[Boltxe Libu­ruak] Pró­lo­go al libro «Dere­chos huma­nos como arma de des­truc­ción masi­va /​«Giza esku­bi­deak, sun­tsi­pen masi­bo­ko arma» libu­rua­ren hitzaurrea

Pre­sen­ta­mos el pró­lo­go con­jun­to de los auto­res del libro Dere­chos huma­nos como arma de des­truc­ción masi­va edi­ta­do por Boltxe Libu­ruak. El libro esta­rá dis­po­ni­ble en las pró­xi­mas sema­nas para su des­car­ga de mane­ra libre en nues­tra pági­na web https://​www​.boltxe​.eus en for­ma­to de libro elec­tró­ni­co (PDF, ePub y mobi para Kind­le). Tam­bién esta­rá dis­po­ni­ble a par­tir del 15 de octu­bre en ver­sión papel a un pre­cio de 8€ más gas­tos de envío. El libro se pue­de com­prar escri­bien­do a nues­tro correo elec­tró­ni­co boltxe@​boltxe.​eus y a tra­vés de nues­tra pági­na web.

[wpdm_​package id=73376 template=«5626a56d8b584»]

[CAS]

El libro que pre­sen­ta­mos -Dere­chos huma­nos como arma de des­truc­ción masi­va, Boltxe Libu­ruak, Bil­bo 2015- nace por muchos moti­vos de tipo polí­ti­co, social, de opor­tu­ni­dad his­tó­ri­ca y tam­bién, inte­gra­do en todos los ante­rio­res por nece­si­da­des per­so­na­les. Nues­tras mili­tan­cias en diver­sos cam­pos de lucha con­tra las opre­sio­nes nos han hecho tomar con­cien­cia de la per­ver­sa tram­pa que se escon­de en la ideo­lo­gía bur­gue­sa de los dere­chos abs­trac­tos que ocul­tan el dere­cho con­cre­to del capi­tal a la explo­ta­ción huma­na. Tam­bién nues­tra per­te­nen­cia a pue­blos opri­mi­dos como el anda­luz y el vas­co, nos ha faci­li­ta­do des­cu­brir la men­ti­ra de la famo­sa «cons­ti­tu­ción demo­crá­ti­ca» que embe­lle­ce los barro­tes de esta cár­cel de pue­blos que es la monar­quía espa­ño­la y su Esta­do. Qué duda cabe que el tema de los dere­chos huma­nos bur­gue­ses es de suma actua­li­dad, de gran impor­tan­cia en el momen­to his­tó­ri­co que vivi­mos. Lo que de for­ma abs­trac­ta y mez­clan­do con­cep­tos dife­ren­tes vie­ne en lla­mar­se dere­chos huma­nos. Acep­ción que tie­ne una cla­ra inten­ción de evo­car aspec­tos muy posi­ti­vos, desea­bles, huma­nís­ti­cos que debe­mos defen­der; pero que en su reali­dad lle­va den­tro de esas boni­tas pala­bras puro veneno. La dia­léc­ti­ca nos ense­ña que el pen­sa­mien­to crí­ti­co, com­po­nen­te bási­co del méto­do cien­tí­fi­co, pue­de lle­gar a lo real si bucea has­ta sus raí­ces con­tra­dic­to­rias: así des­cu­bri­mos que deba­jo de admi­ra­bles pala­bras como liber­tad, jus­ti­cia y dere­cho se libra una lucha a muer­te entre fuer­zas anta­gó­ni­cas, entre el derecho/​necesidad de la salud y la nece­si­dad de la indus­tria de la salud capi­ta­lis­ta para engor­dar sus ingen­tes bene­fi­cios mer­ca­dean­do la vida huma­na. Y quien habla del derecho/​necesidad a la salud habla tam­bién del derecho/​necesidad a la cul­tu­ra, al tra­ba­jo libre como crea­ción de bellos valo­res de uso, mien­tras que el ofi­cial «dere­cho al tra­ba­jo» es en la prác­ti­ca dere­cho al tri­pa­lium, a la tor­tu­ra del tra­ba­jo explo­ta­do.. Ade­más, hablar de dere­chos huma­nos tie­ne una ínti­ma cone­xión con la Decla­ra­ción de los Dere­chos Huma­nos de 1948, difun­di­da, orques­ta­da y publi­ci­ta­da por los medios de comu­ni­ca­ción escri­ta y visual de los Esta­dos capi­ta­lis­tas que igual­men­te se comen­za­ron a lla­mar «demo­crá­ti­cos» y del «mun­do libre»; aun­que la expe­rien­cia terri­ble, antes y des­pués de esa fecha, son las matan­zas y geno­ci­dios de lo que algu­nos auto­res han veni­do en lla­mar «terro­ris­mo occi­den­tal». En toda su obra, pero sobre todo en el muy cru­do y esté­ti­co capí­tu­lo XXIV del libro I de El Capi­tal, Marx des­nu­da el terro­ris­mo impla­ca­ble sobre el que des­can­sa la liber­tad y el dere­cho de la bur­gue­sía. Para el impe­ria­lis­mo que bus­ca expan­dir­se median­te la acu­mu­la­ción por des­po­se­sión, ade­más de otros méto­dos, para este Moloch con­tem­po­rá­neo, dere­cho y terror son las dos caras de la tasa de bene­fi­cio. Por­que a veces se olvi­da que en la reali­dad prác­ti­ca son los dere­chos de la bur­gue­sía, como la liber­tad y la fra­ter­ni­dad, por los que se bañó en san­gre al pue­blo de París o de Puer­to Prín­ci­pe en Hai­tí. Por ello insis­ti­mos a lo lar­go del libro en lla­mar­los dere­chos abs­trac­tos, por­que en los hechos con­cre­tos mues­tran todo lo con­tra­rio de lo que pre­di­can esas pala­bras: muer­te y dolor, vio­len­cia extre­ma sobre muchos pue­blos empo­bre­ci­dos del mun­do. Por­que se olvi­da que antes del dere­cho bur­gués exis­tie­ron otros dere­chos pre­ca­pi­ta­lis­tas. Que las muje­res aplas­ta­das, los pue­blos escla­vi­za­dos y las cla­ses opri­mi­das se pusie­ron una y mil veces en pie para defen­der sus dere­chos colec­ti­vos, sus bie­nes comu­nes expre­sa­dos en los dere­chos con­sue­tu­di­na­rios fer­vo­ro­sa­men­te defen­di­dos por un joven Marx de 24 años, y sus pode­res comu­na­les tan admi­ra­dos por Engels. Vol­ve­mos a rei­vin­di­car la dia­léc­ti­ca: dere­cho con­tra dere­cho, y cuan­do cho­can dos dere­chos irre­con­ci­lia­bles, deci­de la fuer­za: ¿derecho/​necesidad al agua como bien vital común y valor de uso, o dere­cho a la indus­tria trans­na­cio­nal bur­gue­sa del agua como mer­can­cía y valor de cam­bio? No exis­te pun­to equi­dis­tan­te, neu­tro e inter­me­dio. Aho­ra que se cele­bran ani­ver­sa­rios de heroi­cas vic­to­rias, pero suma­men­te cruen­tas y cos­to­sas, con­tra el nazi-fas­cis­mo, sim­bo­li­za­do por la lle­ga­da del Ejér­ci­to Rojo sovié­ti­co a un Ber­lín nazi total­men­te des­tro­za­do; o con­tra el impe­ria­lis­mo, cuan­do el pue­blo viet­na­mi­ta logra expul­sar el terror que supu­so la inva­sión del ejer­ci­to de los Esta­dos Uni­dos. En estos y otros ani­ver­sa­rios de vic­to­rias popu­la­res, es más nece­sa­rio que nun­ca ana­li­zar qué sig­ni­fi­ca­ron y sig­ni­fi­can los dere­chos huma­nos bur­gue­ses para la pobla­ción. Fue entre estos dos gran­des hitos san­grien­tos pro­vo­ca­dos por estas dos gran­des poten­cias impe­ria­lis­tas, la nazi ale­ma­na y la de Esta­dos Uni­dos, cuan­do se pro­mul­gan de for­ma pom­po­sa la Decla­ra­ción Uni­ver­sal de los Dere­chos Huma­nos de 1948, apo­ya­dos por los res­tan­tes Esta­dos impe­ria­lis­tas de la épo­ca en pug­na entre ellos. En el libro que pre­sen­ta­mos se expli­ca con deta­lle el con­tex­to de terror abier­to y sote­rra­do, según los luga­res, que pre­ce­dió a dicha decla­ra­ción. Fun­da­men­tal para enten­der la vio­len­cia que se ejer­ció pos­te­rior­men­te en dife­ren­tes paí­ses del mun­do, sien­do una de las más visi­bles y san­gui­na­rias la ya comen­ta­da inva­sión del ejér­ci­to esta­dou­ni­den­se del pue­blo de Viet­nam. Fue en este con­tex­to de debi­li­dad del impe­ria­lis­mo «demo­crá­ti­co» ‑Esta­dos Uni­dos, Gran Bre­ta­ña, Esta­do fran­cés, Holan­da, Bél­gi­ca…, impe­rios baña­dos en sangre‑, de des­pres­ti­gio abso­lu­to de las bur­gue­sías cola­bo­ra­cio­nis­tas con el nazi­fas­cis­mo y de suma legi­ti­mi­dad y fuer­za del socia­lis­mo y de las luchas de libe­ra­ción nacio­nal por su deci­si­va par­ti­ci­pa­ción en la derro­ta del mons­truo negro con runas de pla­ta, el que hizo que se reafir­ma­ra el inalie­na­ble dere­cho a la rebe­lión con­tra la injus­ti­cia y la opre­sión nada menos que en el «Preám­bu­lo» de la Decla­ra­ción Uni­ver­sal. Pero la uni­dad y lucha de con­tra­rios es la fuer­za de la vida y de la his­to­ria, y la fir­ma por el impe­ria­lis­mo del dere­cho a la rebe­lión lle­va­ba la tram­pa de qué defi­nir como «dere­cho a la rebe­lión» ante los ata­ques impe­ria­lis­tas a los pue­blos explo­ta­dos que lucha­ban por su inde­pen­den­cia socia­lis­ta. J. Bric­mont ha denun­cia­do bri­llan­te­men­te esta tram­pa en su crí­ti­ca del «impe­ria­lis­mo huma­ni­ta­rio». Sin embar­go, la Decla­ra­ción de 1948 refren­da el dere­cho de pro­pie­dad del capi­tal, y aun­que en algún arti­cu­la­do interno se insi­núa la nece­si­dad del con­trol social del dere­cho de pro­pie­dad, lo cier­to es que la pro­pie­dad bur­gue­sa es prác­ti­ca­men­te reco­no­ci­da como «dere­cho humano». Des­de una pers­pec­ti­va ver­da­de­ra­men­te huma­nis­ta, tuvie­ron razón los paí­ses socia­lis­tas al negar­se a acep­tar que el dere­cho de pro­pie­dad de las fuer­zas pro­duc­ti­vas fue­ra un «dere­cho humano», por­que en reali­dad solo es la vio­len­ta fuer­za bur­gue­sa ele­va­da al ran­go de «dere­cho inhu­mano». De este modo, las con­tra­dic­cio­nes inhe­ren­tes al modo de pro­duc­ción capi­ta­lis­ta se refle­ja­ron en la Decla­ra­ción de 1948, y prác­ti­ca­men­te des­de el día pos­te­rior a su fir­ma el i
mpe­ria­lis­mo comen­zó a des­au­to­ri­zar sus con­te­ni­dos demo­crá­ti­co-bur­gue­ses, casi anu­lán­do­los, excep­to en la pro­pa­gan­da, mien­tras que úni­ca­men­te apli­ca­ba sus con­te­ni­dos reac­cio­na­rios. Esta prác­ti­ca fue inten­si­fi­cán­do­se con­for­me se encres­pa­ba la lla­ma­da «gue­rra fría» al impul­sar e impo­ner a los pue­blos tra­ba­ja­do­res toda serie de dic­ta­du­ras terro­ris­tas y regí­me­nes mili­ta­res proim­pe­ria­lis­tas. Pero las izquier­das occi­den­ta­les, por razo­nes que no pode­mos expo­ner aho­ra, fue­ron absor­bi­das por la ideo­lo­gía bur­gue­sa de los dere­chos huma­nos vacíos, hue­cos. Olvi­da­ron la crea­ti­va expe­rien­cia revo­lu­cio­na­ria de los dere­chos socia­lis­tas, de aque­lla impre­sio­nan­te Decla­ra­ción de los Dere­chos del Pue­blo Tra­ba­ja­dor y Explo­ta­do, fir­ma­da en Mos­cú en 1918, y que aho­ra nos ilu­mi­na en medio del caos mun­dial; o la no menos impac­tan­te y actual Decla­ra­ción Uni­ver­sal de los Dere­chos de los Pue­blos, fir­ma­da en Argel en 1976, por no hablar de las decla­ra­cio­nes de los dere­chos de la mujer que tuvie­ron que ela­bo­rar­se pos­te­rior­men­te a la Decla­ra­ción de 1948 por su debi­li­dad sobre los dere­chos de la mujer en gene­ral, y espe­cí­fi­ca­men­te sobre la mujer tra­ba­ja­do­ra y opri­mi­da nacio­nal­men­te. Los dere­chos pro­fun­dos, colec­ti­vos y con­cre­tos del pue­blo ‑de la mayo­ría de la pobla­ción- cho­can en la prác­ti­ca, don­de real­men­te se com­prue­ba la vera­ci­dad y cohe­ren­cia de la teo­ría, con los dere­chos abs­trac­tos, men­ti­ro­sos y tram­po­sos de la bur­gue­sía, de la mino­ría rica. Por­que como todo en la vida, no hay teo­ría sin prác­ti­ca, no hay pro­me­sas sin hechos, no hay sen­ti­mien­tos, afec­tos, sin com­pro­mi­sos, sacri­fi­cios y con­vi­ven­cia prác­ti­ca. Y los dere­chos huma­nos bur­gue­ses nos demues­tran con­ti­nua­men­te, en el pasa­do y en el pre­sen­te, que solo son boni­tas pala­bras dichas super­fi­cial­men­te, pero lle­nas de egoís­mo, hipo­cre­sía y fal­ta de éti­ca; que des­pre­cia y pro­vo­ca sufri­mien­to y des­tru­ye la vida de las per­so­nas. Con­tra­rres­tar con peda­go­gía y orga­ni­za­ción la pro­pa­gan­da del sis­te­ma, para demos­trar que la lucha por los dere­chos es la lucha por las nece­si­da­des huma­nas, acla­ran­do su rea­li­za­ción y cons­ta­ta­ción prác­ti­ca. Por­que sobran los moti­vos para luchar por los autén­ti­cos dere­chos de la pobla­ción, a una ali­men­ta­ción de cali­dad, a un medio ambien­te sano, al agua, la sani­dad, la luz y a la vivien­da. A un tra­ba­jo rico y crea­ti­vo para muje­res y hom­bres, a la salud y feli­ci­dad, en suma, para todo el pue­blo. No es nin­gu­na uto­pía, o mejor dicho, es un ato­pía ‑y por tan­to rea­li­za­ble y posible‑, aun­que difí­cil por los impe­di­men­tos de todo tipo que pone y pon­drá la cla­se domi­nan­te a nivel mun­dial, pero mere­ce la pena el intento.

[EUS]

Aur­kez­ten dugun libu­rua -Dere­chos huma­nos como arma de des­truc­ción masi­va, Boltxe Libu­ruak, Bil­bo 2015- arra­zoi uga­ri­ren­ga­tik sor­tzen da: poli­ti­koak, sozia­lak, auke­ra his­to­ri­ko­koak eta, aurre­ko horie­tan guz­tie­tan txer­ta­tu­ta, behar per­tso­na­len­ga­tik ere bai. Zapal­ke­ten kon­tra­ko borro­ka­ren zen­bait ere­mu­tan izan ditu­gun mili­tan­tzien era­gi­nez, esku­bi­de abs­trak­tuen ideo­lo­gia bur­ge­sa­ren atzean ezku­tatzen den tran­pa mal­tzu­rraz kon­tu­ra­tu gara, hau da, kon­tu­ra­tu gara horren atzean ezku­tatzen dela kapi­ta­lak giza esplo­ta­zio­ra­ko duen esku­bi­dea. Hala­ber, herri zapal­duen par­tai­de iza­tea –Anda­lu­zia eta Eus­kal Herria- lagun­ga­rria izan zai­gu «kons­ti­tu­zio demo­kra­ti­ko» fama­tua­ren gezu­rra des­ku­britze­ko, ale­gia, espai­niar monar­kiak eta bere Esta­tuak herrien­tzat erai­ki­ta duten espetxe horren bur­di­nak apain­tzen duen gezu­rra des­ku­britze­ko. Zalan­tza­rik gabe, giza esku­bi­de bur­ge­sen gaia gaur-gaur­ko gaia da, eta bere­bi­zi­ko garran­tzia du bizi dugun une his­to­ri­ko hone­tan. Modu abs­trak­tuan eta kon­tzep­tu des­ber­di­nak nahas­tuz giza esku­bi­deak deitzen zaien horre­taz ari gara. Izen horren asmoa da defen­da­tu behar ditu­gun alder­di posi­ti­bo, desira­ga­rri eta huma­nis­ti­koak gogo­ra ekar­tzea; errea­li­ta­tean, bai­na, hitz horien bar­nean pozoia baino ez da gor­detzen. Dia­lek­ti­kak era­kus­ten digu pen­tsae­ra kri­ti­koa, meto­do zien­ti­fi­koa­ren fun­tsez­ko osa­gaia iza­nik, errea­li­ta­te­ra irits dai­te­kee­la bere sus­trai kon­trae­san­ko­rre­ta­raino ara­ka­tuz gero: horre­la kon­tu­ratzen gara aska­ta­sun, jus­ti­zia eta esku­bi­de modu­ko hitz mira­ga­rrien azpian hil ala bizi­ko borro­ka bat dagoe­la indar anta­go­ni­koen artean; osa­su­ne­ra­ko eskubidearen/​beharraren eta osa­sun kapi­ta­lis­ta­ren indus­tria­ren artean, azken horrek are gehia­go bete nahi due­la­ko bere moz­kin esker­gen zorroa, giza bizia sal­tzen eta eros­ten. Eta osa­su­ne­ra­ko eskubideaz/​beharraz hitz egi­ten due­nak kul­tu­ra­ra­ko eskubideaz/​beharraz ere hitz egi­ten du, lan libre­ra­ko esku­bi­deaz hitz egi­ten du, era­bi­le­ra-balio ede­rren sor­kun­tza gisa; «lane­ra­ko esku­bi­de» ofi­zia­la, aldiz, tri­pa­liumera­ko esku­bi­dea da, hau da, esplo­ta­zio-lana­ren tor­tu­ra­ra­ko esku­bi­dea. Gai­ne­ra, giza esku­bi­deez hitz egi­teak lotu­ra estua du 1948ko Giza Esku­bi­deen Alda­rri­ka­pe­na­re­kin, eta alda­rri­ka­pen hori Esta­tu kapi­ta­lis­te­ta­ko heda­bi­de idatzi eta bisua­lek heda­tu, han­pa­tu eta publi­zi­ta­tu dute, hau da, «mun­du libre­ko» esta­tu «demo­kra­ti­ko» gisa aur­kez­ten diren esta­tue­ta­ko heda­bi­deek; nahiz eta urte horren aurre­tik eta bera­ren ostean izan­da­ko espe­rien­tzia ika­ra­ga­rriak auto­re batzuek «Men­de­bal­de­ko terro­ris­mo» dei­tu dio­te­na­ren sarras­kiak eta geno­zi­dioak diren. Bere obra osoan, bai­na batez ere Kapi­ta­laren I. libu­ru­ki­ko XXIV. Kapi­tu­lu gor­din eta este­ti­koan, Mar­xek age­rian uzten du bur­ge­sia­ren aska­ta­sun eta zuzen­bi­dea­ren oina­rrian dagoen terro­ris­mo gupi­da­ga­bea. Bes­teak des­ja­betzea­ren bidez –bes­te meto­do batzuen artean- meta­ke­ta eta heda­kun­tza bilatzen dituen inpe­ria­lis­moa­ren­tzat, gure garai­ko Moloch honen­tzat, zuzen­bi­dea eta terro­rea moz­kin-tasa­ren bi aldeak dira. Izan ere, sarri­tan ahaz­ten da errea­li­ta­te prak­ti­koan bur­ge­sia­ren esku­bi­deak izan zire­la –aska­ta­su­na eta anai­ta­su­na, adi­bi­dez- Paris­ko edo Hai­ti­ko Port-au-Prin­ce­ko herrien aur­ka­ko sarras­kia­ren era­gi­leak. Horre­ga­tik, libu­ruan esku­bi­de abs­trak­tu deitzen die­gu behin eta berri­ro, zeren ger­tae­ra kon­kre­tuek