La inde­pen­dèn­cia de qué? – Jor­di Romeu

El pas­sat 10 de juliol de 2010 el poble cata­là ha sor­tit al carrer cami­nant cap la Inde­pen­dèn­cia. Ha estat neces­sa­ri l’empirisme, l’experiència vis­cu­da en les prò­pies carns, per cons­ta­tar el que la lògi­ca i el reco­rre­gut his­tò­ric ja feien per ells matei­xos: Espan­ya és, essen­cial­ment, una pre­só de pobles. Les para­ules de José Mar­tí, l’històric revo­lu­cio­na­ri cubà, fetes al 1893 tenen tota la vigèn­cia més d’un segle des­prés: Don­de hay pelea injus­ta, allí está Espa­ña.

Han estat neces­sa­ris 6 peno­sos anys però al final el nos­tre poble ha tor­nat a tas­tar el menys­preu espan­yol, tants cops patit des de 1714. El líder de la Revo­lu­ció Xine­sa de 1949 ja deia que el fra­càs és la mare de l’èxit, doncs que es noti. Hem de tre­ba­llar per que aques­ta mala expe­rièn­cia ser­vei­xi de punt i final; no ens podem per­me­tre el luxe d’anar fra­cas­sant eter­na­ment i des­prés de cada fra­càs reco­nèi­xer l’error, doncs algun dia ens poden derro­tar defi­ni­ti­va­ment. Hem d’avançar deci­di­da­ment cap a la Inde­pen­dèn­cia, i l’anàlisi his­tò­ric i l’econòmic són eines fona­men­tals que guia­ran la nos­tra ruta eman­ci­pa­do­ra. Menys­prear la his­tò­ria i la teo­ria seria cavar la nos­tra prò­pia tom­ba. Ara s’obriran nous horitzons i amb ells nous obs­ta­cles que hau­rem de supe­rar.

Al 1914, a la II Inter­na­cio­nal, els boltxe­vics, una peti­ta mino­ria enmig de molts par­tits social­de­mò­cra­tes de tota euro­pa, van ser els únics, tot i que poc des­prés els van seguir els que més tard serien els espar­ta­kis­tes lide­rats per Rosa Luxem­burg i Karl Liebk­necht, que es van opo­sar a la (mal)anomenada I Gue­rra Mun­dial. El seu argu­ment era que es trac­ta­va d’una gue­rra inter­bur­ge­sa on les víc­ti­mes eren, al cap i a la fi, el pro­le­ta­riat, més enllà del ves­tit nacio­nal que lluïs­sin. Tres anys des­prés, els boltxe­vics i no cap altre par­tit social­de­mò­cra­ta, van guiar al seu poble, van acon­se­guir ende­rro­car el poder feu­dal rus i come­nçar a cons­truir el pri­mer intent d’estat obrer a nivell mun­dial. Cal reco­nèi­xer-los el mèrit més enllà dels fra­cas­sos pos­te­riors. De la matei­xa mane­ra que la pri­me­ra per­so­na en patir apen­di­ci­tis va morir, i la sego­na i la ter­ce­ra tam­bé; no va ser fins al cap de molts fra­cas­sos que la cirur­gia va sal­var al pacient. El que no farem serà cul­par la met­ges­sa quan ni la cièn­cia ni la tèc­ni­ca del moment esta­ven prou des­en­vo­lu­pa­des. Doncs quan ens refe­rim a la revo­lu­ció boltxe­vic ho fem amb la matei­xa admi­ra­ció amb la que Craig Ven­ter es refe­reix a la mira­da de Men­del sobre els seus pèsols, res­pec­tant les evi­dents dis­tàn­cies. Aque­lla peti­ta mino­ria, lide­ra­da per Lenin, domi­nant el des­en­vo­lu­pa­ment de les cièn­cies natu­rals i el mèto­de dia­lèc­tic ana­litza­ven les situa­cions i movien fitxa en el moment ade­quat fins arri­bar a la vic­tò­ria d’octubre de 1917. El 18 de des­em­bre de 1956 només 12 revo­lu­cio­na­ris i 7 fusells arri­ba­ven a la Sie­rra Maes­tra cuba­na i dos anys més tard acon­se­guien guan­yar la gue­rra. Mao Tse Tung deia que una sola gus­pi­ra podia encen­dre el prat sen­cer. És a dir: les calum­nies de sou una mino­ria no són res més que calum­nies.

Al 1916 el Reg­ne Unit cedia davant les armes irlan­de­ses part del terri­to­ri ocu­pat. Pos­te­rior­ment els irlan­de­sos van tenir una gue­rra civil. Per una ban­da, hi havia els defen­sors de la inde­pen­dèn­cia total i imme­dia­ta, tota Irlan­da pels irlan­de­sos i irlan­de­ses. Per altra ban­da hi havia la opi­nió que si s’aconseguia la inde­pen­dèn­cia d’una part del terri­to­ri nacio­nal des­prés es podria tre­ba­llar per la total inde­pen­dèn­cia. La his­tò­ria demos­tra com enca­ra avui, qua­si un segle des­prés, els bri­tà­nics enca­ra ocu­pen part del terri­to­ri irlan­dés, que els irlan­de­sos enca­ra avui es maten entre ells i que la raó era dels qui deien: Inde­pen­dèn­cia total i abso­lu­ta o mort.

Abans de que Espan­ya fes la pri­me­ra reta­lla­da de l’estatut, abans del refe­rèn­dum del 18 de juny de 2006 on ERC es va sumar a la opció del No a l’Estatut, l’Esquerra Inde­pen­den­tis­ta, una mino­ria raquí­ti­ca, ja deia el No a l’Estatut. L’Esquerra Inde­pen­den­tis­ta deia el que sis anys més tard ha dit tot el poble: Espan­ya no rega­la­rà res: Llui­tem per la Inde­pen­dèn­cia. Lao­coont deia el mateix al poble d’Ilion abans que l’enginyós Odis­seu sor­tís del ven­tre del Caball de Troia per des­tros­sar la ciu­tat: no em refio dels grecs ni quan por­ten regals.

El pro­ble­ma que ens apa­reix a l’horitzó i que tard o d’hora hau­rem d’abordar és: la Inde­pen­dèn­cia de què? d’una Comu­ni­tat Autò­no­ma? d’una nació? què és la nació? què és Cata­lun­ya? què són els Paï­sos Cata­lans?

Volem la Inde­pen­dèn­cia total i com­ple­ta dels Paï­sos Cata­lans, de Fra­ga a Maó i de Sal­ses a Guar­da­mar. Volem la Inde­pen­dèn­cia dels terri­to­ris com­pre­sos per les Illes Balears i Pitiüs­ses, la Cata­lun­ya Nord, la Fran­ja de Ponent, el Prin­ci­pat de Cata­lun­ya i el País Valen­cià. Que no ens tren­quin la nació com van fer amb Irlan­da. O tot o res. Ja avui, a 13 de juliol de 2010, diem que no volem Comu­ni­tats Autò­no­mes inde­pen­dents, volem tota la nació lliu­re.

Jor­di Romeu.

Paï­sos Cata­lans

Artikulua gustoko al duzu? / ¿Te ha gustado este artículo?

Share on facebook
Share on Facebook
Share on twitter
Share on Twitter

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *