70è ani­ver­sa­ri de l’a­fu­se­lla­ment del Pre­si­dent Com­panys- LLi​ber​tat​.cat

puny
«Totes les cau­ses jus­tes del món tenen els seus defen­sors. En can­vi, Cata­lun­ya només ens té a nosal­tres», Lluís Com­panys

El setan­tè ani­ver­sa­ri de l’as­sas­si­nat del Pre­si­dent Com­panys està sens dub­te mar­cat per la inca­pa­ci­tat de l’es­tat espan­yol d’anul·lar el judi­ci suma­rís­sim que en va per­me­tre l’a­fu­se­lla­ment. D’a­ques­ta mane­ra, el que hau­ria de ser una efe­mè­ri­de per retre home­nat­ge a un pre­si­dent assas­si­nat pel fran­quis­me es con­ver­teix en una data de rei­vin­di­ca­ció ‑enca­ra- de l’anul·lació del judi­ci mili­tar que el règim fei­xis­ta espan­yol li va impo­sar. Els hereus del fei­xis­me que el va assas­si­nar es neguen a dema­nar per­dó al poble cata­là i a retor­nar a Com­panys la dig­ni­tat roba­da a boca de canó.

Setan­ta anys des­prés, la nul·litat del judi­ci mili­tar que el va con­dem­nar a mort és enca­ra un pro­cés obert. I enca­ra no s’ha anul·lat defi­ni­ti­va­ment; via judi­cial, per llei o a tra­vés d’or­ga­nis­mes inter­na­cio­nals, tal com per­to­ca­ria en tota transició demo­crà­ti­ca i tal com han fet paï­sos com Ale­man­ya. Per cal­mar les quei­xes cata­la­nes, l’es­tat espan­yol tan sols s’ha dig­nat a decla­rar-lo «il·legítim», només fa però tres anys, el 2007, amb l’a­pro­va­ció d’u­na Llei de la Memò­ria His­tò­ri­ca de mínims.

Això ja va ser­vir d’ex­cu­sa per elu­dir el gest demo­crà­tic ple i no haver d’a­fron­tar així un tràn­gol tan demo­crà­tic com és anul·lar el judi­ci mili­tar que va per­me­tre l’e­xe­cu­ció d’un pre­si­dent ele­git pel poble. Això va comp­tar com sem­pre amb els aplau­di­ments dels espan­yo­lis­tes assen­tats al nos­tre país, com José Mon­ti­lla, que va qua­li­fi­car la Llei de la Memò­ria His­tò­ria de «gest sen­se pre­ce­dents». En can­vi, la Comis­sió de la Dig­ni­tat la va qua­li­fi­car d” »enre­da­da».

A l’es­tat espan­yol mai li ha inter­es­sat anul·lar les sen­tèn­cies de mort del seu fei­xis­me. Que des­prés de 35 anys de la mort del dic­ta­dor enca­ra no s’hagi repa­rat la memò­ria dels vençuts diu molt de la demo­crà­cia espan­yo­la i d’a­que­lla supo­sa­da transició que es van inven­tar per evi­tar fer jus­tí­cia. Del terro­ris­me d’es­tat pas­sem a la impu­ni­tat d’es­tat, i així seguim, sen­se que res can­viï, amb Com­panys trac­tat com un delin­qüent que merei­xia morir afu­se­llat. I és que men­tre els crims seguei­xin sent tan “demo­crà­ti­ca­ment” silen­ciats, l’es­tat espan­yol segui­rà sent “demo­crà­ti­ca­ment” criminal.

Ara bé, pri­mer i prin­ci­pal­ment, a qui per­to­ca repa­rar la dig­ni­tat aixa­fa­da de Com­panys és als cata­lans i cata­la­nes, mal­grat l’o­fen­si­va fei­xi­sitzant espan­yo­la. De fet, ell mateix ho deia: «Totes les cau­ses jus­tes del món tenen els seus defen­sors. En can­vi, Cata­lun­ya només ens té a nosaltres».

Artikulua gustoko al duzu? / ¿Te ha gustado este artículo?

Share on Facebook
Share on Twitter

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.