[Boltxe Libu­ruak] Pró­lo­go al libro «Dere­chos huma­nos como arma de des­truc­ción masi­va /​«Giza esku­bi­deak, sun­tsi­pen masi­bo­ko arma» libu­rua­ren hitzaurrea

Pre­sen­ta­mos el pró­lo­go con­jun­to de los auto­res del libro Dere­chos huma­nos como arma de des­truc­ción masi­va edi­ta­do por Boltxe Libu­ruak. El libro esta­rá dis­po­ni­ble en las pró­xi­mas sema­nas para su des­car­ga de mane­ra libre en nues­tra pági­na web https://​www​.boltxe​.eus en for­ma­to de libro elec­tró­ni­co (PDF, ePub y mobi para Kind­le). Tam­bién esta­rá dis­po­ni­ble a par­tir del 15 de octu­bre en ver­sión papel a un pre­cio de 8€ más gas­tos de envío. El libro se pue­de com­prar escri­bien­do a nues­tro correo elec­tró­ni­co [email protected]​boltxe.​eus y a tra­vés de nues­tra pági­na web.

[CAS]

El libro que pre­sen­ta­mos -Dere­chos huma­nos como arma de des­truc­ción masi­va, Boltxe Libu­ruak, Bil­bo 2015- nace por muchos moti­vos de tipo polí­ti­co, social, de opor­tu­ni­dad his­tó­ri­ca y tam­bién, inte­gra­do en todos los ante­rio­res por nece­si­da­des per­so­na­les. Nues­tras mili­tan­cias en diver­sos cam­pos de lucha con­tra las opre­sio­nes nos han hecho tomar con­cien­cia de la per­ver­sa tram­pa que se escon­de en la ideo­lo­gía bur­gue­sa de los dere­chos abs­trac­tos que ocul­tan el dere­cho con­cre­to del capi­tal a la explo­ta­ción huma­na. Tam­bién nues­tra per­te­nen­cia a pue­blos opri­mi­dos como el anda­luz y el vas­co, nos ha faci­li­ta­do des­cu­brir la men­ti­ra de la famo­sa «cons­ti­tu­ción demo­crá­ti­ca» que embe­lle­ce los barro­tes de esta cár­cel de pue­blos que es la monar­quía espa­ño­la y su Esta­do. Qué duda cabe que el tema de los dere­chos huma­nos bur­gue­ses es de suma actua­li­dad, de gran impor­tan­cia en el momen­to his­tó­ri­co que vivi­mos. Lo que de for­ma abs­trac­ta y mez­clan­do con­cep­tos dife­ren­tes vie­ne en lla­mar­se dere­chos huma­nos. Acep­ción que tie­ne una cla­ra inten­ción de evo­car aspec­tos muy posi­ti­vos, desea­bles, huma­nís­ti­cos que debe­mos defen­der; pero que en su reali­dad lle­va den­tro de esas boni­tas pala­bras puro veneno. La dia­léc­ti­ca nos ense­ña que el pen­sa­mien­to crí­ti­co, com­po­nen­te bási­co del méto­do cien­tí­fi­co, pue­de lle­gar a lo real si bucea has­ta sus raí­ces con­tra­dic­to­rias: así des­cu­bri­mos que deba­jo de admi­ra­bles pala­bras como liber­tad, jus­ti­cia y dere­cho se libra una lucha a muer­te entre fuer­zas anta­gó­ni­cas, entre el derecho/​necesidad de la salud y la nece­si­dad de la indus­tria de la salud capi­ta­lis­ta para engor­dar sus ingen­tes bene­fi­cios mer­ca­dean­do la vida huma­na. Y quien habla del derecho/​necesidad a la salud habla tam­bién del derecho/​necesidad a la cul­tu­ra, al tra­ba­jo libre como crea­ción de bellos valo­res de uso, mien­tras que el ofi­cial «dere­cho al tra­ba­jo» es en la prác­ti­ca dere­cho al tri­pa­lium, a la tor­tu­ra del tra­ba­jo explo­ta­do.. Ade­más, hablar de dere­chos huma­nos tie­ne una ínti­ma cone­xión con la Decla­ra­ción de los Dere­chos Huma­nos de 1948, difun­di­da, orques­ta­da y publi­ci­ta­da por los medios de comu­ni­ca­ción escri­ta y visual de los Esta­dos capi­ta­lis­tas que igual­men­te se comen­za­ron a lla­mar «demo­crá­ti­cos» y del «mun­do libre»; aun­que la expe­rien­cia terri­ble, antes y des­pués de esa fecha, son las matan­zas y geno­ci­dios de lo que algu­nos auto­res han veni­do en lla­mar «terro­ris­mo occi­den­tal». En toda su obra, pero sobre todo en el muy cru­do y esté­ti­co capí­tu­lo XXIV del libro I de El Capi­tal, Marx des­nu­da el terro­ris­mo impla­ca­ble sobre el que des­can­sa la liber­tad y el dere­cho de la bur­gue­sía. Para el impe­ria­lis­mo que bus­ca expan­dir­se median­te la acu­mu­la­ción por des­po­se­sión, ade­más de otros méto­dos, para este Moloch con­tem­po­rá­neo, dere­cho y terror son las dos caras de la tasa de bene­fi­cio. Por­que a veces se olvi­da que en la reali­dad prác­ti­ca son los dere­chos de la bur­gue­sía, como la liber­tad y la fra­ter­ni­dad, por los que se bañó en san­gre al pue­blo de París o de Puer­to Prín­ci­pe en Hai­tí. Por ello insis­ti­mos a lo lar­go del libro en lla­mar­los dere­chos abs­trac­tos, por­que en los hechos con­cre­tos mues­tran todo lo con­tra­rio de lo que pre­di­can esas pala­bras: muer­te y dolor, vio­len­cia extre­ma sobre muchos pue­blos empo­bre­ci­dos del mun­do. Por­que se olvi­da que antes del dere­cho bur­gués exis­tie­ron otros dere­chos pre­ca­pi­ta­lis­tas. Que las muje­res aplas­ta­das, los pue­blos escla­vi­za­dos y las cla­ses opri­mi­das se pusie­ron una y mil veces en pie para defen­der sus dere­chos colec­ti­vos, sus bie­nes comu­nes expre­sa­dos en los dere­chos con­sue­tu­di­na­rios fer­vo­ro­sa­men­te defen­di­dos por un joven Marx de 24 años, y sus pode­res comu­na­les tan admi­ra­dos por Engels. Vol­ve­mos a rei­vin­di­car la dia­léc­ti­ca: dere­cho con­tra dere­cho, y cuan­do cho­can dos dere­chos irre­con­ci­lia­bles, deci­de la fuer­za: ¿derecho/​necesidad al agua como bien vital común y valor de uso, o dere­cho a la indus­tria trans­na­cio­nal bur­gue­sa del agua como mer­can­cía y valor de cam­bio? No exis­te pun­to equi­dis­tan­te, neu­tro e inter­me­dio. Aho­ra que se cele­bran ani­ver­sa­rios de heroi­cas vic­to­rias, pero suma­men­te cruen­tas y cos­to­sas, con­tra el nazi-fas­cis­mo, sim­bo­li­za­do por la lle­ga­da del Ejér­ci­to Rojo sovié­ti­co a un Ber­lín nazi total­men­te des­tro­za­do; o con­tra el impe­ria­lis­mo, cuan­do el pue­blo viet­na­mi­ta logra expul­sar el terror que supu­so la inva­sión del ejer­ci­to de los Esta­dos Uni­dos. En estos y otros ani­ver­sa­rios de vic­to­rias popu­la­res, es más nece­sa­rio que nun­ca ana­li­zar qué sig­ni­fi­ca­ron y sig­ni­fi­can los dere­chos huma­nos bur­gue­ses para la pobla­ción. Fue entre estos dos gran­des hitos san­grien­tos pro­vo­ca­dos por estas dos gran­des poten­cias impe­ria­lis­tas, la nazi ale­ma­na y la de Esta­dos Uni­dos, cuan­do se pro­mul­gan de for­ma pom­po­sa la Decla­ra­ción Uni­ver­sal de los Dere­chos Huma­nos de 1948, apo­ya­dos por los res­tan­tes Esta­dos impe­ria­lis­tas de la épo­ca en pug­na entre ellos. En el libro que pre­sen­ta­mos se expli­ca con deta­lle el con­tex­to de terror abier­to y sote­rra­do, según los luga­res, que pre­ce­dió a dicha decla­ra­ción. Fun­da­men­tal para enten­der la vio­len­cia que se ejer­ció pos­te­rior­men­te en dife­ren­tes paí­ses del mun­do, sien­do una de las más visi­bles y san­gui­na­rias la ya comen­ta­da inva­sión del ejér­ci­to esta­dou­ni­den­se del pue­blo de Viet­nam. Fue en este con­tex­to de debi­li­dad del impe­ria­lis­mo «demo­crá­ti­co» ‑Esta­dos Uni­dos, Gran Bre­ta­ña, Esta­do fran­cés, Holan­da, Bél­gi­ca…, impe­rios baña­dos en sangre‑, de des­pres­ti­gio abso­lu­to de las bur­gue­sías cola­bo­ra­cio­nis­tas con el nazi­fas­cis­mo y de suma legi­ti­mi­dad y fuer­za del socia­lis­mo y de las luchas de libe­ra­ción nacio­nal por su deci­si­va par­ti­ci­pa­ción en la derro­ta del mons­truo negro con runas de pla­ta, el que hizo que se reafir­ma­ra el inalie­na­ble dere­cho a la rebe­lión con­tra la injus­ti­cia y la opre­sión nada menos que en el «Preám­bu­lo» de la Decla­ra­ción Uni­ver­sal. Pero la uni­dad y lucha de con­tra­rios es la fuer­za de la vida y de la his­to­ria, y la fir­ma por el impe­ria­lis­mo del dere­cho a la rebe­lión lle­va­ba la tram­pa de qué defi­nir como «dere­cho a la rebe­lión» ante los ata­ques impe­ria­lis­tas a los pue­blos explo­ta­dos que lucha­ban por su inde­pen­den­cia socia­lis­ta. J. Bric­mont ha denun­cia­do bri­llan­te­men­te esta tram­pa en su crí­ti­ca del «impe­ria­lis­mo huma­ni­ta­rio». Sin embar­go, la Decla­ra­ción de 1948 refren­da el dere­cho de pro­pie­dad del capi­tal, y aun­que en algún arti­cu­la­do interno se insi­núa la nece­si­dad del con­trol social del dere­cho de pro­pie­dad, lo cier­to es que la pro­pie­dad bur­gue­sa es prác­ti­ca­men­te reco­no­ci­da como «dere­cho humano». Des­de una pers­pec­ti­va ver­da­de­ra­men­te huma­nis­ta, tuvie­ron razón los paí­ses socia­lis­tas al negar­se a acep­tar que el dere­cho de pro­pie­dad de las fuer­zas pro­duc­ti­vas fue­ra un «dere­cho humano», por­que en reali­dad solo es la vio­len­ta fuer­za bur­gue­sa ele­va­da al ran­go de «dere­cho inhu­mano». De este modo, las con­tra­dic­cio­nes inhe­ren­tes al modo de pro­duc­ción capi­ta­lis­ta se refle­ja­ron en la Decla­ra­ción de 1948, y prác­ti­ca­men­te des­de el día pos­te­rior a su fir­ma el i
mpe­ria­lis­mo comen­zó a des­au­to­ri­zar sus con­te­ni­dos demo­crá­ti­co-bur­gue­ses, casi anu­lán­do­los, excep­to en la pro­pa­gan­da, mien­tras que úni­ca­men­te apli­ca­ba sus con­te­ni­dos reac­cio­na­rios. Esta prác­ti­ca fue inten­si­fi­cán­do­se con­for­me se encres­pa­ba la lla­ma­da «gue­rra fría» al impul­sar e impo­ner a los pue­blos tra­ba­ja­do­res toda serie de dic­ta­du­ras terro­ris­tas y regí­me­nes mili­ta­res proim­pe­ria­lis­tas. Pero las izquier­das occi­den­ta­les, por razo­nes que no pode­mos expo­ner aho­ra, fue­ron absor­bi­das por la ideo­lo­gía bur­gue­sa de los dere­chos huma­nos vacíos, hue­cos. Olvi­da­ron la crea­ti­va expe­rien­cia revo­lu­cio­na­ria de los dere­chos socia­lis­tas, de aque­lla impre­sio­nan­te Decla­ra­ción de los Dere­chos del Pue­blo Tra­ba­ja­dor y Explo­ta­do, fir­ma­da en Mos­cú en 1918, y que aho­ra nos ilu­mi­na en medio del caos mun­dial; o la no menos impac­tan­te y actual Decla­ra­ción Uni­ver­sal de los Dere­chos de los Pue­blos, fir­ma­da en Argel en 1976, por no hablar de las decla­ra­cio­nes de los dere­chos de la mujer que tuvie­ron que ela­bo­rar­se pos­te­rior­men­te a la Decla­ra­ción de 1948 por su debi­li­dad sobre los dere­chos de la mujer en gene­ral, y espe­cí­fi­ca­men­te sobre la mujer tra­ba­ja­do­ra y opri­mi­da nacio­nal­men­te. Los dere­chos pro­fun­dos, colec­ti­vos y con­cre­tos del pue­blo ‑de la mayo­ría de la pobla­ción- cho­can en la prác­ti­ca, don­de real­men­te se com­prue­ba la vera­ci­dad y cohe­ren­cia de la teo­ría, con los dere­chos abs­trac­tos, men­ti­ro­sos y tram­po­sos de la bur­gue­sía, de la mino­ría rica. Por­que como todo en la vida, no hay teo­ría sin prác­ti­ca, no hay pro­me­sas sin hechos, no hay sen­ti­mien­tos, afec­tos, sin com­pro­mi­sos, sacri­fi­cios y con­vi­ven­cia prác­ti­ca. Y los dere­chos huma­nos bur­gue­ses nos demues­tran con­ti­nua­men­te, en el pasa­do y en el pre­sen­te, que solo son boni­tas pala­bras dichas super­fi­cial­men­te, pero lle­nas de egoís­mo, hipo­cre­sía y fal­ta de éti­ca; que des­pre­cia y pro­vo­ca sufri­mien­to y des­tru­ye la vida de las per­so­nas. Con­tra­rres­tar con peda­go­gía y orga­ni­za­ción la pro­pa­gan­da del sis­te­ma, para demos­trar que la lucha por los dere­chos es la lucha por las nece­si­da­des huma­nas, acla­ran­do su rea­li­za­ción y cons­ta­ta­ción prác­ti­ca. Por­que sobran los moti­vos para luchar por los autén­ti­cos dere­chos de la pobla­ción, a una ali­men­ta­ción de cali­dad, a un medio ambien­te sano, al agua, la sani­dad, la luz y a la vivien­da. A un tra­ba­jo rico y crea­ti­vo para muje­res y hom­bres, a la salud y feli­ci­dad, en suma, para todo el pue­blo. No es nin­gu­na uto­pía, o mejor dicho, es un ato­pía ‑y por tan­to rea­li­za­ble y posible‑, aun­que difí­cil por los impe­di­men­tos de todo tipo que pone y pon­drá la cla­se domi­nan­te a nivel mun­dial, pero mere­ce la pena el intento.

