai­lea­ren bide­tik soi­lik izan­go zela egin­ga­rri. Ber­tan espai­niar poli­zia faxis­tek gura­soak jipoi­tu zituz­ten, ber­ta­ra­tu ahal izan ziren bes­te doze­na­ka lagu­ne­kin bate­ra. Baio­na­ko gal­tza­de­tan une har­tan isu­ri­ta­ko odol eta malko haiek, Eus­kal Herri oso­ko kalee­tan isu­ria­ra­zi­ta­koe­kin bate­ra, faxis­ten ‑eta euren itza­le­ra bil­du­ta­ko guz­tien- mozo­rro-fes­ta salatzea eta ezin­bes­te­koa zen borro­ka iraul­tzai­lea­ren alde egi­tea, zapal­tzai­leei nola­bai­te­ko kon­tze­sio­ren bat ken­tzea eta fun­tsez­ko aska­ta­sun demo­kra­ti­koak alda­rri­katzea zein gares­ti ordain­tzen den ezin argia­go utzi zuten, etor­tzear zeu­den hamar­ka­de­tan ger­ta­tu dena­ren eta bakoitza non koka­tu dena­ren sin­te­si bikai­na eskain­tzen digun ger­ta­ka­ri hartan.

Hila­be­te bate­ra iritsi zen Kons­ti­tu­zioa­ren erre­fe­ren­du­ma, 78ko Aben­dua­ren 6an: inpo­si­zioz eta dekre­tuz, makil­ka­da­ka eta tiro­ka, tor­tu­raz eta erail­ke­taz, egu­ne­tik egu­ne­ra faxis­tak demo­kra­ta bila­ka­tu ziren eta borro­ka­la­riak terro­ris­ta. Nahi ala ez, fran­kis­moa­re­kin abe­ras­tu­ta­ko eta egon­kor­tu­ta­ko oli­gar­kiak, arma­da faxis­ta­ren babe­sa­ren bidez, katea horraino baino ez luzatze­ko prest zegoe­la adie­ra­zi zuen. PNV­ko eus­kal bur­ges eskuin­dar jel­ki­deek Madri­len eman zie­ten ogi kurrus­kua euren esku­tik jatea­ri ekin zio­ten. Carri­llo­tar narras­tiek Esta­tu­ko lan­gi­le­ria borro­ka­la­ria­ren zati han­di baten­tza­ko oho­re, sakri­fi­zio eta duin­ta­su­na­ren ordez­ka­ria zen alder­dia liki­datzen amai­tu zuten, Onain­dia eta Ban­dres beza­la­koen­gan oho­rez­ko matri­ku­la­dun apo­pi­loak topa­tuz eus­kal lurral­dee­tan. Ordu­da­nik, gure herri lan­gi­leak pri­me­ran iden­ti­fi­ka­tu ditu azken hauek eta euren asmoak: hauteskundeen
zir­koan antzez­tu­ta­ko par­la­men­ta­ris­mo fal­tsua­ren apo­lo­gis­tak. Faxis­moa­ren mozo­rroa­ri sines­ga­rri­ta­su­na eman nahi zio­ten txotxon­gi­loak. Horiek, mili­tan­te iraul­tzai­leak hatza­re­kin sei­na­la­tuz eta Herri borro­ka­la­ria­ren inda­rra mes­pretxa­tuz legal­ta­sun espa­rrua ira­ba­zi zuten uso itxu­ra­ko otso pozoitsu eta zita­lak. Lan­gi­le­ria­ren­gan, zapal­duon­gan nahas­me­na era­gi­te­ko eta itxa­ro­pen fal­tsuak sor­tze­ko sozial­de­mo­kra­zia­ren sol­da­ta­pe­ko kameleoiak.

78ko Aben­dua­ren 21eko egun bel­tza iritsi zen horre­la. Bes­te hain­ba­ten antze­ra, bere bizitza Eus­kal Lan­gi­le Herria­ren aska­pen bikoitza­ren zer­bitzu­ra jarri­ta, Arga­la erail zuten Ange­lun. Ordu­da­nik izan dugu, bes­te asko­re­na­re­kin bate­ra, bere iru­dia para­tu­ta edo gor­de­ta Eus­kal Herri­ko hamai­ka etxe­tan. Hil­tzen diz­ki­gu­te­nean soi­lik eza­gutzen ditu­gu­la esan zuen nor­bai­tek. Hala, aiti­te eta ama­mak Arga­la­ren iru­dia zuen erans­kai­lua para­tu zuten Leni­nen iru­di han­dia zuen koa­droan, ban­de­ra erre­pu­bli­kar txi­kitxo bate­kin bate­ra. Han­dik urte gutxi­ra gal­de­gin nion ama­ma­ri koa­droan ager­tzen zire­nen­ga­tik, jakin minak jota. “Es Lenin, fue un hom­bre muy bueno” esan zidan. Koa­droa­ri gai­ne­ra­tu­ta­ko bes­te iru­dia sei­na­latzen nue­la iku­si­rik, “este es Arga­la, nos lo mata­ron” esan zidan ama­mak, pasa­di­zo hone­kin oroitzean nik sen­titzen dudan antze­ra­ko samin eta harro­ta­su­na­re­kin. Arga­lak eta bera­re­kin bate­ra herri lan­gi­lea­ren aska­pen bikoitza­ren alde hitzez eta ekin­tzez ari­tu ziren iraul­tzai­leak eza­gutzen azkar ika­si nuen nor zen nor herri hone­tan, nor­tzuk diren beti­ko adis­ki­de, nor­tzuk egoe­ra­ren gogor­ta­su­na­ren ara­be­ra­ko behin behi­ne­ko lagun, nor­tzuk sal­du­ke­ria­ren eta hipo­kre­sia­ren muga­rik eza­gutzen ez duten iru­zur­gi­leak eta nor­tzuk adjek­ti­ba­zio zehatzik behar eta mere­zi ez duten etsaiak. Arga­la­ren kez­ka nagu­sie­ne­ta­ko bat Kons­ti­tu­zioa inpo­sa­tu eta gero­ko egoe­ran prin­tzi­pio iraul­tzai­leak baz­ter utzi gabe hel­bu­ru poli­ti­ko estra­te­gi­koak irmo defen­datzen jarrai­tu­ko zuen lan­gi­le­riak gida­tu­ta­ko herri mugi­men­du borro­ka­la­ria bizi­rik man­ten­tzea zen. Hau da, faxis­moa­ren erre­pre­sio bel­tze­nak lor­tu ez zue­na, hau­tes­kun­de bur­ge­sek, sal­du­ke­ri sozial­de­mo­kra­tak eta, bes­teak bes­te, goranz­ko joe­ra har­tzen zihoan kon­tsu­mis­mo mai­la basa­tiak ez irens­tea. Fran­kis­mo kla­si­koa­ren for­ma alda­ke­ta borro­ka arma­tua­ri zor zitzaion beza­la, espetxe­ra­tu­ta­koen kale­ratzea herri borro­ka­ri zor zitzaio­la zioen Arga­lak. Herri eta Lan­gi­le­goa­ren­tza­ko KAS Alter­na­ti­ba­ren defen­datzai­le sutsu, pro­gra­ma demo­kra­ti­zatzai­le haren alde­ko mugi­men­dua nola osa­tu eta egi­tu­ra­tu izan zen bere azken urtee­ta­ko kez­ka eta egi­te­ko nagu­sia. 29 urte zitue­la erail zuten, ibil­bi­de opa­roa utzi zigu­la­rik ondare.

Ia lau hamar­ka­da iga­ro diren 2015ko urte amaie­ra hone­tan 1978koarekin alde­ratze­ko auke­ra dagoe­la sen­titzen eta pen­tsatzen dut. Amnis­tia­ren demak kon­ple­xu­rik gabe zehar­ka­tu du due­la pare bat aste Bil­bo­ko erdi­gu­nea, faxis­tak dire­la herri hone­tan eza­gutzen ditu­gun terro­ris­ta baka­rrak argi utziz. Bitar­tean, 78an eza­rri­ta­ko erre­gi­men ustel eta zahar­ki­tuak dei­tu­ta­ko hau­tes­kun­dee­ta­ra­ko ari dira pres­tatzen eskuin mutu­rre­ko alder­di faxis­tak zein bere itsas­la­mien kan­tua­ren doi­nu­ra Bil­du­ta­ko guz­tiak. Ansio­ko Labe Garaien oru­bea oku­patzen duten mer­ka­tal guneek gabo­ne­tan egi­ten dituz­ten eskein­tza bere­ziak bai­li­ran, denek dute auke­raz eta kolo­rez bete­ri­ko pro­duk­tua eskain­tzen. Haur­tza­ro­tik dudan lagun bat Gra­na­da­ko saka­ba­na­ke­ta­tik eka­rri dute herri­ra ordu­be­tez bere amatxu mai­tea hilotz ikus­te­ra, kon­tsul­ta legeen poten­tzia­li­ta­te askatzai­lea ezta­bai­da­gai dituen Bas­kon­ga­de­ta­ko kas­ko eta armen artean. Anda­lu­zian iga­ro behar izan du nire biko­te­ki­deak aurre­ne­ko aste­bu­kae­ra eta dato­rre­na, Gali­zan. Eta ez, momen­tuz ez da eki­men inter­na­zio­na­lis­ta batean apun­ta­tu. Hau­tes­kun­deak izan dira Vene­zue­lan eta Arga­la­re­kin gogo­ratzen naiz, Allen­de­ren aur­ka­ko esta­tu kol­pea buru­tu zute­nean berak ika­si eta adie­ra­zi beza­la, sarras­ki gehie­gi eta iraul­tza gutxi iku­si­ko ditu­gu­la­ko lan­gi­le­goa “sozia­lis­mo­ra­ko ira­ga­pen baketsua” alda­rri­katzen dute­nen esku­tik ibil­tzen bal­din bada. Bes­teak bes­te, Ukrai­na eta Don­bas­se­ko anti­fa­xis­ten­gan, Tur­kia­ko komu­nis­ten­gan, Pales­ti­na­ko Inti­fa­da berria­ren nes­ka-muti­len­gan eta Siria­ko subira­no­ta­su­na­ren defen­datzai­leen­gan inpe­ria­lis­mo sarras­kitzai­lee­na­ren aur­ka­ko Viet­nam­go Herri Erre­sis­ten­tzia­ren duin­ta­su­na ikus­ten dut isla­tu­ta. Nik ika­si­ta­ko esko­lan erli­jioak duen harre­rak nabar­men gain­ditzen du gure garai­koa. Lanean zelan nabi­len hobe ez esa­tea, ziur zue­ta­ri­ko askok gorriak pasa­ko ditu­zue­la­ko esku­bi­de behar­ko lukeen etxe­bi­zitza baten hipo­te­ka ordain­du ahal iza­te­ko, gose­rik pasa gabe hile amaie­ra­ra iris­te­ko edo­ta bero­gai­lua astean bitan baino gehia­go ez pizteko.

Judu-kris­tauen ospa­ki­zu­nak ger­tu ditu­gu­la­rik, artzai­nak dira han-hemen­ka ikus­gai, era­kus­leiho­tan. Eta nik, artzain horiek baino, nahia­go Pas­tor Jau­na eta bere duin­ta­sun iraul­tzai­lea­ren isla diren lerro xume bezain argi­ga­rri horiek. Ez men­de erdi­ko Erre­sis­ten­tzia­ren ize­nean. Ez Erre­sis­ten­tzia horre­tan par­te har­tu dugun guz­tion ize­nean. Ez Erre­sis­ten­tzia horre­tan par­te har­tzea­ga­tik modu bate­ra ala bes­te­ra erre­pre­sa­lia­tu­ta izan garen guz­tion ize­nean. Dato­rren aben­dua­ren 20an auke­ra pare­ga­bea dau­ka­gu, ito­la­rrian egon arren, itza­le­zi­na den Erre­sis­ten­tzia­ren enbor bere­tik sor­tu­ko diren bes­te kimuei bidea zabal­tzen erraz­te­ko eta eus­kal lan­gi­le­riak, bere aska­pen bikoitza­ren ibil­bi­de malkar­tsuan jarraitze­ko, zein zapa­ta den­da­tik pasa behar ez den argi uzte­ko. Domi­ne­tan, urrun geratzen hasia den eta berri­kus­te pro­ze­su oka­ga­rrian mur­gil­tze bidean den ira­ga­ne­ko erren­te­tan, izen han­die­tan edo sigla zehatze­tan oina­rri­tu­ta­ko argu­dioak baino, nahia­go izan ditut beti arra­zoi­me­na, egia, auto­kri­ti­ka zin­tzoa, kohe­ren­tzia eta adie­ra­zi­ta­koa­re­kin era kon­tse­kuen­tean jar­du­tea ardatz izan­da aurre­ra egi­ten saiatzen diren ahotsak. Azken bola­da hone­tan, izen zapa­rra­dez hor­ni­tu­ri­ko zerren­da ezber­di­nek babes­tu dituz­te gure herrian buru­tu diren hain­bat adie­raz­pen eta mobi­li­za­zio. Hori guz­tia iku­si­rik, His­to­riak epai­tu­ko duen une hone­tan guta­ko bakoitza non, zeren alde eta nore­kin koka­tu den argi uzte­ko beha­rrak bul­tza­tu­ta idaz­ten dut hona­koa; nik ere alda­rri­katzen duda­la­ko, bihotzean haritz hos­to orle­gia eta uka­bil gorria jaso­ta dara­matza­da­la­rik, herri­ko kalee­ta­ko hor­me­ta­tik itsatsi­ta iku­si ditu­dan erans­kai­luek dio­te­na: akti­ba gai­te­zen denok faxis­moa­ren aur­ka. A‑20an, Abs­ten­tzioaz kolpatuz.

Aiti­te eta ama­ma aspal­di hil ziren, bai­na euren koa­droak ber­tan darrai, lehe­nal­diak eta orai­nak eman­da­koa­ren leku­ko, diz­di­ra gal­du­ta­ko mar­koak eta iru­dia­ren hori­ta­su­nak ema­ten dio­ten jator­ta­su­na­re­kin, etxean dugun gure txi­kitxoak gal­de­gi­ten due­ne­ra­ko Lenin eta Arga­la nor­tzuk izan ziren eta zer egin zuten ira­kas­te­ko prest. Anto­la­kun­tza eta Borro­ka. Atzo­ko, gaur­ko eta batez ere, BIHARKO borro­ka­la­ri iraul­tzai­leen alde.

---

Ofe­rim a con­ti­nua­ció un arti­cle d’opinió del com­pany Iker Here­dia de Elu, sobre les pro­pe­res elec­cions espan­yo­les del 20D. Tot i que Cri­da Comu­nis­ta no té una posi­ció ofi­cial davant d’aquestes ‑tot just ara estem come­nçant a orga­nitzar el Grup Pro­mo­tor– con­si­de­rem inter­es­sants les refle­xions que realitza l’autor.

Vagi per davant tot el nos­tre res­pec­te pel debat i les dife­rents posi­cions de l’esquerra aber­tza­le i els comu­nis­tes a Eus­kal Herria, que hau­rà de tro­bar una via prò­pia pel seu alli­be­ra­ment social i nacional.

Gora Eus­kal Herria aska­tu­ta, gora Eus­kal Herria sozialista!

Aques­ta car­ta ha estat tra­duï­da de l’euskara des­prés d’haver estat pen­ja­da a diver­ses pàgi­nes web durant dies. [Tra­duït del cas­te­llà per Cri­da Comu­nis­ta]

Ha estat tra­duï­da per dos motius:

1.-­ Con­si­de­ro que la gent que s’ha esfo­rçat i s’esforça per apren­dre, uti­litzar, prio­ritzar i nor­ma­litzar la nos­tra llen­gua nacio­nal en tots els espais de la vida ha de comp­tar amb aquest petit “pri­vi­le­gi” en for­ma d’exclusiva, ser reco­ne­gu­da amb aquest gest sim­bò­lic. De la matei­xa mane­ra, es
pero que ser­vei­xi per­què tots els com­panys i com­pan­yes d’Euskal Herria que enca­ra no han donat el salt a la seva eus­kal­du­nitza­ció o per­fec­cio­na­ment de la nos­tra llen­gua, s’hagin des­preo­cu­pat per uti­litzar-la i s’hagin inter­es­sat pel seu con­tin­gut, refle­xio­nin posi­ti­va­ment sobre­tot el que pot apor­tar-los el món que s’estan per­dent i, de mane­ra més o menys cons­cient, allun­yen del seu vol­tant. Ekin eus­kal­dun­tzea­ri… eto­rri eus­ka­ra­ra!

2.-­ Con­si­de­ro que tots i totes les com­pan­yes anti­fei­xis­tes del con­junt de l’Estat que s’han soli­da­ritzat i han defen­sat acti­va­ment la llui­ta del Poble Tre­ba­lla­dor Basc i defen­sen l’Autodeterminació, l’Amnistia i el Socia­lis­me han de ser conei­xe­dors de pri­me­ra mà del que està oco­rrent en aquests moments a la nos­tra terra, de les dife­rents opi­nions i posi­cio­na­ments que estan sor­tint a la llum. Nosal­tres, tre­ba­lla­do­res, siguem extre­menys, cata­lans, anda­lu­sos, gallecs, cas­te­llans, astu­rians, cana­ris, ara­go­ne­sos o bas­cos patim la matei­xa opres­sió gene­ra­da pel mateix Estat, per tant els con­tin­guts d’aquest text són d’interès comú a tots. Una abraça­da carre­ga­da de força a tots i totes per seguir ferms en aquest pro­per any, 80 ani­ver­sa­ri de la Vic­tò­ria Popu­lar Anti­fei­xis­ta del 16 de Febrer.

Jo només tenia un any quan l’Estat espan­yol va impo­sar la far­sa cons­ti­tu­cio­nal que neces­si­ta­va per poder seguir eter­nitzant l’opressió del meu poble i dels tre­ba­lla­dors del con­junt de l’Estat que dura fins avui. Era finals de 1978 i enca­ra que jo no era cons­cient, en aquell moment l’opressió fei­xis­ta es va ves­tir amb una fal­sa dis­fres­sa que ha con­di­cio­nat, carac­te­ritzat i mar­cat la vida de la meva gene­ra­ció. Pel que sem­bla, vam ser els “fills i filles de la Demo­crà­cia”.

A l’igual que altres milers, aita i ama llui­ta­ven al carrer con­tra el fei­xis­me i en favor d’un poble lliu­re basat en la jus­tí­cia pels opri­mits i explo­tats. Ho farien amb la força que els dona­va l’esperança i el desig que nens i nenes com jo pogués­sim viu­re en un Poble i en un Món sen­se opres­sors ni opri­mits. A l’octubre del 78 van trac­tar de res­pon­dre al crit de “A favor dels guda­ris d’ahir i AVUI” a la mani­fes­ta­ció dels coloms con­vo­ca­da pels bur­ge­sos dre­tans jel­ki­des del PNB per denun­ciar la llui­ta revo­lu­cio­nà­ria del Poble Tre­ba­lla­dor Basc en el Casc Antic de Bil­bo. Volien que els fills i filles més vol­guts del poble no se sen­tis­sin sols en la més dura de les trin­xe­res, però sobre­tot, volien dir ben alt i clar que el fei­xis­me ins­tau­rat des­prés de la derro­ta infli­gi­da per l’alçament de 1936 a la Resis­tèn­cia Popu­lar seguia ben viu i que l’alliberament del poble tre­ba­lla­dor, d’arribar, vin­dria úni­ca­ment de la mà de l’organització i la llui­ta revo­lu­cio­nà­ria. La poli­cia fei­xis­ta espan­yo­la els va apa­llis­sar al cos­tat d’unes altres dotze­nes de com­panys més que van acon­se­guir arri­bar fins a allà. La sang i les llà­gri­mes abo­ca­des en aquell moment en les Calça­des de Mallo­na, al cos­tat de totes les que van fer ves­sar als carrers de tota Eus­kal Herria, dei­xa­ven ben clar en aquell esde­ve­ni­ment his­tò­ric ­-que ser­veix per ofe­rir una immi­llo­ra­ble sín­te­si del que ha oco­rre­gut en les dèca­des següents i d’on s’ha situat cadas­cú-­ que denun­ciar l’opereta dels fei­xis­tes i tots els que es van aco­llir a la seva ombra, actuar en favor de la llui­ta revo­lu­cio­nà­ria que tan impres­cin­di­ble seguia sent, que arren­car la més míni­ma con­ces­sió demo­crà­ti­ca als opres­sors i rei­vin­di­car les lli­ber­tats demo­crà­ti­ques més fona­men­tals es paga­va amb escreix.

En un mes va arri­bar el refe­rèn­dum de la Cons­ti­tu­ció, el 6 de Des­em­bre de 1978. A força d’imposició i decret, a cops de porra i a tirs, amb tor­tu­res i assas­si­nats, de la nit al dia els fei­xis­tes es van tor­nar demò­cra­tes i els llui­ta­dors, terro­ris­tes. Es vol­gués o no, l’oligarquia enri­qui­da i assen­ta­da amb el fran­quis­me, per mit­jà del suport de l’exèrcit fei­xis­ta, dei­xa­va clar que la seva dis­po­si­ció a allar­gar la cade­na arri­ba­va fins a aquí. Els bur­ge­sos dre­tans jel­ki­des bas­cos del PNB van come­nçar a men­jar de la seva mà el tros de pa que els van donar a Madrid. Els rèp­tils carri­llis­tes van aca­bar de liqui­dar el par­tit que per a bona part de la clas­se obre­ra com­ba­ti­va de l’estat era un refe­rent d’honor, sacri­fi­ci i dig­ni­tat, tro­bant en terres bas­ques dei­xe­bles amb matrí­cu­la d’honor com Ban­drés i Onain­dia. Des de lla­vors, el nos­tre poble ha sabut iden­ti­fi­car per­fec­ta­ment a aquests últims i les seves inten­cions: els apo­lo­gis­tes del fals par­la­men­ta­ris­me repre­sen­tat pel circ elec­to­ral. Mario­ne­tes que van pre­ten­dre donar cre­di­bi­li­tat al fei­xis­me camu­flat. Aquells menys­prea­bles i veri­no­sos llops amb pell d’ovella que, assen­ya­lant amb el dit a mili­tants revo­lu­cio­na­ris i menys­preant la força del poble en llui­ta van guan­yar el seu espai en la lega­li­tat. Els cama­leons de la social­de­mo­crà­cia, assa­la­riats per crear con­fu­sió i fal­ses espe­ran­ces en el si dels tre­ba­lla­dors i oprimits.

Així, va arri­bar la negra jor­na­da del 21 de des­em­bre del 78. Com a molts altres, des­prés de posar la seva vida al ser­vei del doble alli­be­ra­ment del Poble Tre­ba­lla­dor Basc, van assas­si­nar a Arga­la a Ange­lu. Des de lla­vors hem tin­gut la seva foto col·locada o guar­da­da al cos­tat de les de molts altres en innom­bra­bles llars bas­ques. Algú va dir que només els conei­xem quan ens els maten. Així, aiti­te i ama­ma van col·locar un adhe­siu amb la imat­ge d’Argala en el qua­dre de Lenin al cos­tat d’una peti­ta ban­de­ra repu­bli­ca­na. Al cap de pocs anys li vaig pre­gun­tar a ama­ma pels que esta­ven en el qua­dre, àvid de curio­si­tat. “És Lenin, va ser un home molt bo” em va dir. En veu­re que assen­ya­la­va l’altra imat­ge, ama­ma em va dir: “És Arga­la, ens el van matar”, amb una angoi­xa i un orgull sem­blants als que sen­to jo cada vega­da que recor­do aques­ta anèc­do­ta. En conèi­xer a Arga­la i als revo­lu­cio­na­ris que al cos­tat d’ell actua­ven en favor del doble alli­be­ra­ment del poble tre­ba­lla­dor amb la para­ula i l’acció, vaig apren­dre ràpi­da­ment qui era qui en aquest poble, els qui eren amics per sem­pre, els qui eren com­panys oca­sio­nals sobre la base el molt difí­cil que esti­gués la con­jun­tu­ra, qui els men­ti­ders que no conei­xen cap límit a la traï­ció i hipo­cre­sia, i qui els enemics que no merei­xen ni neces­si­ten adjec­ti­va­ció con­cre­ta. Una de les prin­ci­pals preo­cu­pa­cions d’Argala era la de poder seguir man­te­nint viu un movi­ment popu­lar com­ba­tiu diri­git per la clas­se obre­ra que, sen­se obli­dar els prin­ci­pis revo­lu­cio­na­ris, con­ti­nués defen­sant fer­ma­ment els objec­tius polí­tics estra­tè­gics en la nova situa­ció crea­da des­prés de la impo­si­ció de la Cons­ti­tu­ció. És a dir, que tot allò que la més negra repres­sió fei­xis­ta no va poder acon­se­guir, no l’hi aca­bes­sin empas­sant les elec­cions bur­ge­ses, la traï­ció social­de­mò­cra­ta i, entre altres fac­tors, les sal­vat­ges cotes de con­su­mis­me. Arga­la va sos­te­nir que, de la matei­xa for­ma que el can­vi ope­rat en la for­ma clàs­si­ca del fran­quis­me va ser a cau­sa de la llui­ta arma­da, la posa­da en lli­ber­tat dels empre­so­nats es va donar grà­cies a la llui­ta popu­lar. Gran defen­sor de l’Alternativa KAS, la prin­ci­pal preo­cu­pa­ció i tas­ca dels seus últims anys va ser la d’organitzar i estruc­tu­rar el movi­ment en favor d’aquella alter­na­ti­va demo­cra­ti­za­do­ra. El van assas­si­nar quan tenia 29 anys, i ens va lle­gar una enri­qui­do­ra trajectòria.

Enca­ra que gai­re­bé hagin trans­co­rre­gut qua­tre dèca­des, sen­to i pen­so que tenim l’oportunitat de com­pa­rar aquest final de 2015 amb aquell de 1978. La rei­vin­di­ca­ció de l’Amnistia ha tra­ves­sat sen­se com­ple­xos el cen­tre de Bil­bo fa un parell de
set­ma­nes, dei­xant clar que són els fei­xis­tes els únics terro­ris­tes que reco­nei­xem en aquest poble. Men­tre, els par­tits ultra­dre­tans i els reunits entorn dels seus cants de sire­na s’estan pre­pa­rant per a les elec­cions con­vo­ca­des pel podrit i enve­llit règim impo­sat en el 78. Com si fos­sin les ofer­tes espe­cials que ofe­rei­xen per Nadal els cen­tres comer­cials que ocu­pen l’antic solar d’Altos Hor­nos a Ansio, tots ofe­rei­xen el seu pro­duc­te, replet de colors i pos­si­bi­li­tats. A un amic que tinc des de la infàn­cia l’han por­tat al poble durant una hora des de la dis­per­sió de Gra­na­da per veu­re mor­ta a la seva vol­gu­da amatxu, entre cas­cos i armes de les matei­xes terres bas­ques on es debat la poten­cia­li­tat alli­be­ra­do­ra de les lleis de con­sul­tes. La meva com­pan­ya ha hagut de pas­sar el cap de set­ma­na ante­rior a Anda­lu­sia i, el pro­per, a Gali­za. I no, de moment no s’ha apun­tat a algu­na ini­cia­ti­va inter­na­cio­na­lis­ta. Aca­ben de cele­brar-se elec­cions a Veneçue­la i m’en recor­do d’Argala, ja que com ell va apren­dre i va expres­sar quan van dur a ter­me el cop d’estat con­tra Allen­de, si la clas­se obre­ra cami­na de la mà d’aquells que par­len de “tràn­sits pací­fics al socia­lis­me” veu­rem mol­tes matan­ces i molt poques revo­lu­cions. Entre d’altres, veig reflec­ti­da en els anti­fei­xis­tes d’Ucraïna i el Don­bass, en els comu­nis­tes de Tur­quia, en els nois i noies de la nova Inti­fa­da de Pales­ti­na i en els defen­sors de la sobi­ra­nia de Síria la dig­ni­tat de la Resis­tèn­cia Popu­lar de Viet­nam con­tra l’imperialisme més exter­mi­na­dor. A l’escola que vaig estu­diar, la reli­gió supera cla­ra­ment el nivell d’acceptació que tenia en la nos­tra èpo­ca. Millor ni us expli­co com em va en el tre­ball, ja que segur que molts de vosal­tres ho pas­sa­reu mala­ment per poder pagar la hipo­te­ca de l’habitatge que hagués de ser un dret, no pas­sar gana en arri­bar a fi de mes o poder encen­dre la cale­fac­ció dues vega­des per setmana.

S’apropen les cele­bra­cions judeo­cristianes i es veuen pas­tors per tot arreu, en els apa­ra­dors. Jo, més que aquests, pre­fe­rei­xo al Sr. Pas­tor (*) i aques­tes tan humils com a cla­ri­fi­ca­do­res línies que donen mos­tra de la seva dig­ni­tat revo­lu­cio­nà­ria. No en nom de mig segle de Resis­tèn­cia. No en nom de tots els que hem par­ti­ci­pat en aques­ta Resis­tèn­cia. No en nom de tots els que hem estat repre­sa­liats d’una o altra for­ma per haver par­ti­ci­pat en aques­ta Resis­tèn­cia. El pro­per 20­D tenim una opor­tu­ni­tat d’or per aju­dar a obrir el camí a les noves gene­ra­cions que sor­gei­xin del tronc de la Resis­tèn­cia i per dei­xar clar per què saba­te­ria no ha de pas­sar la clas­se obre­ra bas­ca per seguir ava­nçant en la dura mar­xa pel seu doble alli­be­ra­ment. Més que en argu­ments basats en meda­lles, en les ren­des d’un pas­sat que come­nça a que­dar lluny i va camí de ser sot­mès a vomi­ti­va revi­sió, en grans noms o sigles con­cre­tes, sem­pre he pre­fe­rit aque­lles veus que trac­ten de tirar enda­vant tenint com a eix la raó, la veri­tat, l’autocrítica hones­ta, la cohe­rèn­cia i l’actuació conseqüent.

Últi­ma­ment, dife­rents llis­tes reple­tes de noms han brin­dat el seu suport a decla­ra­cions i mobi­litza­cions que s’han cele­brat al nos­tre poble. Vist això, i empès per la neces­si­tat de dei­xar clar on, amb qui i en favor de qui ha estat cadas­cú de nosal­tres en aquest moment que la His­tò­ria s’encarregarà de jut­jar, escric això, ja que jo tam­bé rei­vin­di­co, por­tant una fulla ver­da de rou­re en el cor i el puny ver­mell aixe­cat, el mateix que diuen els adhe­sius que he vist col·locades per les parets del poble: acti­vem-nos tots con­tra el fei­xis­me, cope­jant el 20­D amb l’abstenció.

Aiti­te i ama­ma van morir fa temps, però el seu qua­dre segueix aquí, tes­ti­mo­ni del que ha anat ofe­rint el pas­sat i el pre­sent, dis­po­sat a ensen­yar al peti­tó que tenim a casa qui van ser i què van fer Lenin i Arga­la amb l’autenticitat que li ator­ga el marc que ja va per­dre la lluen­tor i la pal·lidesa de la imat­ge. Orga­nitza­ció i Llui­ta. Pels llui­ta­dors revo­lu­cio­na­ris d’ahir, d’avui però sobre­tot, de DEMÀ!

Iker Here­dia de Elu

Ex­militant de Por­tu­ga­le­te de Ikas­le Aber­tza­leak, Jarrai (KAS), ETA i EPPK

(*): NO en el meu nom, Car­ta de Daniel Pas­tor Alon­so, pres polí­tic basc.