[Vídeo] Més de 2.000 per­so­nes assis­tei­xen a l’acte realitzat en les fos­ses comu­nes del Cemen­te­ri de Valèn­cia – Lli​ber​tat​.cat

jpg_alfonso_legaz_03

Més de 2.000 per­so­nes van par­ti­ci­par diu­men­ge pas­sat en l’ac­te l’ho­me­nat­ge i des­greu­ge de les víc­ti­mes del fran­quis­me sote­rra­des a les fos­ses comu­nes del Cemen­te­ri Gene­ral de Valèn­cia. Un gran nom­bre de per­so­nes va acom­pan­yar la comi­ti­va, res­po­nent a la con­vo­ca­tò­ria de mul­ti­tud d’or­ga­nitza­cions.

De la por­ta prin­ci­pal del Cemen­te­ri va par­tir la comi­ti­va a rit­me de dolçai­na i taba­let que ento­na­ven parts dels lírics de la cançó de Obrint Pas, «Mil nou-cents tren­ta nou».
Ana­va enca­pça­la­da per una coro­na de llo­rer que era duta per les nétes de dos repre­sa­liats lle­nçats a aques­tes fos­ses, fins que es va arri­bar al lloc que ocu­pa l’a­te­rra­dor monò­lit eri­git per l’A­jun­ta­ment, sim­bò­li­ca­ment negat per les ban­de­res valen­cia­na i repu­bli­ca­na.

Els assis­tents van guar­dar un minut de silen­ci per totes les víc­ti­mes, només tren­cat al final per la inter­pre­ta­ció de la Mui­xe­ran­ga (Him­ne del País Valèn­cia). Aquest him­ne, junt a la res­ta de les peces musi­cals pre­vis­tes ha estat objec­te de la prohi­bi­ció muni­ci­pal. L’A­jun­ta­ment de Valèn­cia havia prohi­bit tam­bé l’Him­ne de Rie­go, l’ac­tua­ció de Pau Ala­ba­jos i l’en­tra­da a les prò­pies fos­ses. Com a cloen­da de l’ac­te els assis­tents entra­ren res­pec­tuo­sa­ment i dei­xa­ren en eixe recin­te les flors i els noms. Abans, Pau Ala­ba­jos inter­pre­tà «Fos­ses del silen­ci» i es va pro­ce­dir a la lec­tu­ra del mani­fest.

Les colles de dolçai­ners i taba­le­ters Estre­la Roja de Beni­ma­clet, Buf-Alí de la Mal­va-Rosa, la Socie­tat Coral El Mica­let de Valèn­cia, Arros­se­jat de Torrent i El Tudell de Valèn­cia van acom­pan­yar musi­cal­ment alguns dels dife­rents moments del breu però intens acte que, un any més, ha rei­vin­di­cat l’e­xis­tèn­cia d’a­quests fos­sars.

I és que els orga­nitza­dors denun­cien que ni tan sols això, el fet de ser-hi les víc­ti­mes, la cons­tàn­cia del seu nom­bre, és accep­tat, en totes les seues dimen­sions, per un poder ciu­ta­dà que, any rere any, con­ti­nua entre­ban­cant i ame­naçant l’or­ga­nitza­ció de l’ho­me­nat­ge. En aquest sen­tit, con­si­de­ren més neces­sa­ri que mai el record, l’ex­pres­sió del reco­nei­xe­ment envers tots aquells que van morir pel sol fet de desit­jar una socie­tat més jus­ta, la con­tí­nua rei­vin­di­ca­ció que dig­ni­fi­que la seua memò­ria, amb totes les con­se­qüèn­cies que se’n deri­ven.

Artikulua gustoko al duzu? / ¿Te ha gustado este artículo?

Share on facebook
Share on Facebook
Share on twitter
Share on Twitter

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *