70è ani­ver­sa­ri de l’a­fu­se­lla­ment del Pre­si­dent Com­panys- LLi​ber​tat​.cat

puny
«Totes les cau­ses jus­tes del món tenen els seus defen­sors. En can­vi, Cata­lun­ya només ens té a nosal­tres», Lluís Com­panys

El setan­tè ani­ver­sa­ri de l’as­sas­si­nat del Pre­si­dent Com­panys està sens dub­te mar­cat per la inca­pa­ci­tat de l’es­tat espan­yol d’anul·lar el judi­ci suma­rís­sim que en va per­me­tre l’a­fu­se­lla­ment. D’a­ques­ta mane­ra, el que hau­ria de ser una efe­mè­ri­de per retre home­nat­ge a un pre­si­dent assas­si­nat pel fran­quis­me es con­ver­teix en una data de rei­vin­di­ca­ció ‑enca­ra- de l’anul·lació del judi­ci mili­tar que el règim fei­xis­ta espan­yol li va impo­sar. Els hereus del fei­xis­me que el va assas­si­nar es neguen a dema­nar per­dó al poble cata­là i a retor­nar a Com­panys la dig­ni­tat roba­da a boca de canó.

Setan­ta anys des­prés, la nul·litat del judi­ci mili­tar que el va con­dem­nar a mort és enca­ra un pro­cés obert. I enca­ra no s’ha anul·lat defi­ni­ti­va­ment; via judi­cial, per llei o a tra­vés d’or­ga­nis­mes inter­na­cio­nals, tal com per­to­ca­ria en tota transició demo­crà­ti­ca i tal com han fet paï­sos com Ale­man­ya. Per cal­mar les quei­xes cata­la­nes, l’es­tat espan­yol tan sols s’ha dig­nat a decla­rar-lo «il·legítim», només fa però tres anys, el 2007, amb l’a­pro­va­ció d’u­na Llei de la Memò­ria His­tò­ri­ca de mínims.

Això ja va ser­vir d’ex­cu­sa per elu­dir el gest demo­crà­tic ple i no haver d’a­fron­tar així un tràn­gol tan demo­crà­tic com és anul·lar el judi­ci mili­tar que va per­me­tre l’e­xe­cu­ció d’un pre­si­dent ele­git pel poble. Això va comp­tar com sem­pre amb els aplau­di­ments dels espan­yo­lis­tes assen­tats al nos­tre país, com José Mon­ti­lla, que va qua­li­fi­car la Llei de la Memò­ria His­tò­ria de «gest sen­se pre­ce­dents». En can­vi, la Comis­sió de la Dig­ni­tat la va qua­li­fi­car d” »enre­da­da».

A l’es­tat espan­yol mai li ha inter­es­sat anul·lar les sen­tèn­cies de mort del seu fei­xis­me. Que des­prés de 35 anys de la mort del dic­ta­dor enca­ra no s’hagi repa­rat la memò­ria dels vençuts diu molt de la demo­crà­cia espan­yo­la i d’a­que­lla supo­sa­da transició que es van inven­tar per evi­tar fer jus­tí­cia. Del terro­ris­me d’es­tat pas­sem a la impu­ni­tat d’es­tat, i així seguim, sen­se que res can­viï, amb Com­panys trac­tat com un delin­qüent que merei­xia morir afu­se­llat. I és que men­tre els crims seguei­xin sent tan “demo­crà­ti­ca­ment” silen­ciats, l’es­tat espan­yol segui­rà sent “demo­crà­ti­ca­ment” cri­mi­nal.

Ara bé, pri­mer i prin­ci­pal­ment, a qui per­to­ca repa­rar la dig­ni­tat aixa­fa­da de Com­panys és als cata­lans i cata­la­nes, mal­grat l’o­fen­si­va fei­xi­sitzant espan­yo­la. De fet, ell mateix ho deia: «Totes les cau­ses jus­tes del món tenen els seus defen­sors. En can­vi, Cata­lun­ya només ens té a nosal­tres».

Artikulua gustoko al duzu? / ¿Te ha gustado este artículo?

Share on facebook
Share on Facebook
Share on twitter
Share on Twitter

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *