Cons­truir la Uni­tat Popu­lar, pre­pa­rar la Rup­tu­ra Demo­crà­ti­ca- Movi­ment de Defen­sa de la Terra

A hores d’ara és ben evi­dent l’esgotament de l’autonomisme com a pro­jec­te polí­tic per al poble cata­là. Allò que l’independentisme com­ba­tiu havia anat anun­ciant des de la transició post­fran­quis­ta, és actual­ment assu­mit per àmplies capes de la pobla­ció: un futur de jus­tí­cia, lli­ber­tat i pros­pe­ri­tat per al nos­tre poble només serà pos­si­ble tren­cant amb els estats ocu­pants i asso­lint la inde­pen­dèn­cia.

Actual­ment, doncs, la defen­sa de la cons­truc­ció d’un Estat pro­pi i sobi­rà no és patri­mo­ni d’una avant­guar­da revo­lu­cio­nà­ria, sinó que és un plan­te­ja­ment assu­mit per dife­rents sec­tors socials, des de sec­tors popu­lars en llui­ta, fins a frac­cions de la peti­ta i mit­ja­na bur­ge­sia, a qui cada vega­da els sur­ten menys els núme­ros en la seva tra­di­cio­nal i ja cadu­ca­da apos­ta per l’autonomisme dins la monar­quia espan­yo­la.

A poc a poc, des de la cons­cien­cia­ció i la mobi­litza­ció, s’ha anat bas­tint al Prin­ci­pat un inci­pient movi­ment popu­lar per la inde­pen­dèn­cia, que ha tin­gut fins ara la seva màxi­ma visua­litza­ció en l’experiència de les con­sul­tes i la mani­fes­ta­ció del 10J. La con­so­li­da­ció, arti­cu­la­ció i dina­mitza­ció d’aquest movi­ment demo­crà­tic, popu­lar, vin­cu­lat al terri­to­ri i inde­pen­dent de les for­ces polí­ti­ques ins­ti­tu­cio­nals és un dels grans rep­tes en el pro­cés de rup­tu­ra demo­crà­ti­ca res­pec­te als estats ocu­pants.

L’altre gran rep­te serà el des­en­vo­lu­pa­ment d’un eix de rup­tu­ra ins­ti­tu­cio­nal que, a tra­vés d’una assem­blea nacio­nal de repre­sen­tants dels Paï­sos Cata­lans, denun­ciï l’actual marc jurí­di­co-polí­tic, impul­si un pro­cés cons­ti­tuent i inter­na­cio­na­litzi el con­flic­te cata­là.

La rup­tu­ra inde­pen­den­tis­ta supo­sa­rà, doncs, la con­fluèn­cia de dife­rents sec­tors socials i polí­tics en un objec­tiu comú: la con­se­cu­ció d’un Estat pro­pi. Ara bé, cadas­cun d’aquests sec­tors socials i eco­nò­mics té uns inter­es­sos de clas­se dife­ren­ciats (i fins i tot con­tra­po­sats), per la qual cosa ten­di­ran a arti­cu­lar-se polí­ti­ca­ment amb fór­mu­les orga­nitza­ti­ves i pro­pos­tes pro­gra­mà­ti­ques que, si bé coin­ci­di­ran en un aspec­te con­cret i cab­dal, la pro­cla­ma­ció de la inde­pen­dèn­cia, dife­ri­ran res­pec­te a qües­tions tan sen­zi­lles com què cal fer amb els diners recu­pe­rats de l’espoli fis­cal (més polí­ti­ca social o rebai­xes d’impostos als empre­sa­ris?). Per no par­lar, evi­dent­ment, del model social i eco­nò­mic que cada clas­se defen­sa­rà en una futu­ra Repú­bli­ca Cata­la­na…

Però el pro­ble­ma no és l’aparició d’un nou inde­pen­den­tis­me cen­tris­ta, dre­tà, o trans­ver­sal o com se’l vul­gui ano­me­nar: la reali­tat és can­viant i ben­vin­guts siguin aliats per a un rep­te tan gran com la rup­tu­ra! El pro­ble­ma és el retard i la inca­pa­ci­tat de l’anomenada Esque­rra Inde­pen­den­tis­ta per arti­cu­lar el seu pro­pi pro­jec­te polí­tic, aquell que lli­ga indis­so­lu­ble­ment la llui­ta per les lli­ber­tats nacio­nals amb la con­ques­ta d’un model igua­li­ta­ri de socie­tat, aquell que ha d’esdevenir l’eina polí­ti­ca al ser­vei dels inter­es­sos dels tre­ba­lla­dors i les clas­ses popu­lars cata­la­nes…

I una Uni­tat Popu­lar for­ta i polí­ti­ca­ment arti­cu­la­da és l’única garan­tia que el pro­cés de rup­tu­ra vagi estre­ta­ment lli­gat a la millo­ra de les con­di­cions de vida de les clas­ses popu­lars, amb què s’aconseguirà que assu­mei­xin el seu paper motor en la con­fron­ta­ció amb l’aparell de domi­na­ció esta­tal.

