Cata­lun­ya al refor­ma­to­ri – CUP

La pro­pa­gan­da del Govern men­teix, per­què en el refe­rèn­dum del 18 de juny no votem res de nou; sim­ple­ment es trac­ta d’una refor­ma de l’Estatut d’Autonomia de Cata­lun­ya. És a dir: tin­drem més del mateix i l’Espanya de les Auto­no­mies segui­rà inal­te­ra­ble, amb l’agreujant que con­ti­nua­rem sub­jec­tes a les limi­ta­cions impo­sa­des per la Cons­ti­tu­ció espan­yo­la de 1978.
Més enllà dels sím­bols, el més greu és que seguim sen­se sobi­ra­nia fis­cal, amb la qual cosa els nos­tres diners con­ti­nua­ran a mans dels governs d’Espanya. Per tant, les admi­nis­tra­cions cata­la­nes no podran des­en­vo­lu­par polí­ti­ques autò­no­mes de cohe­sió i benes­tar social.

L’Estatut con­sa­gra la fór­mu­la de la nego­cia­ció pres­su­pos­tà­ria del “peix al cove”, que fa que els cata­lans siguem vis­tos com a anti­pà­tics, inso­li­da­ris i pido­lai­res. Para­do­xal­ment, hi ha 1.500.000 de cata­lans que viuen dins el tram més baix de la ren­da, que no es bene­fi­cien dels nos­tres impos­tos i que con­ti­nuen depe­nent de la cari­tat de Madrid.

Men­tre els cata­lans siguem trac­tats com a infants als quals cal refor­mar, com si fós­sim inca­paços de pren­dre deci­sions i ser res­pon­sa­bles del nos­tre pro­pi des­tí, no hi hau­rà jus­tí­cia social.

Per sort, hi ha una gene­ra­ció de joves cata­lans que no ens resig­nem al seny poruc ni a una vida de refor­ma­to­ri (eufe­mis­me de pre­só). Per això, vota­rem no a l’Estatut, per­què la dig­ni­tat no té preu i per­què el futur ja no pas­sa per Espan­ya; el f