[EUS]

Aur­kez­ten dugun libu­rua -Dere­chos huma­nos como arma de des­truc­ción masi­va, Boltxe Libu­ruak, Bil­bo 2015- arra­zoi uga­ri­ren­ga­tik sor­tzen da: poli­ti­koak, sozia­lak, auke­ra his­to­ri­ko­koak eta, aurre­ko horie­tan guz­tie­tan txer­ta­tu­ta, behar per­tso­na­len­ga­tik ere bai. Zapal­ke­ten kon­tra­ko borro­ka­ren zen­bait ere­mu­tan izan ditu­gun mili­tan­tzien era­gi­nez, esku­bi­de abs­trak­tuen ideo­lo­gia bur­ge­sa­ren atzean ezku­tatzen den tran­pa mal­tzu­rraz kon­tu­ra­tu gara, hau da, kon­tu­ra­tu gara horren atzean ezku­tatzen dela kapi­ta­lak giza esplo­ta­zio­ra­ko duen esku­bi­dea. Hala­ber, herri zapal­duen par­tai­de iza­tea –Anda­lu­zia eta Eus­kal Herria- lagun­ga­rria izan zai­gu «kons­ti­tu­zio demo­kra­ti­ko» fama­tua­ren gezu­rra des­ku­britze­ko, ale­gia, espai­niar monar­kiak eta bere Esta­tuak herrien­tzat erai­ki­ta duten espetxe horren bur­di­nak apain­tzen duen gezu­rra des­ku­britze­ko. Zalan­tza­rik gabe, giza esku­bi­de bur­ge­sen gaia gaur-gaur­ko gaia da, eta bere­bi­zi­ko garran­tzia du bizi dugun une his­to­ri­ko hone­tan. Modu abs­trak­tuan eta kon­tzep­tu des­ber­di­nak nahas­tuz giza esku­bi­deak deitzen zaien horre­taz ari gara. Izen horren asmoa da defen­da­tu behar ditu­gun alder­di posi­ti­bo, desira­ga­rri eta huma­nis­ti­koak gogo­ra ekar­tzea; errea­li­ta­tean, bai­na, hitz horien bar­nean pozoia baino ez da gor­detzen. Dia­lek­ti­kak era­kus­ten digu pen­tsae­ra kri­ti­koa, meto­do zien­ti­fi­koa­ren fun­tsez­ko osa­gaia iza­nik, errea­li­ta­te­ra irits dai­te­kee­la bere sus­trai kon­trae­san­ko­rre­ta­raino ara­ka­tuz gero: horre­la kon­tu­ratzen gara aska­ta­sun, jus­ti­zia eta esku­bi­de modu­ko hitz mira­ga­rrien azpian hil ala bizi­ko borro­ka bat dagoe­la indar anta­go­ni­koen artean; osa­su­ne­ra­ko eskubidearen/​beharraren eta osa­sun kapi­ta­lis­ta­ren indus­tria­ren artean, azken horrek are gehia­go bete nahi due­la­ko bere moz­kin esker­gen zorroa, giza bizia sal­tzen eta eros­ten. Eta osa­su­ne­ra­ko eskubideaz/​beharraz hitz egi­ten due­nak kul­tu­ra­ra­ko eskubideaz/​beharraz ere hitz egi­ten du, lan libre­ra­ko esku­bi­deaz hitz egi­ten du, era­bi­le­ra-balio ede­rren sor­kun­tza gisa; «lane­ra­ko esku­bi­de» ofi­zia­la, aldiz, tri­pa­liumera­ko esku­bi­dea da, hau da, esplo­ta­zio-lana­ren tor­tu­ra­ra­ko esku­bi­dea. Gai­ne­ra, giza esku­bi­deez hitz egi­teak lotu­ra estua du 1948ko Giza Esku­bi­deen Alda­rri­ka­pe­na­re­kin, eta alda­rri­ka­pen hori Esta­tu kapi­ta­lis­te­ta­ko heda­bi­de idatzi eta bisua­lek heda­tu, han­pa­tu eta publi­zi­ta­tu dute, hau da, «mun­du libre­ko» esta­tu «demo­kra­ti­ko» gisa aur­kez­ten diren esta­tue­ta­ko heda­bi­deek; nahiz eta urte horren aurre­tik eta bera­ren ostean izan­da­ko espe­rien­tzia ika­ra­ga­rriak auto­re batzuek «Men­de­bal­de­ko terro­ris­mo» dei­tu dio­te­na­ren sarras­kiak eta geno­zi­dioak diren. Bere obra osoan, bai­na batez ere Kapi­ta­laren I. libu­ru­ki­ko XXIV. Kapi­tu­lu gor­din eta este­ti­koan, Mar­xek age­rian uzten du bur­ge­sia­ren aska­ta­sun eta zuzen­bi­dea­ren oina­rrian dagoen terro­ris­mo gupi­da­ga­bea. Bes­teak des­ja­betzea­ren bidez –bes­te meto­do batzuen artean- meta­ke­ta eta heda­kun­tza bilatzen dituen inpe­ria­lis­moa­ren­tzat, gure garai­ko Moloch honen­tzat, zuzen­bi­dea eta terro­rea moz­kin-tasa­ren bi aldeak dira. Izan ere, sarri­tan ahaz­ten da errea­li­ta­te prak­ti­koan bur­ge­sia­ren esku­bi­deak izan zire­la –aska­ta­su­na eta anai­ta­su­na, adi­bi­dez- Paris­ko edo Hai­ti­ko Port-au-Prin­ce­ko herrien aur­ka­ko sarras­kia­ren era­gi­leak. Horre­ga­tik, libu­ruan esku­bi­de abs­trak­tu deitzen die­gu behin eta berri­ro, zeren ger­tae­ra kon­kre­tuek