[CAT]
Hi ha dies on no podem més, on junts resistim el terrible i on som capaços, col·lectivament, de desobeir la por i reconstruir la sempre fràgil llibertat. És aleshores, com a qualsevol racó del món que rebutja la opressió, quan ho podem tot. Diumenge passat, aquest poble es va autodeterminar en la defensa civil i social d’un referèndum d’autodeterminació proscrit. Va resistir una vergonyant violència policial de persecució, planificada militarment i deliberadament repressiva. El millor de la gent va desbordar el pitjor d’un Estat que ens nega el dret a decidir democràticament –lliure i pacíficament– el nostre futur en comú. I que només disposa ja de la violència institucional per intentar d’evitar-ho. Saben que en condicions democràtiques, fa anys que han perdut: per això imposen l’estat d’excepció.
Davant una repressió que ens feia retrocedir a temps infames que creien superats, milers i milers de persones vam posar els nostres cossos per defensar les urnes i la nostra gent. Aquests dies convulsos –de dignitat, afirmació i resistència– duraran anys: hem vist estibadors del port negant-se a col·laborar amb la repressió, bombers interposant-se davant les agressions policials per defensar la població civil, sindicalistes frenant el setge, estudiants buidant totes les aules per omplir tots els carrers, tots els tractors de la pagesia prenen avingudes, pares i mares defensant aferrissadament cada escola –cada vot, cada urna, cada col·legi electoral– i, molt especialment, gent gran que ens han deixat l’empremta i el testimoni d’una dignitat granítica.
Malgrat el discurs de l’Estat, malgrat el cinisme criminal de dir que ens protegeixen colpejant-nos, malgrat els 900 ferits i tots els cops rebuts, malgrat tot el que menteixin en el seu deliri repressiu, milers de persones desarmades van resistir pacíficament tota violència. Urnes contra armes, cossos contra porres, vides contra la por. Infringint la més severa i múltiple derrota – política, social, civil i ètica– a un estat que ens colpeja i agredeix: tothom marxaria d’allà on el maltracten, dallà on no el respecten. Ni vulneracions de drets ni impune brutalitat policial, ni porres ni bales de goma, ni l’autoritarisme repressiu ni la doctrina de la por i l’estratègia de la violència van poder aturar la determinació –serena, ferma, conscientment pacífica, tossudament desobedient– d’una sòlida majoria social democràtica que vol viure en pau. Van pretendre assaltar un país, segrestar urnes i aturar la democràcia. La fortalesa de la gent, contra la força de l’Estat, ho va impedir. La raó democràtica, malgrat tot, va prevaldre davant la sinistra raó d’Estat. I l’ètica de la desobediència civil pacífica va resistir totes les provocacions repressives.
Avui, novament i un cop més, el moviment obrer i els moviments socials protagonitzen una nova vaga general –laboral, social y política– per aturar la creixent escalada repressiva. Aturem el país per aturar la violència estatal. I no deixa de ser excepcional, que un país hagi de convocar una aturada completa per poder recuperar la calma i la normalitat. En dictadura i en democràcia, som un país que ha avançat sempre –en el terreny de les llibertats democràtiques i els drets socials i el reclam d’autodeterminació– a cop de vaga general. Avui, més que mai, sabem que la violència és l’única estratègia de la que disposa l’Estat per alterar la voluntat popular, violentar els anhels de llibertat i desfermar nous episodis repressius. És l’estratègia que estem neutralitzant. Avui ho fem aturant-ho tot. Per dir-los que no podran amb nosaltres. Que ja han perdut.
Avui, tallant els carrers per poder obrir camí, som sobretot una comunitat política en resistència. I és el moment urgent d’agrair als treballadors i treballadors d’aquest país, a cada barri, a cada poble i a cadascuna de les solidaritats rebudes de l’Estat i d’arreu del món, el vostre suport. No us estarem mai prou agraïts. Només podem dir-vos que provant de defensar la nostra llibertat no fem res més que defensar la llibertat dels altres i la llibertat i la justícia per a tots els pobles del món.
Quan la dignitat es fa carrer, quan la desobediència civil pacífica pren consciència, quan no callem, quan ens protegim els uns als altres, quan autotutelem la democràcia i quan autodefensem la llibertat, tot és encara possible. Avui, des de baix a l’esquerra, us diem que no ens han deixat més remei que perdre la por –malgrat la por i contra la por. Que només ens queda la por de fallar i de no estar a l’alçada de la llibertat i la justícia que reclama insistentment el nostre poble.
Per això ens hem alçat davant la vergonya d’Europa. Prenent la humil decisió de no retrocedir. Perquè per damunt de tot, volem viure. I –avui, ara i aquí– la llibertat és ja inajornable. I la seva defensa, la més elemental qüestió de dignitat humana. Ens veiem als carrers del món. No han passat. No els deixarem passar. No passaran.
Només hi som perquè hi sou. Resistim també per vosaltres. Per tots els pobles i treballadors i treballadores del món. Per respecte i dignitat. I, dempeus i enmig del carrer, us donem les infinites gràcies per la vostra solidaritat incansable.
Amb el cap, amb el cor i amb el puny.
Ja no podem més. Per això ho podem tot.
Candidatura d’Unitat Popular
Països Catalans, 3 d’octubre de 2017
Hay días en los que no podemos más, en los que resistimos lo peor y en los que somos capaces, colectivamente, de desobedecer al miedo y de reconstruir la siempre frágil libertad. Es entonces, como en cualquier rincón del mundo que se rechaza la opresión, cuando somos capaces no todo. El domingo pasado, este pueblo se autodeterminó con la defensa civil y social de un referéndum de autodeterminación proscrito. Resistiendo a una vergonzosa violencia policial de persecución, planificada y deliberadamente represiva. Lo mejor de la gente desbordó lo peor de un Estado que nos niega el derecho a decidir democráticamente –libre y pacíficamente– nuestro futuro común. Y que solo dispone de la violencia institucional para intentar evitarlo. Saben que en condiciones democráticas, hace años que hubieran perdido: por eso imponen el estado de excepción.
Ante una represión que nos hacía recordar tiempos infames que creíamos superados, miles y miles de personas pusimos nuestros cuerpos para defender las urnas y nuestra gente. Estos días convulsos –de dignidad, afirmación y resistencia– durarán años: hemos visto los estibadores del puerto negarse a colaborar con la represión, bomberos interponiéndose ante las agresiones policiales para defender la población civil, sindicalistas frenando el asalto, estudiantes vaciando las aulas para llenar las calles, todos los tractores del campesinado bloqueando las carreteras, padres y madres defendiendo enconadamente cada escuela –cada voto, cada urna, cada colegio electoral– y, muy especialmente, la gente mayor que nos han dejado la imagen de un gesto inquebrantable y el testimonio de una dignidad granítica.
A pesar del discurso del Estado, a pesar del cinismo criminal de decir que nos protegían pegándonos, a pesar de los 900 heridos y de todos los golpes recibidos, a pesar de todo lo que mienten en su delirio represivo, miles de personas desarmadas resistieron pacíficamente la violencia. Urnas contra armas, cuerpos contra porras, vidas contra el miedo. Infringiendo la más severa derrota –política, social, civil y ética– a un Estado que nos golpea y nos agrede: todo el mundo se iría de donde lo maltratan, de donde no lo respeten. Ni vulneraciones de derechos, ni impunidad de la brutalidad policial, ni porras ni balas de goma, ni autoritarismo represivo ni doctrina del miedo ni la estrategia de la violencia pudieron parar la determinación –serena, firme, conscientemente pacífica, tozudamente desobediente– de una sólida mayoría social democrática que quiere vivir en paz. Pretendieron asaltar un país, secuestrar urnas y parar la democracia. La fortaleza de la gente, contra la fuerza del Estado, lo impidió. La razón democrática, a pesar de todo, prevaleció ante la siniestra razón de Estado y la ética de la desobediencia civil pacífica resistió todas las provocaciones represivas.
Hoy, nuevamente y una vez más, el movimiento obrero y los movimientos sociales protagonizan una nueva huelga general –laboral, social y política– para parar la creciente escalada represiva. Paramos el país para parar la violencia estatal. Y no deja de ser excepcional que un país tenga que convocar una parada completa para poder recuperar la calma y la normalidad. En dictadura y en democracia, somos un país que ha avanzado siempre –en el terreno de las libertades democráticas, de los derechos sociales y en la reclamación de autodeterminación– a golpe de huelga general. Hoy, más que nunca, sabemos que la violencia es la única estrategia que tiene el Estado para alterar la voluntad popular, violentar los anhelos de libertad y desatar nuevos episodios represivos. Es la estrategia que estamos neutralizando, Hoy lo hacemos parando todo. Para decirles que no podrán con nosotros. Que ya han pedido.
Hoy, cortando las calles para poder abrir camino, somos sobretodo una comunidad política en resistencia. Es el momento urgente de agradecer a los trabajadoras y trabajadores de este país, a cada barrio, a cada pueblo y a cada una de las solidaridades recibidas del Estado y de todo el mundo, vuestro apoyo. No os lo agradeceremos nunca suficientemente. Solamente podemos deciros que intentando defender nuestra libertad no hacemos más que defender la libertad de los otros y la libertad y la justicia para todos los pueblos del mundo.
Cuando la dignidad está en la calle, cuando la desobediencia civil pacífica toma conciencia, cuando no callamos, cuando nos protegemos los unos a los otros, cuando autotutelamos la democracia y cuando autodefendemos la libertad, todo es posible todavía. Hoy, desde abajo, desde la izquierda, os decimos que no nos han dejado más posibilidad que perder el miedo –a pesar del miedo y contra el miedo. Que solamente nos queda el miedo de fallar y de no estar a la altura de la libertad y de la justicia que reclama insistentemente nuestro pueblo.
Por eso nos hemos alzado ante la vergüenza de Europa. Tomando la humilde decisión de no retroceder. Porque por encima de todo, queremos vivir. Y –hoy, ahora y aquí– la libertad es inaplazable. Y su defensa, la más elemental cuestión de dignidad humana. Nos vemos en las calles del mundo. No han pasado. No los dejaremos pasar. No pasarán.
Somos porque sois. Resistimos también por vosotros. Por todos los pueblos y trabajadores y trabajadoras del mundo. Por respecto y dignidad. De pie y en la calle os damos infinitas gracias por vuestra solidaridad incansable.
Con la cabeza, con el corazón, con el puño cerrado.
No podemos más. Pero por eso lo podemos todo.
Candidatura d’Unitat Popular
Països Catalans, 3 de octubre de 2017