hitz horiek pre­di­katzen dute­na­ren kon­tra­koa era­kus­ten bai­tu­te: heriotza eta mina, mun­du­ko herri pobre­tu asko­ren aur­ka­ko mutu­rre­ko indar­ke­ria. Izan ere, ahaz­tu egi­ten da zuzen­bi­de bur­ge­sa­ren aurre­tik bes­te esku­bi­de aurre-kapi­ta­lis­ta batzuk exis­ti­tu zire­la. Ahaz­tu egi­ten da ema­ku­me zan­pa­tuak, herri eskla­bi­za­tuak eta kla­se zapal­duak mila­ka aldiz matxi­na­tu zire­la defen­datze­ko beren esku­bi­de kolek­ti­boak, beren onda­sun komu­nak –Marx gaz­teak 24 urte­re­kin gri­naz defen­da­tu zituen ohi­tu­ra-esku­bi­deen bidez adie­ra­ziak- eta Engel­sek hain­bes­te mires­ten zituen bote­re komu­na­lak. Dia­lek­ti­ka erre­bin­di­katzen dugu berri­ro: esku­bi­dea esku­bi­dea­ren kon­tra, eta ezin uztar­tuz­ko bi esku­bi­dek tal­ka egi­ten dute­nean, inda­rrak era­ba­kitzen du: ura iza­te­ko eskubidea/​beharra, bizi-onda­sun komun­tzat eta era­bi­le­ra-baliotzat har­tu­ta, ala nazioz gain­di­ko indus­tria bur­ge­sa­ren esku­bi­dea, ura mer­kan­tzia eta tru­ke-baliotzat har­tu­ta? Ez dago erdian dagoen pun­tu dis­tan­tzia­ki­de eta neu­tro­rik. Orain, garai­pen heroi­ko bai­na odol­tsu eta kos­tu han­di­koen urte­mu­gak ospatzen dira, hala nola nazi-faxis­moa­ren kon­tra­koa, Arma­da Gorri sobie­ta­rra nazien Ber­lin sun­tsi­tu­ra iritsi iza­na­ren bidez sin­bo­li­za­tua, edo inpe­ria­lis­moa­ren aur­ka­koa, herri viet­nam­da­rrak Esta­tu Batue­ta­ko arma­da­ren inba­sioak eka­rri­ta­ko terro­rea­ri gai­len­du zitzaio­nean. Bada, herri garai­pen horien urte­mu­gan eta bes­te urte­mu­ga batzue­tan, inoiz baino beha­rrez­koa­goa da azter­tzea zer esa­nahi izan zuten eta zer esa­nahi duten giza esku­bi­de bur­ge­sek herri­tar horien­tzat. Bi poten­tzia inpe­ria­lis­ta han­di horiek –Ale­ma­nia naziak eta Esta­tu Batuak- era­gin­da­ko bi ger­tae­ra odol­tsu horien artean pro­mul­ga­tu zen, modu arran­ditsuan, 1948ko Giza Esku­bi­deen Alda­rri­ka­pen Uni­ber­tsa­la, garai har­tan elka­rren artean lehiatzen ari ziren gai­ne­ra­ko Esta­tu inpe­ria­lis­ten sos­ten­gua­re­kin. Aur­kez­ten dugun libu­ru hone­tan, zehaz­ki azal­tzen da zer-nola­ko tes­tuin­gu­rua zegoen alda­rri­ka­pen horien aurrean, hots, terro­re ire­kia edo ezku­tua, lekuen ara­be­ra. Hori fun­tsez­koa da uler­tze­ko mun­du­ko zen­bait herrial­de­tan geroa­go era­bi­li­ko zen indar­ke­ria. Horien artean, age­ri­koen eta anke­rre­ne­ta­ko bat lehen komen­ta­tu dugun Viet­nam­go inba­sioa da, arma­da esta­tu­ba­tua­rra­ren alde­tik. Inp
eria­lis­mo demo­kra­ti­koa­ren ahu­le­zia-tes­tuin­gu­ru horre­tan ‑Esta­tu Batuak, Bri­tai­nia Han­dia, fran­tziar Esta­tua, Holan­da, Bel­gi­ka…. odo­lez zikin­du­ta­ko inperioak‑, nazi­fa­xis­moa­re­kin kola­bo­ra­tu zuten bur­ge­siak era­bat des­pres­ti­gia­tu­ta zeu­de­nean, sozia­lis­moak eta nazio aska­pe­ne­ra­ko borro­kek bere­bi­zi­ko legi­ti­mi­ta­te eta inda­rra zituz­te­nean, zila­rrez­ko erru­nez apain­du­ta­ko mamu bel­tza­ren porro­tean izan­da­ko par­te-har­tze era­ba­ki­ga­rria­ga­tik, orduan eta horri esker berretsi zen bide­ga­be­ke­ria­ren eta zapal­ke­ta­ren aur­ka matxi­natze­ko esku­bi­de baz­te­rre­zi­na, non eta Alda­rri­ka­pen Uni­ber­tsa­la­ren «Hitzau­rrean». Dena dela, aur­ka­rien bata­su­na eta borro­ka dira bizitza­ren eta his­to­ria­ren inda­rra, eta inpe­ria­lis­moak matxi­natze­ko esku­bi­dea­ren alde sina­tu iza­nak bazuen bere ama­rrua, hau da, nola defi­ni­tu­ko zen «matxi­natze­ko esku­bi­dea» beren inde­pen­den­tzia sozia­lis­ta­ren alde borro­katzen ziren herri esplo­ta­tuen aur­ka­ko era­so inpe­ria­lis­ten aurrean. J.Bricmontek eder­ki sala­tu du tran­pa hori bere «inpe­ria­lis­mo huma­ni­ta­rioa­ren» kri­ti­kan. Hala eta guz­tiz ere, 1948ko Alda­rri­ka­pe­nak kapi­ta­la­ren jabetza­ra­ko esku­bi­dea berretsi zuen, eta bar­ne­ko arti­ku­lu­ren batek jabetza-esku­bi­dea­ren gai­ne­ko kon­trol sozia­la aipatzen badu ere, kon­tua da jabetza bur­ge­sa ia «giza esku­bi­detzat» har­tu eta aitor­tzen dela hor. Bene­tan huma­nis­ta den ikus­pe­gi bate­tik, herrial­de sozia­lis­tek arra­zoi izan zuten indar pro­duk­ti­boen jabetza-esku­bi­dea «giza esku­bi­detzat» har­tzea­ren aur­ka ager­tze­ko, zeren eta, errea­li­ta­tean, bur­ge­sia­ren indar­ke­ria hut­sa baino ez bai­ta, «giza­ga­be­ko esku­bi­de» bihur­tu­ta. Era horre­tan, ekoiz­pen-modu kapi­ta­lis­ta­ren berez­ko kon­trae­sa­nak isla­tu­ta gera­tu ziren 1948ko Alda­rri­ka­pe­nean, eta ia sina­du­ra­ren biha­ra­mu­nean ber­tan inpe­ria­lis­moa hasi zen bera­ren edu­ki demo­kra­ti­ko-bur­ge­sak gutxies­ten, ia inda­rrik gabe uzte­raino, pro­pa­gan­da­ren alo­rrean izan ezik; aldi berean, bere edu­ki atze­ra­koiak soi­lik apli­katzen zituen. Joka­bi­de hori area­go­tuz joan zen, «gerra hotza» zorroz­ten zen neu­rrian, dik­ta­du­ra terro­ris­tak eta inpe­ria­lis­moa­ren alde­ko erre­gi­men mili­ta­rrak bul­tza­tuz eta horiek herri lan­gi­leei inpo­sa­tuz. Bai­na Men­de­bal­de­ko ezke­rra, orain ezin azal ditza­ke­gun arra­zoien­ga­tik, edu­ki­rik gabe­ko giza esku­bi­de hutsek harra­pa­tu­ta gera­tu zen. Esku­bi­de sozia­lis­ten espe­rien­tzia iraul­tzai­le eta sor­tzai­le hura ahaz­tu zuten, hau da, 1918an Mos­kun sina­tu zen eta mun­du­ko kao­sa­ren erdian gaur egun argitzen gai­tuen Herri Lan­gi­le eta Esplo­ta­tua­ren Esku­bi­deen Alda­rri­ka­pen zirra­ra­ga­rri hura; edo geroa­go, 1976an, Alje­rren sina­tu­ta­ko Herrien Esku­bi­deen Alda­rri­ka­pen Uni­ber­tsa­la, hau ere inpak­tu han­di­koa. Aipatze­koak dira, hala­ber, 1948ko Alda­rri­ka­pe­naren ostean egin behar izan ziren ema­ku­meen esku­bi­deen adie­raz­pe­nak, bai oro­ko­rrak eta bai, espe­zi­fi­ko­ki, zapal­kun­tza nazio­na­la pai­ratzen duten ema­ku­me lan­gi­lee­nak. Herria­ren esku­bi­de sakon, kolek­ti­bo eta kon­kre­tuek –herri­tar gehie­ne­nak- tal­ka egi­ten dute, alor prak­ti­koan –hor egiaz­tatzen dira, bene­tan, teo­ria­ren egiaz­ko­ta­sun eta koherentzia‑, bur­ge­sia­ren eta gutxien­go abe­ratsa­ren esku­bi­de abs­trak­tu, gezur­ti eta tran­pa­tien aur­ka. Izan ere, bizitzan beza­la­xe, ez dago teo­ria­rik pra­xi­rik gabe; ez dago pro­me­sik ger­tae­ra­rik gabe; ez dago sen­ti­men­du edo afek­tu­rik kon­pro­mi­so, sakri­fi­zio eta bizi­ki­detza prak­ti­ko­rik gabe. Eta giza esku­bi­de bur­ge­sek era­kus­ten digu­te, eten­ga­be, hala ira­ga­nean nola orai­nal­dian, aza­le­tik esan­da­ko hitz ede­rrak baino ez dire­la, egois­moz, hipo­kri­siaz eta eti­ka­rik ezaz bete­ta­ko hitzak; mes­pretxa­tu, sufri­men­dua sor­tu eta per­tso­nen bizia sun­tsitzen duten hitzak. Sis­te­ma­ren pro­pa­gan­da­ri peda­go­giaz eta anto­la­kun­tzaz eran­tzun behar zaio, esku­bi­deen alde­ko borro­ka giza beha­rren alde­ko borro­ka dela era­kutsi behar da, haien gau­za­pen eta egiaz­ta­pen prak­ti­koa argi­tuz. Hala, nahi bes­te arra­zoi dau­de biz­tan­le­ria­ren bene­ta­ko esku­bi­deen alde borro­katze­ko: kali­ta­tez­ko eli­ka­du­ra, ingu­ru­men osa­sun­ga­rria, ura, osa­su­na, argia eta etxe­bi­zitza. Ema­ku­me zein gizo­nen­tza­ko lan abe­rats eta sor­tzai­lea iza­te­ko esku­bi­dea, osa­sun eta zorio­ne­ra­ko esku­bi­dea herri osoa­ren­tzat, azken batean. Ez da inola ere uto­pia, edo, hobe­to esan­da, ato­pia bat da –eta, hor­taz, egin­ga­rria eta lor­tze­ko modukoa‑, zai­la izan arren kla­se men­de­ratzai­leak mun­du osoan jar­tzen dituen eta jarri­ko dituen ozto­po­en­ga­tik, bai­na mere­zi du saiatzea, bai hori­xe. > Con­cep­ción Cruz Rojo Iña­ki Gil de San Vicente

[CAT]

Pre­sen­tem el prò­leg con­junt dels autors del lli­bre Dere­chos huma­nos como arma de des­truc­ción masi­va edi­tat per Boltxe Libu­ruak. Aquest lli­bre esta­rà dis­po­ni­ble les pro­pe­res set­ma­nes per a la seva des­cà­rre­ga de mane­ra lliu­re a la nos­tra web https://​www​.boltxe​.eus en for­mat de lli­bre elec­trò­nic (PDF, ePub i mobi per a Kind­le). Tam­bé està dis­po­ni­ble a la nos­tra boti­ga per a la seva ven­da en ver­sió paper a un preu de 8 euros més les des­pe­ses de la tra­me­sa. El lli­bre es pot com­prar escri­vint al nos­tre correu elec­trò­nic: boltxe@​boltxe.​eus i a tra­vés de la nos­tra web.

El lli­bre que pre­sen­tem (Dere­chos huma­nos como arma de des­truc­ción masi­va, Boltxe Libu­ruak, Bil­bo 2015) neix per mol­tes raons polí­ti­ques, socials i d’oportunitat his­tò­ri­ca, i s’integra tam­bé en tots els ante­riors per neces­si­tats per­so­nals. Les nos­tres mili­tàn­cies en dife­rents camps de llui­ta con­tra les opres­sions ens han fet pren­dre cons­cièn­cia de la per­ver­sa tram­pa que hi ha al darre­re de la ideo­lo­gia bur­ge­sa dels drets abs­trac­tes, que ama­guen el dret con­cret del capi­tal a l’explotació huma­na. Tam­bé la nos­tra per­ti­ne­nça a pobles opri­mits com l’andalús i el basc ens ha faci­li­tat des­co­brir la men­ti­da de la famo­sa «cons­ti­tu­ció demo­crà­ti­ca» que embe­lleix els barrots d’aquesta pre­só de pobles que és la monar­quia espan­yo­la i el seu Estat.

No hi cap dub­te que el tema dels drets humans bur­ge­sos és ben actual i de gran impor­tàn­cia en el moment his­tò­ric que vivim: allò que de mane­ra abs­trac­ta i barre­jant con­cep­tes dife­rents s’anomena «drets humans» és un ter­me que té una cla­ra inten­ció d’evocar aspec­tes molt posi­tius, desit­ja­bles i huma­nís­tics que hem de defen­sar, però el que hi ha de debò al darre­re d’aquests mots tan bonics és pur verí.

La dia­lèc­ti­ca ens mos­tra que el pen­sa­ment crí­tic, com­po­nent bàsic del mèto­de cien­tí­fic, pot arri­bar al que és real si es sub­mer­geix fins a les seves arrels con­tra­dic­tò­ries: així des­co­brim que darre­re de mots admi­ra­bles (com lli­ber­tat, jus­tí­cia i dret) es lliu­ra un com­bat a mort entre for­ces anta­gò­ni­ques, entre el dret a la salut (que és una neces­si­tat) i la neces­si­tat de la indús­tria capi­ta­lis­ta de la salut d’engreixar els seus enor­mes bene­fi­cis comer­ciant amb la vida huma­na. I qui par­la del dret (neces­si­tat) a la salut tam­bé par­la del dret (neces­si­tat) a la cul­tu­ra, al tre­ball lliu­re com a crea­ció d’interessants valors d’ús, men­tre que el «dret al tre­ball» ofi­cial a la pràc­ti­ca és el dret al tri­pa­lium, a la tor­tu­ra del tre­ball explotat.

A més a més, enrao­nar de drets humans té una con­ne­xió ínti­ma amb la Decla­ra­ció dels Drets Humans del 1948, difo­sa, orques­tra­da i pro­pa­ga­da pels mit­jans de difu­sió impre­sos i audio­vi­suals dels Estats capi­ta­lis­tes, que tam­bé van come­nçar a ano­me­nar-se «demo­crà­tics» (i «el món lliu­re»), tot i que l’experiència terri­ble, abans i des­prés d’aquella data, siguin les matan­ces i geno­ci­dis que alguns autors han ano­me­nat «terro­ris­me occi­den­tal». A tota la seva obra, però sobre­tot al molt cru i estè­tic capí­tol XXIV del lli­bre I d’El Capi­tal, Marx des­pu­lla el terro­ris­me impla­ca­ble sobre el que recol­za la lli­ber­tat i el dret de la bur­ge­sia. Per a l’imperialisme que vol expan­dir-se mit­ja­nçant l’acumulació per des­pos­ses­sió, entre d’altres mèto­des, per a aquest Moloc con­tem­po­ra­ni, el dret i el terror són les dues cares de la taxa de benefici.

Per­què de vega­des s’oblida que, a la reali­tat pràc­ti­ca, va ser en nom dels drets de la bur­ge­sia, com la lli­ber­tat i la fra­ter­ni­tat, que van ban­yar-se en sang els pobles de París o de Port-au-Prin­ce a Hai­tí. Per aix
ò insis­tim en tot el lli­bre a ano­me­nar-los drets abs­trac­tes, per­què en els fets con­crets mos­tren tot el con­tra­ri del que pre­di­quen aquests ter­mes: mort i dolor, vio­lèn­cia extre­ma sobre molts pobles empo­brits del món.

Per­què s’oblida que abans del dret bur­gès van exis­tir d’altres drets pre­ca­pi­ta­lis­tes. Que les dones escla­fa­des, els pobles escla­vitzats i les clas­ses opri­mi­des van aixe­car-se una i mil vega­des per defen­sar els seus drets coŀ­lec­tius, els seus béns comuns expres­sats als drets con­sue­tu­di­na­ris, fer­vo­ro­sa­ment defen­sats per un jove Marx de vint-i-qua­tre anys, i els seus poders comu­nals, tan admi­rats per Engels. Tor­nem a rei­vin­di­car la dia­lèc­ti­ca: dret con­tra dret, i quan xoquen dos drets irre­con­ci­lia­bles, deci­deix la força: dret (neces­si­tat) a l’aigua com a bé vital comú i valor d’ús, o dret de la indús­tria trans­na­cio­nal bur­ge­sa de l’aigua com a mer­ca­de­ria i valor de can­vi? No hi ha cap punt equi­dis­tant, neu­tre o intermedi.

Ara que es cele­bren ani­ver­sa­ris d’heroiques vic­tò­ries, però molt cruels i cos­to­ses, con­tra el nazi­fei­xis­me, sim­bo­litza­des per l’arribada de l’Exèrcit Roig soviè­tic a un Ber­lín nazi total­ment des­tros­sat; o con­tra l’imperialisme, quan el poble viet­na­mi­ta va acon­se­guir expul­sar el terror que va com­por­tar la inva­sió de l’exèrcit dels Estats Units. En aquests i d’altres ani­ver­sa­ris de vic­tò­ries popu­lars, cal més que mai ana­litzar què van sig­ni­fi­car i què sig­ni­fi­quen els drets humans bur­ge­sos per a la població.

Va ser enmig d’aquestes dues grans fites cruels pro­vo­ca­des por aques­tes dues grans potèn­cies impe­ria­lis­tes, la nazi ale­man­ya i els Estats Units, quan va pro­mul­gar-se de for­ma pom­po­sa la Decla­ra­ció Uni­ver­sal dels Drets Humans del 1948, amb el suport dels altres Estats impe­ria­lis­tes de l’època, que riva­litza­ven entre ells. El lli­bre que pre­sen­tem deta­lla el con­text de terror obert o ama­gat, segons els llocs, que va pre­ce­dir a aques­ta Decla­ra­ció. Fona­men­tal per enten­dre la vio­lèn­cia que va exer­cir-se des­prés a dife­rents paï­sos del món, essent-ne una de las més visi­bles i cruels la ja esmen­ta­da inva­sió del Viet­nam per l’exèrcit del Estats Units.