Tenim el pro­gra­ma polí­tic mínim de la Uni­tat Popu­la [1], tenim una sèrie de can­di­da­tu­res muni­ci­pals arre­la­des en viles i ciu­tats, tenim algu­nes orga­nitza­cions sec­to­rials, una àmplia xar­xa cul­tu­ral nacio­nal­ment auto­cen­tra­da i dife­rents pla­ta­for­mes en defen­sa dels drets socials, la llen­gua, el terri­to­ri, etc.

Ara bé, no tenim ni un sin­di­ca­lis­me nacio­nal, com­ba­tiu i de clas­se social­ment relle­vant, ni un fac­tor clau i deter­mi­nant: una sòli­da orga­nitza­ció de mas­ses, que actuï amb pers­pec­ti­va nacio­nal i de rup­tu­ra i que ser­vei­xi com a refe­rent polí­tic per al con­junt de les clas­ses popu­lars, un refe­rent que, a més de faci­li­tar l’enquadrament i la mobi­litza­ció, ha d’entomar neces­sà­ria­ment i sen­se com­ple­xos la llui­ta ins­ti­tu­cio­nal a tots els nivells.

La CUP ha comès un greu error que hau­rà de rec­ti­fi­car amb urgèn­cia: no visi­bi­litzar-se públi­ca­ment com a una opció nacio­nal vàli­da, sinó només com un pro­jec­te muni­ci­pal, útil per donar res­pos­ta a les rei­vin­di­ca­cions del dia a dia a nivell local (amb el risc de cau­re en el refor­mis­me pos­si­bi­lis­ta), però molt insu­fi­cient per acu­mu­lar les for­ces neces­sà­ries i enca­rar un pro­cés de rup­tu­ra polí­ti­ca.

Aques­ta rec­ti­fi­ca­ció, aques­ta clau de vol­ta per a poder arti­cu­lar polí­ti­ca­ment l’espai d’Unitat Popu­lar, només serà pos­si­ble assu­mint que per guan­yar cal córrer ris­cos, que la cons­truc­ció d’hegemonies no ve dona­da per majo­ries numè­ri­ques, sinó per les dinà­mi­ques polí­ti­ques que siguem capaços d’engegar, que les clas­ses popu­lars cata­la­nes i els seus inter­es­sos no són els comp­ta­dís­sims mili­tants de l’Esquerra Inde­pen­den­tis­ta i les seves dèries, que fer polí­ti­ca és inter­ve­nir social­ment i no recloure’s en l’autoconsum i que, com deien Marx i Engels, “la nos­tra doc­tri­na no és un dog­ma” [2], sinó una guia per a l’acció”.

Cal enca­rar, doncs, sen­se dila­cions el rep­te de redreçar la situa­ció i cons­truir, amb entu­sias­me revo­lu­cio­na­ri, aques­ta eina impres­cin­di­ble per a l’alliberament del nos­tre poble: una Can­di­da­tu­ra d’Unitat Popu­lar a l’alçada que el moment his­tò­ric exi­geix.

[1] Pro­gra­ma polí­tic mínim de la Uni­tat Popu­lar:

- La Defen­sa dels Drets Polí­tics del Poble Cata­là: l’exercici del Dret a l’Autodeterminació i l’accés a la Inde­pen­dèn­cia, la demo­crà­cia par­ti­ci­pa­ti­va i la Uni­tat dels Paï­sos Cata­lans.

- La Defen­sa dels Drets de les Clas­ses Popu­lars i la Igual­tat: la llui­ta con­tra l’atur, la pre­ca­rie­tat i l’empobriment, la defen­sa dels ser­veis públics, la defen­sa d’un model sòcio-eco­nò­mic al ser­vei de la majo­ria, l’establiment de meca­nis­mes de con­trol popu­lar de l’economia i el des­ple­ga­ment de polí­ti­ques efec­ti­ves que garan­te­ixin la igual­tat de gène­re.

- La Defen­sa del Terri­to­ri: con­tra les agres­sions eco­lò­gi­ques i urba­nís­ti­ques, l’especulació i el mal­ba­ra­ta­ment de recur­sos, per un model de des­en­vo­lu­pa­ment equi­li­brat amb el nos­tre entorn natu­ral.

- La Defen­sa de la Llen­gua i la Iden­ti­tat Nacio­nal: per l’oficialitat úni­ca del cata­là a tot el terri­to­ri nacio­nal, per unes indús­tries cul­tu­rals prò­pies i auto­cen­tra­des, pel refo­rça­ment del tei­xit cul­tu­ral d’arrel popu­lar arreu dels Paï­sos Cata­lans.

[2] Actual­ment cal­dria afe­gir “ni una medio­cre tesi doc­to­ral post­mo­der­na ela­bo­ra­da al mar­ge dels inter­es­sos dels tre­ba­lla­dors i les clas­ses popu­lars.

Artikulua gustoko al duzu? / ¿Te ha gustado este artículo?

Share on facebook
Share on Facebook
Share on twitter
Share on Twitter

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *