Dan­zad, dan­zad, mal­di­tos – Josep Còonsola

Dan­zad, dan­zad, mal­di­tos” és la lliu­re tra­duc­ció al cas­te­llà de la pel·lícula de Syd­ney Pollack They Shoot Hor­ses, Don’t They? realitza­da al 1969, basa­da en una his­tò­ria durant la Gran Depres­sió, any 1929 i següents. Ens mos­tra­va un seguit de gent deses­pe­ra­da per man­ca de recur­sos que l’únic que els hi que­da­va era par­ti­ci­par en inter­mi­na­bles con­cur­sos de ball per entre­te­nir als que enca­ra dis­po­sa­ven de fei­na o diners durant els quals almenys els hi dona­ven men­jar de franc. Si dei­xa­ven de ballar tam­bé s’acabava el menjar. 

Avui en la Espa­ñe­ta, com diria Car­los Rojas, una mul­ti­tud ha ballat pels carrers cele­brant, diuen, el triomf de la selec­ció espan­yo­la de fut­bol, han ballat els sen­se fei­na ni recur­sos, els que sen­ten “orgu­llo de ser espa­ño­les”, els que només ingres­sen 425 euros al mes pro­vi­nents del fons per a pobres de solem­ni­tat que té fun­cio­nant el sacro­sant reg­ne d’España.

A dife­rèn­cia de la pellí­cu­la de Pollack han ballat tam­bé, reser­va­da­ment, en grans man­sions i hotels de luxe els que s’han enri­quit i con­ti­nua­ran fent-ho sota el man­tell pro­tec­tor de la Fede­ra­ción Espa­ño­la de Fút­bol, de la FIFA, de les mul­ti­na­cio­nals de ves­tua­ris espor­tius, de les cade­nes de tele­vi­sió, dels agents de com­pra i ven­da de per­so­nes juga­do­res de pilo­ta, etc.

I men­tres­tant la Espa­ña, per fi se sent “domi­na­do­ra” d’alguna cosa o d’algú des­prés d’haver per­dut el domi­ni direc­te (que no indi­rec­te) de mili­ons d’éssers d’altres lati­tuds.. Ha estat a tra­vés del “Depor­te”, en majús­cu­la, dels “depor­tis­tas” en minús­cu­la, que para­fra­se­jant a Rafael Sán­chez Fer­lo­sio diu d’ells que “renun­cian lite­ral­men­te a la feli­ci­dad cor­po­ral y sacri­fi­can su cuer­po a la satis­fac­ción emu­la­ti­va de un ago­nis­mo lúdi­co, que al fin remi­te a la domi­na­ción”.

Ben bé podem dir com a la pel·lícula: “Dan­zad, dan­zad, mal­di­tos” que men­tre vosal­tres no podeu pagar la hipo­te­ca del vos­tre pis i teniu fei­na per arri­bar a fi de mes els espor­tis­tes-sol­dats del reg­ne d’España s’embutxaquen cada un d’ells 600.000 euros.

Com tam­bé podem dir “Dan­zad, dan­zad mal­di­tos” súb­dits de la coro­na men­tre feu one­jar parracs amb àli­gues impe­rials impreg­na­des d’alcohol per acon­ten­tar les cala­ve­res que ente­rra­des xiu­xiue­gen enca­ra : “una, gran­de y libre”.

Balleu men­tre els sol­dats-dipu­tats estan a punt de tren­car en mil tros­sos el sis­te­ma públic de pen­sions, men­tre els sol­dats-sin­di­ca­lis­tes s’agenollen davant els plans “anti-cri­si”.

Balleu i con­su­miu pa i circ al mateix temps que for­meu part de l’espectacle com si es trac­tés de tite­lles que feu riu­re als que mouen els vos­tres fils

Balleu, fins aca­bar sen­se alè..

Sor­to­sa­ment molts no hem ballat, hem après, un cop més, al carrer, que la iden­ti­fi­ca­ció dels explo­tats amb els explo­ta­dors “median­te el depor­te” és un nego­ci que dóna més inte­rès que l’especulació finan­ce­ra. Tam­bé hem après, un cop més, que pot xafar tan una bota amb claus d’un fut­bo­lis­ta com una bota mili­tar, almenys la memò­ria ens tras­lla­da a Argen­ti­na de 1978 on el triomf de la seva selec­ció fut­bo­le­ra i els crits patrio­ters van ofe­gar durant un temps els crits dels torturats.

Ací, darre­ra d’un sen­ti­ment nazio­nal-patrio­ter cata­là es pre­tén donar el mis­sat­ge de que sen­se “juga­dors cata­lans” no hagués estat pos­si­ble el triomf de la selec­ció espan­yo­la. Davant d’això hau­ríem de con­tes­tar que no hi ha juga­dors cata­lans, hi ha pro­fes­sio­nals mul­ti­mi­lio­na­ris ads­crits a unes orga­nitza­cions espor­ti­ves radi­ca­des a Cata­lun­ya cri­dats a defen­sar “los colo­res de la patria” a can­vi d’una subs­tan­cio­sa recom­pen­sa econòmica.

Ara que­da res­pon­dre a una pre­gun­ta: Com es diuen els que a can­vi de diners “llui­ten” sota qual­se­vol bandera?

Sen­zi­lla­ment bus­queu al diccionari.