hitz horiek pre­di­katzen dute­na­ren kon­tra­koa era­kus­ten bai­tu­te: heriotza eta mina, mun­du­ko herri pobre­tu asko­ren aur­ka­ko mutu­rre­ko indar­ke­ria. Izan ere, ahaz­tu egi­ten da zuzen­bi­de bur­ge­sa­ren aurre­tik bes­te esku­bi­de aurre-kapi­ta­lis­ta batzuk exis­ti­tu zire­la. Ahaz­tu egi­ten da ema­ku­me zan­pa­tuak, herri eskla­bi­za­tuak eta kla­se zapal­duak mila­ka aldiz matxi­na­tu zire­la defen­datze­ko beren esku­bi­de kolek­ti­boak, beren onda­sun komu­nak –Marx gaz­teak 24 urte­re­kin gri­naz defen­da­tu zituen ohi­tu­ra-esku­bi­deen bidez adie­ra­ziak- eta Engel­sek hain­bes­te mires­ten zituen bote­re komu­na­lak. Dia­lek­ti­ka erre­bin­di­katzen dugu berri­ro: esku­bi­dea esku­bi­dea­ren kon­tra, eta ezin uztar­tuz­ko bi esku­bi­dek tal­ka egi­ten dute­nean, inda­rrak era­ba­kitzen du: ura iza­te­ko eskubidea/​beharra, bizi-onda­sun komun­tzat eta era­bi­le­ra-baliotzat har­tu­ta, ala nazioz gain­di­ko indus­tria bur­ge­sa­ren esku­bi­dea, ura mer­kan­tzia eta tru­ke-baliotzat har­tu­ta? Ez dago erdian dagoen pun­tu dis­tan­tzia­ki­de eta neu­tro­rik. Orain, garai­pen heroi­ko bai­na odol­tsu eta kos­tu han­di­koen urte­mu­gak ospatzen dira, hala nola nazi-faxis­moa­ren kon­tra­koa, Arma­da Gorri sobie­ta­rra nazien Ber­lin sun­tsi­tu­ra iritsi iza­na­ren bidez sin­bo­li­za­tua, edo inpe­ria­lis­moa­ren aur­ka­koa, herri viet­nam­da­rrak Esta­tu Batue­ta­ko arma­da­ren inba­sioak eka­rri­ta­ko terro­rea­ri gai­len­du zitzaio­nean. Bada, herri garai­pen horien urte­mu­gan eta bes­te urte­mu­ga batzue­tan, inoiz baino beha­rrez­koa­goa da azter­tzea zer esa­nahi izan zuten eta zer esa­nahi duten giza esku­bi­de bur­ge­sek herri­tar horien­tzat. Bi poten­tzia inpe­ria­lis­ta han­di horiek –Ale­ma­nia naziak eta Esta­tu Batuak- era­gin­da­ko bi ger­tae­ra odol­tsu horien artean pro­mul­ga­tu zen, modu arran­ditsuan, 1948ko Giza Esku­bi­deen Alda­rri­ka­pen Uni­ber­tsa­la, garai har­tan elka­rren artean lehiatzen ari ziren gai­ne­ra­ko Esta­tu inpe­ria­lis­ten sos­ten­gua­re­kin. Aur­kez­ten dugun libu­ru hone­tan, zehaz­ki azal­tzen da zer-nola­ko tes­tuin­gu­rua zegoen alda­rri­ka­pen horien aurrean, hots, terro­re ire­kia edo ezku­tua, lekuen ara­be­ra. Hori fun­tsez­koa da uler­tze­ko mun­du­ko zen­bait herrial­de­tan geroa­go era­bi­li­ko zen indar­ke­ria. Horien artean, age­ri­koen eta anke­rre­ne­ta­ko bat lehen komen­ta­tu dugun Viet­nam­go inba­sioa da, arma­da esta­tu­ba­tua­rra­ren alde­tik. Inp
eria­lis­mo demo­kra­ti­koa­ren ahu­le­zia-tes­tuin­gu­ru horre­tan ‑Esta­tu Batuak, Bri­tai­nia Han­dia, fran­tziar Esta­tua, Holan­da, Bel­gi­ka…. odo­lez zikin­du­ta­ko inperioak‑, nazi­fa­xis­moa­re­kin kola­bo­ra­tu zuten bur­ge­siak era­bat des­pres­ti­gia­tu­ta zeu­de­nean, sozia­lis­moak eta nazio aska­pe­ne­ra­ko borro­kek bere­bi­zi­ko legi­ti­mi­ta­te eta inda­rra zituz­te­nean, zila­rrez­ko erru­nez apain­du­ta­ko mamu bel­tza­ren porro­tean izan­da­ko par­te-har­tze era­ba­ki­ga­rria­ga­tik, orduan eta horri esker berretsi zen bide­ga­be­ke­ria­ren eta zapal­ke­ta­ren aur­ka matxi­natze­ko esku­bi­de baz­te­rre­zi­na, non eta Alda­rri­ka­pen Uni­ber­tsa­la­ren «Hitzau­rrean». Dena dela, aur­ka­rien bata­su­na eta borro­ka dira bizitza­ren eta his­to­ria­ren inda­rra, eta inpe­ria­lis­moak matxi­natze­ko esku­bi­dea­ren alde sina­tu iza­nak bazuen bere ama­rrua, hau da, nola defi­ni­tu­ko zen «matxi­natze­ko esku­bi­dea» beren inde­pen­den­tzia sozia­lis­ta­ren alde borro­katzen ziren herri esplo­ta­tuen aur­ka­ko era­so inpe­ria­lis­ten aurrean. J.Bricmontek eder­ki sala­tu du tran­pa hori bere «inpe­ria­lis­mo huma­ni­ta­rioa­ren» kri­ti­kan. Hala eta guz­tiz ere, 1948ko Alda­rri­ka­pe­nak kapi­ta­la­ren jabetza­ra­ko esku­bi­dea berretsi zuen, eta bar­ne­ko arti­ku­lu­ren batek jabetza-esku­bi­dea­ren gai­ne­ko kon­trol sozia­la aipatzen badu ere, kon­tua da jabetza bur­ge­sa ia «giza esku­bi­detzat» har­tu eta aitor­tzen dela hor. Bene­tan huma­nis­ta den ikus­pe­gi bate­tik, herrial­de sozia­lis­tek arra­zoi izan zuten indar pro­duk­ti­boen jabetza-esku­bi­dea «giza esku­bi­detzat» har­tzea­ren aur­ka ager­tze­ko, zeren eta, errea­li­ta­tean, bur­ge­sia­ren indar­ke­ria hut­sa baino ez bai­ta, «giza­ga­be­ko esku­bi­de» bihur­tu­ta. Era horre­tan, ekoiz­pen-modu kapi­ta­lis­ta­ren berez­ko kon­trae­sa­nak isla­tu­ta gera­tu ziren 1948ko Alda­rri­ka­pe­nean, eta ia sina­du­ra­ren biha­ra­mu­nean ber­tan inpe­ria­lis­moa hasi zen bera­ren edu­ki demo­kra­ti­ko-bur­ge­sak gutxies­ten, ia inda­rrik gabe uzte­raino, pro­pa­gan­da­ren alo­rrean izan ezik; aldi berean, bere edu­ki atze­ra­koiak soi­lik apli­katzen zituen. Joka­bi­de hori area­go­tuz joan zen, «gerra hotza» zorroz­ten zen neu­rrian, dik­ta­du­ra terro­ris­tak eta inpe­ria­lis­moa­ren alde­ko erre­gi­men mili­ta­rrak bul­tza­tuz eta horiek herri lan­gi­leei inpo­sa­tuz. Bai­na Men­de­bal­de­ko ezke­rra, orain ezin azal ditza­ke­gun arra­zoien­ga­tik, edu­ki­rik gabe­ko giza esku­bi­de hutsek harra­pa­tu­ta gera­tu zen. Esku­bi­de sozia­lis­ten espe­rien­tzia iraul­tzai­le eta sor­tzai­le hura ahaz­tu zuten, hau da, 1918an Mos­kun sina­tu zen eta mun­du­ko kao­sa­ren erdian gaur egun argitzen gai­tuen Herri Lan­gi­le eta Esplo­ta­tua­ren Esku­bi­deen Alda­rri­ka­pen zirra­ra­ga­rri hura; edo geroa­go, 1976an, Alje­rren sina­tu­ta­ko Herrien Esku­bi­deen Alda­rri­ka­pen Uni­ber­tsa­la, hau ere inpak­tu han­di­koa. Aipatze­koak dira, hala­ber, 1948ko Alda­rri­ka­pe­naren ostean egin behar izan ziren ema­ku­meen esku­bi­deen adie­raz­pe­nak, bai oro­ko­rrak eta bai, espe­zi­fi­ko­ki, zapal­kun­tza nazio­na­la pai­ratzen duten ema­ku­me lan­gi­lee­nak. Herria­ren esku­bi­de sakon, kolek­ti­bo eta kon­kre­tuek –herri­tar gehie­ne­nak- tal­ka egi­ten dute, alor prak­ti­koan –hor egiaz­tatzen dira, bene­tan, teo­ria­ren egiaz­ko­ta­sun eta koherentzia‑, bur­ge­sia­ren eta gutxien­go abe­ratsa­ren esku­bi­de abs­trak­tu, gezur­ti eta tran­pa­tien aur­ka. Izan ere, bizitzan beza­la­xe, ez dago teo­ria­rik pra­xi­rik gabe; ez dago pro­me­sik ger­tae­ra­rik gabe; ez dago sen­ti­men­du edo afek­tu­rik kon­pro­mi­so, sakri­fi­zio eta bizi­ki­detza prak­ti­ko­rik gabe. Eta giza esku­bi­de bur­ge­sek era­kus­ten digu­te, eten­ga­be, hala ira­ga­nean nola orai­nal­dian, aza­le­tik esan­da­ko hitz ede­rrak baino ez dire­la, egois­moz, hipo­kri­siaz eta eti­ka­rik ezaz bete­ta­ko hitzak; mes­pretxa­tu, sufri­men­dua sor­tu eta per­tso­nen bizia sun­tsitzen duten hitzak. Sis­te­ma­ren pro­pa­gan­da­ri peda­go­giaz eta anto­la­kun­tzaz eran­tzun behar zaio, esku­bi­deen alde­ko borro­ka giza beha­rren alde­ko borro­ka dela era­kutsi behar da, haien gau­za­pen eta egiaz­ta­pen prak­ti­koa argi­tuz. Hala, nahi bes­te arra­zoi dau­de biz­tan­le­ria­ren bene­ta­ko esku­bi­deen alde borro­katze­ko: kali­ta­tez­ko eli­ka­du­ra, ingu­ru­men osa­sun­ga­rria, ura, osa­su­na, argia eta etxe­bi­zitza. Ema­ku­me zein gizo­nen­tza­ko lan abe­rats eta sor­tzai­lea iza­te­ko esku­bi­dea, osa­sun eta zorio­ne­ra­ko esku­bi­dea herri osoa­ren­tzat, azken batean. Ez da inola ere uto­pia, edo, hobe­to esan­da, ato­pia bat da –eta, hor­taz, egin­ga­rria eta lor­tze­ko modukoa‑, zai­la izan arren kla­se men­de­ratzai­leak mun­du osoan jar­tzen dituen eta jarri­ko dituen ozto­po­en­ga­tik, bai­na mere­zi du saiatzea, bai hori­xe. > Con­cep­ción Cruz Rojo Iña­ki Gil de San Vicente

[CAT]

Pre­sen­tem el prò­leg con­junt dels autors del lli­bre Dere­chos huma­nos como arma de des­truc­ción masi­va edi­tat per Boltxe Libu­ruak. Aquest lli­bre esta­rà dis­po­ni­ble les pro­pe­res set­ma­nes per a la seva des­cà­rre­ga de mane­ra lliu­re a la nos­tra web https://​www​.boltxe​.eus en for­mat de lli­bre elec­trò­nic (PDF, ePub i mobi per a Kind­le). Tam­bé està dis­po­ni­ble a la nos­tra boti­ga per a la seva ven­da en ver­sió paper a un preu de 8 euros més les des­pe­ses de la tra­me­sa. El lli­bre es pot com­prar escri­vint al nos­tre correu elec­trò­nic: [email protected]​boltxe.​eus i a tra­vés de la nos­tra web.

El lli­bre que pre­sen­tem (Dere­chos huma­nos como arma de des­truc­ción masi­va, Boltxe Libu­ruak, Bil­bo 2015) neix per mol­tes raons polí­ti­ques, socials i d’oportunitat his­tò­ri­ca, i s’integra tam­bé en tots els ante­riors per neces­si­tats per­so­nals. Les nos­tres mili­tàn­cies en dife­rents camps de llui­ta con­tra les opres­sions ens han fet pren­dre cons­cièn­cia de la per­ver­sa tram­pa que hi ha al darre­re de la ideo­lo­gia bur­ge­sa dels drets abs­trac­tes, que ama­guen el dret con­cret del capi­tal a l’explotació huma­na. Tam­bé la nos­tra per­ti­ne­nça a pobles opri­mits com l’andalús i el basc ens ha faci­li­tat des­co­brir la men­ti­da de la famo­sa «cons­ti­tu­ció demo­crà­ti­ca» que embe­lleix els barrots d’aquesta pre­só de pobles que és la monar­quia espan­yo­la i el seu Estat.

No hi cap dub­te que el tema dels drets humans bur­ge­sos és ben actual i de gran impor­tàn­cia en el moment his­tò­ric que vivim: allò que de mane­ra abs­trac­ta i barre­jant con­cep­tes dife­rents s’anomena «drets humans» és un ter­me que té una cla­ra inten­ció d’evocar aspec­tes molt posi­tius, desit­ja­bles i huma­nís­tics que hem de defen­sar, però el que hi ha de debò al darre­re d’aquests mots tan bonics és pur verí.

La dia­lèc­ti­ca ens mos­tra que el pen­sa­ment crí­tic, com­po­nent bàsic del mèto­de cien­tí­fic, pot arri­bar al que és real si es sub­mer­geix fins a les seves arrels con­tra­dic­tò­ries: així des­co­brim que darre­re de mots admi­ra­bles (com lli­ber­tat, jus­tí­cia i dret) es lliu­ra un com­bat a mort entre for­ces anta­gò­ni­ques, entre el dret a la salut (que és una neces­si­tat) i la neces­si­tat de la indús­tria capi­ta­lis­ta de la salut d’engreixar els seus enor­mes bene­fi­cis comer­ciant amb la vida huma­na. I qui par­la del dret (neces­si­tat) a la salut tam­bé par­la del dret (neces­si­tat) a la cul­tu­ra, al tre­ball lliu­re com a crea­ció d’interessants valors d’ús, men­tre que el «dret al tre­ball» ofi­cial a la pràc­ti­ca és el dret al tri­pa­lium, a la tor­tu­ra del tre­ball explotat.

A més a més, enrao­nar de drets humans té una con­ne­xió ínti­ma amb la Decla­ra­ció dels Drets Humans del 1948, difo­sa, orques­tra­da i pro­pa­ga­da pels mit­jans de difu­sió impre­sos i audio­vi­suals dels Estats capi­ta­lis­tes, que tam­bé van come­nçar a ano­me­nar-se «demo­crà­tics» (i «el món lliu­re»), tot i que l’experiència terri­ble, abans i des­prés d’aquella data, siguin les matan­ces i geno­ci­dis que alguns autors han ano­me­nat «terro­ris­me occi­den­tal». A tota la seva obra, però sobre­tot al molt cru i estè­tic capí­tol XXIV del lli­bre I d’El Capi­tal, Marx des­pu­lla el terro­ris­me impla­ca­ble sobre el que recol­za la lli­ber­tat i el dret de la bur­ge­sia. Per a l’imperialisme que vol expan­dir-se mit­ja­nçant l’acumulació per des­pos­ses­sió, entre d’altres mèto­des, per a aquest Moloc con­tem­po­ra­ni, el dret i el terror són les dues cares de la taxa de benefici.

Per­què de vega­des s’oblida que, a la reali­tat pràc­ti­ca, va ser en nom dels drets de la bur­ge­sia, com la lli­ber­tat i la fra­ter­ni­tat, que van ban­yar-se en sang els pobles de París o de Port-au-Prin­ce a Hai­tí. Per aix
ò insis­tim en tot el lli­bre a ano­me­nar-los drets abs­trac­tes, per­què en els fets con­crets mos­tren tot el con­tra­ri del que pre­di­quen aquests ter­mes: mort i dolor, vio­lèn­cia extre­ma sobre molts pobles empo­brits del món.

Per­què s’oblida que abans del dret bur­gès van exis­tir d’altres drets pre­ca­pi­ta­lis­tes. Que les dones escla­fa­des, els pobles escla­vitzats i les clas­ses opri­mi­des van aixe­car-se una i mil vega­des per defen­sar els seus drets coŀ­lec­tius, els seus béns comuns expres­sats als drets con­sue­tu­di­na­ris, fer­vo­ro­sa­ment defen­sats per un jove Marx de vint-i-qua­tre anys, i els seus poders comu­nals, tan admi­rats per Engels. Tor­nem a rei­vin­di­car la dia­lèc­ti­ca: dret con­tra dret, i quan xoquen dos drets irre­con­ci­lia­bles, deci­deix la força: dret (neces­si­tat) a l’aigua com a bé vital comú i valor d’ús, o dret de la indús­tria trans­na­cio­nal bur­ge­sa de l’aigua com a mer­ca­de­ria i valor de can­vi? No hi ha cap punt equi­dis­tant, neu­tre o intermedi.

Ara que es cele­bren ani­ver­sa­ris d’heroiques vic­tò­ries, però molt cruels i cos­to­ses, con­tra el nazi­fei­xis­me, sim­bo­litza­des per l’arribada de l’Exèrcit Roig soviè­tic a un Ber­lín nazi total­ment des­tros­sat; o con­tra l’imperialisme, quan el poble viet­na­mi­ta va acon­se­guir expul­sar el terror que va com­por­tar la inva­sió de l’exèrcit dels Estats Units. En aquests i d’altres ani­ver­sa­ris de vic­tò­ries popu­lars, cal més que mai ana­litzar què van sig­ni­fi­car i què sig­ni­fi­quen els drets humans bur­ge­sos per a la població.

Va ser enmig d’aquestes dues grans fites cruels pro­vo­ca­des por aques­tes dues grans potèn­cies impe­ria­lis­tes, la nazi ale­man­ya i els Estats Units, quan va pro­mul­gar-se de for­ma pom­po­sa la Decla­ra­ció Uni­ver­sal dels Drets Humans del 1948, amb el suport dels altres Estats impe­ria­lis­tes de l’època, que riva­litza­ven entre ells. El lli­bre que pre­sen­tem deta­lla el con­text de terror obert o ama­gat, segons els llocs, que va pre­ce­dir a aques­ta Decla­ra­ció. Fona­men­tal per enten­dre la vio­lèn­cia que va exer­cir-se des­prés a dife­rents paï­sos del món, essent-ne una de las més visi­bles i cruels la ja esmen­ta­da inva­sió del Viet­nam per l’exèrcit del Estats Units.