Va ser en aquest con­text de feble­sa de l’imperialisme «demo­crà­tic» (els Estats Units, la Gran Bre­tan­ya, l’Estat fran­cès, els Paï­sos Bai­xos, Bèl­gi­ca, etcè­te­ra, impe­ris ama­rats de sang), de des­pres­ti­gi abso­lut de les bur­ge­sies coŀ­la­bo­ra­cio­nis­tes amb el nazi­fei­xis­me i de gran legi­ti­mi­tat i força del socia­lis­me i de les llui­tes d’alliberament nacio­nal per la seva par­ti­ci­pa­ció deci­si­va a la des­fe­ta del mons­tre negre amb runes de pla­ta, que van fer que es refer­més l’inalienable dret a la rebeŀ­lió con­tra la injus­tí­cia i l’opressió fins i tot al «Preàm­bul» de la Decla­ra­ció Uni­ver­sal. Però la uni­tat i la llui­ta de con­tra­ris és la força de la vida i de la his­tò­ria, i quan l’imperialisme accep­ta el dret a la rebeŀ­lió fa la tram­pa de no dir què cal defi­nir com «dret a la rebeŀ­lió» davant els atacs impe­ria­lis­tes als pobles explo­tats que llui­ten per la seva inde­pen­dèn­cia socia­lis­ta. J. Bric­mont ha denun­ciat molt bé aques­ta tram­pa a la seva crí­ti­ca de «l’imperialisme humanitari».

En can­vi, la Decla­ra­ció del 1948 refer­ma el dret de pro­pie­tat del capi­tal i, tot i que en algun arti­cle insi­nuï la neces­si­tat del con­trol social del dret de pro­pie­tat, el cert és que la pro­pie­tat bur­ge­sa és pràc­ti­ca­ment reco­ne­gu­da com un «dret humà». Des d’una pers­pec­ti­va veri­ta­ble­ment huma­nis­ta, van tenir raó els paï­sos socia­lis­tes en negar-se a accep­tar que el dret de pro­pie­tat de les for­ces pro­duc­ti­ves fos un «dret humà», per­què de debò només és la vio­len­ta força bur­ge­sa ele­va­da al rang de «dret inhumà».

Així, les con­tra­dic­cions inhe­rents al mode de pro­duc­ció capi­ta­lis­ta van reflec­tir-se a la Decla­ra­ció del 1948, i pràc­ti­ca­ment des del dia següent al seu sig­na­ment l’imperialisme va come­nçar a des­au­to­ritzar-ne els con­tin­guts demo­crà­ti­co-bur­ge­sos, gai­re­bé anuŀ­lant-los, excep­te a la pro­pa­gan­da, men­tre que només n’aplicava els con­tin­guts reac­cio­na­ris. Aques­ta pràc­ti­ca es va anar inten­si­fi­cant a mesu­ra que s’enduria l’anomenada «gue­rra fre­da» en impul­sar i impo­sar als pobles tre­ba­lla­dors tot un seguit de dic­ta­du­res terro­ris­tes i règims mili­tars proimperialistes.

Tan­ma­teix, les esque­rres occi­den­tals, per motius que no podem expo­sar ara, van ser absor­bi­des per la ideo­lo­gia bur­ge­sa dels drets humans buits; van obli­dar la crea­ti­va expe­rièn­cia revo­lu­cio­nà­ria dels drets socia­lis­tes, d’aquella impres­sio­nant Decla­ra­ció dels Drets del Poble Tre­ba­lla­dor i Explo­tat, sig­na­da a Mos­cou el 1918, que ara ens iŀlu­mi­na enmig del caos mun­dial; o la no menys impac­tant i actual Decla­ra­ció Uni­ver­sal dels Drets dels Pobles, sig­na­da a Alger el 1976, per no par­lar de les decla­ra­cions dels drets de la dona, que van haver d’elaborar-se des­prés de la Decla­ra­ció del 1948 per la feble­sa dels drets de la dona en gene­ral, i sobre­tot els de la dona tre­ba­lla­do­ra i nacio­nal­ment oprimida.

Els drets pro­funds, coŀ­lec­tius i con­crets del poble (de la majo­ria de la pobla­ció) xoquen a la pràc­ti­ca, on es com­pro­va de debò la vera­ci­tat i la cohe­rèn­cia de la teo­ria, amb els drets abs­trac­tes, men­ti­ders i tram­po­sos de la bur­ge­sia, de la mino­ria rica. Per­què, com sem­pre, no hi ha teo­ria sen­se pràc­ti­ca, no hi ha pro­me­ses sen­se fets, no hi ha sen­ti­ments ni afec­tes sen­se com­pro­mi­sos, sacri­fi­cis i con­vi­vèn­cia pràc­ti­ca. I els drets humans bur­ge­sos ens demos­tren con­tí­nua­ment, al pas­sat i al pre­sent, que només són bonics mots dits de mane­ra super­fi­cial però plens d’egoisme, hipo­cre­sia i man­ca d’ètica; que menys­preen, pro­vo­quen pati­ments i des­truei­xen la vida de les persones.

Con­tra­res­tem amb peda­go­gia i orga­nitza­ció la pro­pa­gan­da del sis­te­ma, demos­trem que la llui­ta pels drets és la llui­ta per les neces­si­tats huma­nes, acla­rim-ne la realitza­ció i cons­ta­ta­ció pràc­ti­ca. Per­què sobren raons per llui­tar pels autèn­tics drets de la pobla­ció a una ali­men­ta­ció de qua­li­tat, a un medi ambient sa, a l’aigua, la sani­tat, l’electricitat i l’habitatge. A un tre­ball ric i crea­tiu per a les dones i els homes, a la salut i la feli­ci­tat, en defi­ni­ti­va, per a tot el poble. No és cap uto­pia, o, millor dit, és una ato­pia (i, doncs, realitza­ble i pos­si­ble), enca­ra que difí­cil pels impe­di­ments de tota mena que posa i posa­rà la clas­se domi­nant a esca­la mun­dial, però paga la pena d’intentar-ho.

Con­cep­ción Cruz Rojo

Iña­ki Gil de San Vicente

Artikulua gustoko al duzu? / ¿Te ha gustado este artículo?

Twitter
Facebook
Telegram

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *