Mani­fest Cri­da comunista

Qui som, d’on venim

Els i les pro­mo­to­res i sig­nants d’aquest mani­fest ens con­si­de­rem here­ves del fil roig cata­là, és a dir, de les llui­tes popu­lars sofer­tes, ple­nes de vic­tò­ries i amar­gues derro­tes, del potent tei­xit asso­cia­tiu, del tre­ball per la llen­gua, de l’autoorganització dels i les tre­ba­lla­do­res, de l’assemblearisme sin­di­cal, de la resis­tèn­cia femi­nis­ta davant el cruel patriar­cat, dels movi­ments estu­dian­tils, de la soli­da­ri­tat amb els altres pobles opri­mits, del muni­ci­pa­lis­me trans­for­ma­dor, de la llui­ta per la com­ple­ta sobi­ra­nia del nos­tre poble, per l’alliberament social i nacional.

Segles de llui­ta i resis­tèn­cia ens con­tem­plen; de la que en va ser exem­ple Jau­me Comp­te i el Par­tit Cata­là Pro­le­ta­ri durant la peti­ta Revo­lu­ció Popu­lar del 1934 ‑para­dig­ma d’unitat de llui­ta social i nacional‑, o bé Joan Como­re­ra i el PSUC, par­tit que va ser reco­ne­gut com a mem­bre de la Inter­na­cio­nal Comu­nis­ta, úni­ca excep­ció a la nor­ma d’una sec­ció per Estat. Llui­ta i resis­tèn­cia de la que ha estat exem­ple tam­bé l’Esquerra Inde­pen­den­tis­ta, la qual ara recull els fruits de dèca­des de tre­ball intens.

Cal ara, doncs, una nova con­cre­ció d’aquest fil en el segle XXI, humil però dig­ne con­ti­nua­ció de les llui­tes man­tin­gu­des fins ara, no nomes a la nos­tra terra, tam­bé cal que apre­nem de les expe­rièn­cies socia­lis­tes, dels movi­ments d’alliberació nacio­nal, i del com­bat popu­lar con­tra el capi­ta­lis­me i l’imperialisme arreu del món.

Cri­da comunista:

Així doncs, els i les filles del fil roig cata­là tenim la fer­ma con­vic­ció de que es neces­si­ta reor­ga­nitzar l’espai mar­xis­ta-leni­nis­ta que tin­gui com a apos­ta cla­ra la rei­vin­di­ca­ció dia­lèc­ti­ca de l’independència del país com a via per arri­bar a la cons­truc­ció del socia­lis­me, pro­vo­cant una rup­tu­ra demo­crà­ti­ca amb l’Estat espan­yol i el règim del 78, que va sig­ni­fi­car la refor­ma del fran­quis­me per dotar al règim d’una for­ma­li­tat demo­crà­tic – bur­ge­sa que li per­me­tés l’acceptació en els orga­nis­mes impe­ria­lis­tes com la UE o la OTAN.

És a dir, tro­bem que, arran del com­plex i con­tra­dic­to­ri pro­cés, s’ha gene­rat una escletxa que cal apro­fi­tar per tren­car amb l’Estat i cons­truir entre tots i totes la Repú­bli­ca Popu­lar Cata­la­na, que ha de gene­rar noves dinà­mi­ques per a la clas­se treballadora.

Repú­bli­ca Popu­lar Catalana

Con­si­de­rem doncs, que al Prin­ci­pat, arran de la sen­tèn­cia del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­cio­nal l’any 2010 con­tra l’Estatut d’Autonomia (insu­fi­cient i a més a més, reta­llat), que va pas­sar per sobre de la volun­tat del poble cata­là expres­sa­da via refe­rèn­dum i rati­fi­ca­ció del Par­la­ment de Cata­lun­ya i el Con­grés dels Dipu­tats, va sig­ni­fi­car un punt d’inflexió en la socie­tat cata­la­na. Aques­ta va expe­ri­men­tar un crei­xe­ment molt fort de les aspi­ra­cions sobi­ra­nis­tes i demo­crà­ti­ques i va desem­bo­car en un movi­ment popu­lar i de mas­ses amb les grans mani­fes­ta­cions dels anys 2012 a 2015, que per pri­mer cop tenien com a rei­vin­di­ca­ció cen­tral la inde­pen­dèn­cia del país.

Creiem que com a comu­nis­tes hem d’aprofitar les con­di­cions sub­jec­ti­ves de can­vi i la corre­la­ció de for­ces que s’està pro­duint a Cata­lun­ya arran del pro­cés sobi­ra­nis­ta, i que poden por­tar a una rup­tu­ra demo­crà­ti­ca i l’establiment d’una repú­bli­ca on les posi­cions de la clas­se obre­ra i les clas­ses popu­lars es vegin refo­rça­des, recon­que­rint drets a tra­vés d’un pro­cés cons­ti­tuent i popu­lar que cul­mi­ni les tas­ques demo­crà­tic-bur­ge­ses enca­ra pen­dents de realitzar avui en dia a l’Estat espan­yol, com a con­se­qüèn­cia de la refor­ma, que no rup­tu­ra, del règim franquista.

Malau­ra­da­ment, creiem que a la res­ta de l’Estat espan­yol la corre­la­ció de for­ces es cla­ra­ment des­fa­vo­ra­ble a la super­ació del règim del 78 i es tro­ba enmig d’una ofen­si­va neo­li­be­ral i recen­tra­litza­do­ra que tre­pit­ja els drets de les nacions i pobles que for­men part de l’Estat. Davant aquest esce­na­ri immo­bi­lis­ta, com a mar­xis­tes-leni­nis­tes no podem subor­di­nar la qües­tió social a la qües­tió nacio­nal prio­ritzant un horitzó a hores d’ara llun­yà i utò­pic com és la refor­ma fede­ral o la cele­bra­ció d’un refe­rèn­dum, tal com pro­po­sen certs sec­tors. Com a inter­na­cio­na­lis­tes que som, no podem tenir por a un pro­cés d’autodeterminació quan aquest pot sig­ni­fi­car una opor­tu­ni­tat his­tò­ri­ca per fer ava­nçar les posi­cions de clas­se, sen­se obli­dar els forts lli­gams que tenim amb la res­ta de pobles de l’Estat, que sem­pre tin­dran la nos­tra soli­da­ri­tat en les seves llui­tes per l’emancipació social. Com a comu­nis­tes cata­lans, estem con­ve­nçuts de que l’autodeterminació de Cata­lun­ya és avui en dia la millor apor­ta­ció que les clas­ses popu­lars cata­la­nes poden fer pel can­vi a Espan­ya, obli­gant a obrir el can­dau de la cons­ti­tu­ció del 78, tren­cant l’organització terri­to­rial de l’Estat i obrint una escletxa que pot ser apro­fi­ta­da per l’esquerra dels pobles oprimits.

Per tant, des de la Cri­da Comu­nis­ta apos­tem dia­lèc­ti­ca­ment per un pro­cés d’acumulació de for­ces mit­ja­nçant la Uni­tat Popu­lar i la rup­tu­ra demo­crà­ti­ca amb l’Estat espan­yol apro­fi­tant la con­jun­tu­ra actual i l’oportunitat ober­ta amb el pro­cés demo­crà­tic que viu el país ‑que cal fer girar a l’esquerra- per arri­bar a la pro­cla­ma­ció de la Repú­bli­ca Popu­lar Cata­la­na, com apos­ta estra­tè­gi­ca de les clas­ses popu­lars per l’inici de la cons­truc­ció del Socia­lis­me a Catalunya.

Paï­sos Catalans

Però què pas­sa amb la res­ta del terri­to­ri? O quin hau­ria de ser el marc d’actuació d’aquest espai que rei­vin­di­quem? La reali­tat dels Paï­sos Cata­lans entès com uns lli­gams cul­tu­rals, de llen­gua, d’història comu­na… són inne­ga­bles. Com tam­bé és inne­ga­ble que la reali­tat polí­ti­ca, la cons­cièn­cia social i nacio­nal, i els rit­mes són molt dife­rents. Lla­vors, que hem de fer?

Sen­se dub­te, entrem en un altre tema his­tò­ri­ca­ment polè­mic pel movi­ment comu­nis­ta a casa nos­tra. S’ha de dir que mas­sa fàcil­ment s’ha cai­gut en des­car­tar ‑uns- o defen­sar ‑altres- ràpi­da­ment un model; o el que és el mateix, sem­pre hi ha hagut una man­ca de refle­xió, de debat obert i de teo­ritza­ció entre postures. Cal abor­dar-ho amb valen­tia i fer una apos­ta neta­ment mar­xis­ta i no iden­ti­tà­ria, de cons­truc­ció nacio­nal al Prin­ci­pat i als Paï­sos Cata­lans. Només així es tren­ca­ran dinà­mi­ques nega­ti­ves i es podrà ava­nçar real­ment en un pro­jec­te d’emancipació.

Les CUP i la Uni­tat Popular

Tot i que que­da molt camí per recó­rrer, és evi­dent que ens els últims anys s’ha ava­nçat en l’articulació i cons­truc­ció de la Uni­tat Popu­lar, tei­xint un movi­ment potent, ampli i hete­ro­ge­ni, sen­se per­dre com­ba­ti­vi­tat ni l’essència anti­ca­pi­ta­lis­ta. Ara hi ha nous i majors rep­tes que cal­drà assu­mir amb valen­tia, i creiem que l’espai que rei­vin­di­quem ha de par­ti­ci­par amb força per apor­tar el millor de nosal­tres: tre­ba­llar la coor­di­na­ció, el debat i l’enriquiment de les diver­ses expe­rièn­cies arreu del terri­to­ri, impul­sar les Tro­ba­des, fer créi­xer la influèn­cia als barris i zona de l’Àrea Metro­po­li­ta­na, obrir la UP a nous sec­tors, prio­ritzar sem­pre la pre­sèn­cia i llui­tes al carrer i no l’institucionalisme, etc.

Un dels actors cab­dals d’aquesta Uni­tat Popu­lar són des de fa un temps les Can­di­da­tu­res d’Unitat Popu­lar (CUP), que han mul­ti­pli­cat la seva pre­sèn­cia a les ins­ti­tu­cions ‑vora de 400 regi­dors, gover­nant en soli­ta­ri o en coa­li­ció a diver­sos pobles i ciu­tats, els 10 dipu­tats al Parla
ment…- i ha acon­se­guit visi­bi­litzar mol­tís­sim les pro­pos­tes i pro­gra­ma d’Unitat Popular.

Així doncs, veiem molt neces­sa­ri refo­rçar el pro­jec­te de la CUP, i que es man­tin­gui com un espai de tro­ba­da trans­ver­sal i anti­ca­pi­ta­lis­ta, de tre­ball muni­ci­pa­lis­ta, de con­fluèn­cia amb altres movi­ments rup­tu­ris­tes com suc­ceeix a les Can­di­da­tu­res Alter­na­ti­ves del Vallès (CAV), a Bada­lo­na, San­ta Colo­ma, etc.

Venim de lluny, i anem més lluny encara…

Fins ara hem situat uns mínims que cal­drà apro­fun­dir i con­cre­tar, a més de tre­ba­llar altres qües­tions que han d’estar sobre la tau­la, com ara bé el nou movi­ment obrer i com enca­rar-lo, la llui­ta per un femi­nis­me de clas­se, la soli­da­ri­tat inter­na­cio­na­lis­ta amb altres pobles opri­mits i que llui­ten de diver­ses for­mes per la seva lli­ber­tat (recor­dem ara amb força Nova Rús­sia, Síria i el Kur­dis­tan…), però el que si que cal rei­vin­di­car ara és quin tipus d’espai volem; per­què no hem de repe­tir errors i els temps ens exi­gei­xen maduresa.

Volem un espai comu­nis­ta a peu de carrer, pro­fun­da­ment femi­nis­ta, radi­cal­ment demo­crà­tic, plu­ral i que sàpi­ga beu­re de totes les tra­di­cions revo­lu­cio­nà­ries i esco­les com­ba­ti­ves, un espai allun­yat tant del refor­mis­me i l’institucionalisme com de sec­ta­ris­mes i alliço­na­ments, que sigui des de l’exemple i la humi­li­tat com hau­rem d’aportar i enri­quir les llui­tes popu­lars. Aques­ta és la nos­tra apos­ta i no ens con­for­ma­rem amb menys.

Els i les pro­mo­to­res i sig­nants d’aquest mani­fest, eter­nes somia­do­res, Qui­xots irre­duc­ti­bles, fidels al fil roig cata­là, volem posar el nos­tre gra de sorra en aques­ta peti­ta però vital empre­sa de recons­ti­tuir l’eina dels i les tre­ba­lla­do­res. Aquest ha de ser el pri­mer pas, de molts en enda­vant. Som-hi tots i totes!

Per­què som i ens sen­tim catalans

esti­mem i cer­quem, en la lliu­re abraçada,

l’esperit i l’exemple

d’altres pobles de races i llen­gües diverses,

i el trac­te de tots, i el contacte,

a pro­fit de l’empresa comu­na i urgent

de mudar el món i els homes

en la pau solidària,

i en l’entesa fecunda;

tots francs i benignes,

gene­ro­sos, fidels, sen­se enveja,

tots ple­gats con­tra els focus

de la vil cobejança,

del diner corrosiu,

dels terrors metafísics,

dels parà­sits amb vara o espa­sa, o amb bàcul,

de l’orgull de la sang bla­va i pútrida,

del poder d’una força robada…

Joan Oli­ver