Més de 2.000 persones van participar diumenge passat en l’acte l’homenatge i desgreuge de les víctimes del franquisme soterrades a les fosses comunes del Cementeri General de València. Un gran nombre de persones va acompanyar la comitiva, responent a la convocatòria de multitud d’organitzacions.
De la porta principal del Cementeri va partir la comitiva a ritme de dolçaina i tabalet que entonaven parts dels lírics de la cançó de Obrint Pas, «Mil nou-cents trenta nou».
Anava encapçalada per una corona de llorer que era duta per les nétes de dos represaliats llençats a aquestes fosses, fins que es va arribar al lloc que ocupa l’aterrador monòlit erigit per l’Ajuntament, simbòlicament negat per les banderes valenciana i republicana.
Els assistents van guardar un minut de silenci per totes les víctimes, només trencat al final per la interpretació de la Muixeranga (Himne del País València). Aquest himne, junt a la resta de les peces musicals previstes ha estat objecte de la prohibició municipal. L’Ajuntament de València havia prohibit també l’Himne de Riego, l’actuació de Pau Alabajos i l’entrada a les pròpies fosses. Com a cloenda de l’acte els assistents entraren respectuosament i deixaren en eixe recinte les flors i els noms. Abans, Pau Alabajos interpretà «Fosses del silenci» i es va procedir a la lectura del manifest.
Les colles de dolçainers i tabaleters Estrela Roja de Benimaclet, Buf-Alí de la Malva-Rosa, la Societat Coral El Micalet de València, Arrossejat de Torrent i El Tudell de València van acompanyar musicalment alguns dels diferents moments del breu però intens acte que, un any més, ha reivindicat l’existència d’aquests fossars.
I és que els organitzadors denuncien que ni tan sols això, el fet de ser-hi les víctimes, la constància del seu nombre, és acceptat, en totes les seues dimensions, per un poder ciutadà que, any rere any, continua entrebancant i amenaçant l’organització de l’homenatge. En aquest sentit, consideren més necessari que mai el record, l’expressió del reconeixement envers tots aquells que van morir pel sol fet de desitjar una societat més justa, la contínua reivindicació que dignifique la seua memòria, amb totes les conseqüències que se’n deriven.