Va ser en aquest con­text de feble­sa de l’imperialisme «demo­crà­tic» (els Estats Units, la Gran Bre­tan­ya, l’Estat fran­cès, els Paï­sos Bai­xos, Bèl­gi­ca, etcè­te­ra, impe­ris ama­rats de sang), de des­pres­ti­gi abso­lut de les bur­ge­sies coŀ­la­bo­ra­cio­nis­tes amb el nazi­fei­xis­me i de gran legi­ti­mi­tat i força del socia­lis­me i de les llui­tes d’alliberament nacio­nal per la seva par­ti­ci­pa­ció deci­si­va a la des­fe­ta del mons­tre negre amb runes de pla­ta, que van fer que es refer­més l’inalienable dret a la rebeŀ­lió con­tra la injus­tí­cia i l’opressió fins i tot al «Preàm­bul» de la Decla­ra­ció Uni­ver­sal. Però la uni­tat i la llui­ta de con­tra­ris és la força de la vida i de la his­tò­ria, i quan l’imperialisme accep­ta el dret a la rebeŀ­lió fa la tram­pa de no dir què cal defi­nir com «dret a la rebeŀ­lió» davant els atacs impe­ria­lis­tes als pobles explo­tats que llui­ten per la seva inde­pen­dèn­cia socia­lis­ta. J. Bric­mont ha denun­ciat molt bé aques­ta tram­pa a la seva crí­ti­ca de «l’imperialisme humanitari».

En can­vi, la Decla­ra­ció del 1948 refer­ma el dret de pro­pie­tat del capi­tal i, tot i que en algun arti­cle insi­nuï la neces­si­tat del con­trol social del dret de pro­pie­tat, el cert és que la pro­pie­tat bur­ge­sa és pràc­ti­ca­ment reco­ne­gu­da com un «dret humà». Des d’una pers­pec­ti­va veri­ta­ble­ment huma­nis­ta, van tenir raó els paï­sos socia­lis­tes en negar-se a accep­tar que el dret de pro­pie­tat de les for­ces pro­duc­ti­ves fos un «dret humà», per­què de debò només és la vio­len­ta força bur­ge­sa ele­va­da al rang de «dret inhumà».

Així, les con­tra­dic­cions inhe­rents al mode de pro­duc­ció capi­ta­lis­ta van reflec­tir-se a la Decla­ra­ció del 1948, i pràc­ti­ca­ment des del dia següent al seu sig­na­ment l’imperialisme va come­nçar a des­au­to­ritzar-ne els con­tin­guts demo­crà­ti­co-bur­ge­sos, gai­re­bé anuŀ­lant-los, excep­te a la pro­pa­gan­da, men­tre que només n’aplicava els con­tin­guts reac­cio­na­ris. Aques­ta pràc­ti­ca es va anar inten­si­fi­cant a mesu­ra que s’enduria l’anomenada «gue­rra fre­da» en impul­sar i impo­sar als pobles tre­ba­lla­dors tot un seguit de dic­ta­du­res terro­ris­tes i règims mili­tars proimperialistes.

Tan­ma­teix, les esque­rres occi­den­tals, per motius que no podem expo­sar ara, van ser absor­bi­des per la ideo­lo­gia bur­ge­sa dels drets humans buits; van obli­dar la crea­ti­va expe­rièn­cia revo­lu­cio­nà­ria dels drets socia­lis­tes, d’aquella impres­sio­nant Decla­ra­ció dels Drets del Poble Tre­ba­lla­dor i Explo­tat, sig­na­da a Mos­cou el 1918, que ara ens iŀlu­mi­na enmig del caos mun­dial; o la no menys impac­tant i actual Decla­ra­ció Uni­ver­sal dels Drets dels Pobles, sig­na­da a Alger el 1976, per no par­lar de les decla­ra­cions dels drets de la dona, que van haver d’elaborar-se des­prés de la Decla­ra­ció del 1948 per la feble­sa dels drets de la dona en gene­ral, i sobre­tot els de la dona tre­ba­lla­do­ra i nacio­nal­ment oprimida.

Els drets pro­funds, coŀ­lec­tius i con­crets del poble (de la majo­ria de la pobla­ció) xoquen a la pràc­ti­ca, on es com­pro­va de debò la vera­ci­tat i la cohe­rèn­cia de la teo­ria, amb els drets abs­trac­tes, men­ti­ders i tram­po­sos de la bur­ge­sia, de la mino­ria rica. Per­què, com sem­pre, no hi ha teo­ria sen­se pràc­ti­ca, no hi ha pro­me­ses sen­se fets, no hi ha sen­ti­ments ni afec­tes sen­se com­pro­mi­sos, sacri­fi­cis i con­vi­vèn­cia pràc­ti­ca. I els drets humans bur­ge­sos ens demos­tren con­tí­nua­ment, al pas­sat i al pre­sent, que només són bonics mots dits de mane­ra super­fi­cial però plens d’egoisme, hipo­cre­sia i man­ca d’ètica; que menys­preen, pro­vo­quen pati­ments i des­truei­xen la vida de les persones.

Con­tra­res­tem amb peda­go­gia i orga­nitza­ció la pro­pa­gan­da del sis­te­ma, demos­trem que la llui­ta pels drets és la llui­ta per les neces­si­tats huma­nes, acla­rim-ne la realitza­ció i cons­ta­ta­ció pràc­ti­ca. Per­què sobren raons per llui­tar pels autèn­tics drets de la pobla­ció a una ali­men­ta­ció de qua­li­tat, a un medi ambient sa, a l’aigua, la sani­tat, l’electricitat i l’habitatge. A un tre­ball ric i crea­tiu per a les dones i els homes, a la salut i la feli­ci­tat, en defi­ni­ti­va, per a tot el poble. No és cap uto­pia, o, millor dit, és una ato­pia (i, doncs, realitza­ble i pos­si­ble), enca­ra que difí­cil pels impe­di­ments de tota mena que posa i posa­rà la clas­se domi­nant a esca­la mun­dial, però paga la pena d’intentar-ho.

Con­cep­ción Cruz Rojo

Iña­ki Gil de San Vicente

Artikulua gustoko al duzu? / ¿Te ha gustado este artículo?

Share on facebook
Share on Facebook
Share on twitter
Share on Twitter

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *