Cons­cièn­cia nacio­nal i llui­ta de clas­ses als Paï­sos Catalans

Text gai­re­bé clàs­sic de l’in­de­pen­den­tis­me, de Josep Ferrer, Rafael Cas­te­lla­nos, Anto­ni Fer­nàn­dez. Que plan­te­ja la qües­tió dels Paï­sos Cata­lans, avui com alesho­res de gran vigència.

«… en aquests moments, la nega­ció de la dimen­sió nacio­nal dels Paï­sos Cata­lans, la nega­ció de la neces­sà­ria uni­fi­ca­ció de la llui­ta d’a­lli­be­ra­ment i dels seus objec­tius polí­tics plan­te­ja­da en el si del movi­ment obrer i popu­lar, no indi­quen més que la per­pe­tua­ció de la supe­di­ta­ció ideo­lò­gi­ca als inter­es­sos de les clas­ses domi­nants. No són degu­des al resul­tat d’a­nà­li­sis objec­ti­ves dels inter­es­sos de les clas­ses popu­lars, sinó a inter­es­sos polí­tics que d’u­na mane­ra direc­ta o media­titza­da repre­sen­ten els inter­es­sos de les clas­ses domi­nants.»

Aquest tre­ball és un intent de plan­te­jar la qües­tió dels Paï­sos Cata­lans en els ter­mes que, a parer nos­tre, té sen­tit que aques­ta qües­tió sigui plan­te­ja­da avui: en ter­mes d’op­ció política.

Això vol dir, per tant, que el pro­cés his­tò­ric d’a­lli­be­ra­ment nacio­nal pot ser expli­cat sobre la base de les dades socio­lò­gi­ques, his­tò­ri­ques, eco­nò­mi­ques, geo­grà­fi­ques, però només és un fet real en tant que opció de futur, en tant que opció polí­ti­ca. Car les dades, diguem-ne «objec­ti­ves», són ací, ben cla­res, davant de tothom, davant la cons­cien­cia de tots nosal­tres: la his­tò­ria, la geo­gra­fia, l’an­tro­po­lo­gia cul­tu­ral, l’e­co­no­mia, la lin­güís­ti­ca, etc., poden for­nir dades cer­tes sobre una reali­tat que, intuï­ti­va­ment, viat­jant de Sal­ses a Guar­da­mar i conei­xent un xic l’en­tre­llat his­tò­ric d’a­ques­tes terres, apa­reix com un con­tí­nuum humà en el temps i en l’es­pai, prou homo­ge­ni per a veu­re-hi unes pos­si­bi­li­tats ‑i fins i tot gai­re­bé unes neces­si­tats- de futur com a conjunt.

Però és que una col·lectivitat social, ni molt menys enca­ra una col·lectivitat que pugui ser qua­li­fi­ca­da de «nacio­nal», no és una sim­ple addi­ció de fac­tors his­tò­rics, antro­po­lò­gics, geo­grà­fics, eco­nò­mics, lin­güís­tics, sinó que, tot al con­tra­ri, si aquests fac­tors exis­tei­xen i si són detec­ta­bles per una recer­ca posi­ti­va, és per­què hi ha una comu­ni­tat d’ho­mes amb una dinà­mi­ca espe­cí­fi­ca, com a resul­tat acu­mu­lat de la for­ma com en cada moment s’han plan­te­jat les seves con­tra­dic­cions inter­nes i exter­nes, sor­gi­des bási­ca­ment en les rela­cions de pro­duc­ció-dis­tri­bu­ció reflec­ti­des en un nivell de cons­cièn­cia col·lectiva i, en últi­ma ins­tàn­cia, resol­tes sem­pre en for­ma d’op­cions de poder, en for­ma d’op­cions polí­ti­ques i de llui­ta política.

Així, doncs, bé que les dades de la recer­ca posi­ti­va, o enca­ra, com hem dit, la sim­ple con­tem­pla­ció de la reali­tat, difí­cil­ment poden per­me­tre de negar les con­di­cions d’ho­mo­ge­neïat socio-his­tò­ri­ca dels Paï­sos Cata­lans per a con­si­de­rar-los una socie­tat nacio­nal, només la cons­cièn­cia d’a­quest fet per part dels cata­lans, és a dir, llur cons­cièn­cia «nacio­nal» i les opcions polí­ti­ques que la tra­duei­xin pot fer i farà que els Paï­sos Cata­lans siguin, ple­na­ment, una comu­ni­tat nacional.

I la for­ma com es pre­sen­ta aques­ta cons­cien­cia sem­pre és el resul­tat d’u­nes con­tra­dic­cions socials en les quals s’en­fron­ten les clas­ses per a la direc­ció de la socie­tat, per a l’or­ga­nitza­ció de la socie­tat segons llurs inter­es­sos. Per això, com a cen­tre de l’a­nà­li­si polí­ti­ca que pre­sen­tem, afir­men que les opcions anti o pro Paï­sos Cata­lans, tot cons­ti­tuint diver­sos nive­lís de cons­cièn­cia o d’a­lie­na­ció «nacio­nal» (és a dir, sobre la reali­tat glo­bal de la nos­tra socie­tat), reflec­tei­xen totes elles uns inter­es­sos o altres de clas­se en la llui­ta de clas­ses que s’ha des­en­vo­lu­pat i es des­en­vo­lu­pa als Paï­sos Cata­lans i a la res­ta de la penín­su­la Ibè­ri­ca sota l’Es­tat espanyol.

Con­cre­ta­ment i essen­cial­ment, les bases del nos­tre plan­te­ja­ment són les següents:

  • L’Es­tat espan­yol, des­en­vo­lu­pa­ment de l’es­tat aris­to­crà­tic cas­te­llà, només en for­ma alie­na­da pot ser con­si­de­rat l’ex­pres­sió polí­ti­ca de la nacio­na­li­tat cas­te­lla­na, car a tra­vés de la con­ques­ta, la domi­na­ció, l’o­pres­sió i l’ex­plo­ta­ció de les altres nacio­na­li­tats penin­su­lars s’ha con­ver­tit en el cen­tre i l’os­sa­da dels inter­es­sos de les clas­ses domi­nants cas­te­lla­nes, cata­la­nes, bas­ques i galle­gues. La «nacio­na­li­tat» espan­yo­la, inexis­tent en la reali­tat socio-his­tò­ri­ca penin­su­lar, és úni­ca­ment l’ex­pres­sió o repre­sen­ta­ció del con­junt d’a­quests inter­es­sos, i l’es­pan­yo­lis­me o nacio­na­lis­me espan­yol és la ideo­lo­gia bàsi­ca per al man­te­ni­ment d’a­ques­ta fic­ció de classe.
  • El sis­te­ma capi­ta­lis­ta i la seva fase mono­po­lis­ta actual a la major part de la penín­su­la Ibè­ri­ca s’ha des­en­vo­lu­pat estruc­tu­ral­ment segons la dinà­mi­ca de cada socie­tat nacio­nal, però supras­truc­tu­ral­ment sobre la base de l’o­pres­sió i des­truc­ció de cadas­cu­na de les nacions, exer­ci­da per l’Es­tat espan­yol, com a for­ma més com­ple­ta i abso­lu­ta de domi­ni i explo­ta­ció damunt les clas­ses popu­lars. En aquest sis­te­ma d’o­pres­sió i d’ex­plo­ta­ció, les clas­ses domi­nants sos­tin­gu­des en l’Es­tat espan­yol no hi han par­ti­ci­pat en for­ma igual, sinó que unes hi han estat i hi són hege­mò­ni­ques i les altres subor­di­na­des; entre aques­tes darre­res, hi ha les clas­ses bur­ge­ses dels Paï­sos Catalans.

Als Paï­sos Cata­lans, el «regio­na­lis­me» de la dre­ta bur­ge­sa i el «nacio­na­lis­me» de l’es­que­rra bur­ge­sa són l’ex­pres­sió polí­ti­co-ideo­lò­gi­ca per a cadas­cun d’a­quests sec­tors de llur situa­ció con­tra­dic­tò­ria de clas­se hege­mò­ni­ca d’u­na nació opri­mi­da i, ensems, clas­se subor­di­na­da cons­ti­tu­ti­va­ment al poder opres­sor. En defi­ni­ti­va, són, tant l’un com l’al­tre, l’ex­pres­sió dels seus inter­es­sos de clas­se lli­gats als inter­es­sos de l’Es­tat espan­yol. Si el regio­na­lis­me demos­tra pale­sa­ment el seu carác­ter espan­yo­lis­ta, el nacio­na­lis­me bur­gès és, en la pràc­ti­ca, una for­ma media­titza­da de regio­na­lis­me, en el doble sen­tit que té com a refe­rèn­cia últi­ma l’Es­tat espan­yol, al qual no renun­cia mai, i que redueix el marc nacio­nal a la «regió» del Prin­ci­pat. Això es refe­reix només, és clar, a la bur­ge­sia del Prin­ci­pat, que és l’ú­nic sec­tor bur­gès domi­nant dels Paï­sos Cata­lans que ha enge­gat his­tò­ri­ca­ment un movi­ment polí­tic d’en­ver­ga­du­ra sota l’apel·lació de «nacio­na­lis­me».

  • Durant un llarg perio­de, que va des de la seva for­ma­ció com a clas­se fins a la seva con­so­li­da­ció com a clas­se ascen­dent revo­lu­cio­nà­ria, la clas­se obre­ra i les altres clas­ses popu­lars cata­la­nes, màxi­ma­ment explo­ta­des pel sis­te­ma d’o­pres­sió nacio­nal i màxi­ma­ment alie­na­des per aques­ta explo­ta­ció, s’han mogut en el pla ideo­lò­gic i d’op­cions polí­ti­ques glo­bals (és a dir, nacio­nals) d’u­na for­ma subor­di­na­da a la ideo­lo­gia i a les opcions de les clas­ses domi­nants. És a dir, les clas­ses popu­lars cata­la­nes o han hagut de tra­duir llur impuls rei­vin­di­ca­tiu i llur sen­ti­ment pro­fun­da­ment patriò­tic, arre­lat a la reali­tat nacio­nal del país, en les for­mes ideo­lò­gi­ques i polí­ti­ques ela­bo­ra­des per la clas­se bur­ge­sa i limi­ta­des pels seus inter­es­sos de clas­se lli­ga­da al poder opres­sor, o bé, per reac­ció con­tra aques­ta sul­bor­di­na­ció ideo­lò­gi­ca, han pres en la pràc­ti­ca posi­cions espan­yo­lis­tes, direc­ta­ment vin­cu­la­des a la ideo­lo­gia de l’Es­tat espanyol.
  • L’ú­ni­ca opció vàli­da, doncs, per a la clas­se obre­ra i les altres clas­ses popu­lars cata­la­nes, que no sig­ni­fi­qui una subor­di­na­ció a la ideo­lo­gia de les clas­ses domi­nants, i que expres­si real­ment els seus inter­es­sos de clas­se revo­lu­cio­nà­ria i alli­be­ra­do­ra de la socie­tat, ha de supe­rar tant l’es­pan­yo­lis­me del poder opres­sor, com el nacio­na­lis­me regio­na­lis­ta de la bur­ge­sia i de les capes socials mobi­litza­des per ella. Ha de reflec­tir sen­se media­titza­cions ni alie­na­cions llur veri­ta­ble situa­ció d’o­pri­mi­des i explo­ta­des nacio­nal­ment i social­ment. Ha d’ex­pres­sar llur neces­si­tat d’a­lli­be­ra­ment total i de poten­cia­ció total de la reali­tat nacio­nal popu­lar de cara al futur.
  • En aques­ta alter­na­ti­va ple­na­ment popu­lar-revo­lu­cio­nà­ria, el pro­gres­siu asso­li­ment de la cons­cièn­cia d’u­ni­tat dels Paï­sos Cata­lans és un dels aspec­tes fona­men­tals de des­alie­na­ció res­pec­te a la ideo­lo­gia de les clas­ses domi­nants. La pro­gres­si­va rei­vin­di­ca­ció del nos­tre marc nacio­nal és l’ú­nic camí que situa la revo­lu­ció en la seva veri­ta­ble dimen­sió his­tò­ri­ca. Als Paï­sos Cata­lans, la revo­lu­ció anti­ca­pi­ta­lis­ta és essen­cial­ment anti­es­pan­yo­lis­ta, és a dir, d’a­lli­be­ra­ment nacio­nal de «tota» la nacionalitat.

Cons­cièn­cia nacio­nal i bur­ge­sia nacio­nal als Paï­sos Catalans

La for­ma­ció de la socie­tat cata­la­na com a socie­tat nacio­nal no té unes carac­te­rís­ti­ques excep­cio­nals entre els pro­ces­sos paral·lels dels altres pai­sos euro­peus, Si ho és, en tot cas, per la pre­co­ci­tat amb que apa­rei­xen algu­nes línies d’a­quest pro­cés, pre­co­ci­tat remar­ca­da per diver­sos autors i espe­cial­ment per Pie­rre Vilar.

Amb refe­rèn­cia al fet con­cret de la diver­si­tat d’es­truc­tu­res polí­ti­ques amb què es des­en­vo­lu­pen durant molts segles cadas­cun dels paï­sos de la nos­tra nacio­na­li­tat, es trac­ta d’un pro­cés ben cone­gut en altres socie­tats nacio­nals europees.

En qual­se­vol cas, però, les línies de pro­gres­si­va uni­fi­ca­ció i cohe­sió de l’àm­bit nacio­nal, fins a cristal·litzar en una auto­cons­cièn­cia explí­ci­ta ‑i en la seva uti­litza­ció política‑, s’a­fer­men a mesu­ra que deter­mi­nats estrats de les clas­ses popu­lars urba­nes ascen­dei­xen en pres­tig¡ i poder social i eco­nò­mic, fins a esde­ve­nir clas­se domi­nant. Pro­cés d’as­cen­sió en el qual aque­lles clas­ses són por­ta­do­res d’uns con­tin­guts d’a­lli­be­ra­ment popu­lar anti­aris­to­crà­tic. Uni­fi­ca­ció nacio­nal i revo­lu­ció demo­crà­ti­ca bur­ge­sa són, als àmbits nacio­nals divi­dits polí­ti­ca­ment, dos fets que esde­ve­nen neces­sa­ris l’un a l’altre.

Als Paï­sos Cata­lans, el pro­cés que aca­bem de tipi­fi­car ben esque­mà­ti­ca­ment come­nçà a res­tar com­pro­mès a par­tir del moment en què els inter­es­sos comer­cials de Cas­te­lla i la pres­sió i intro­mis­sió polí­ti­ques que aquests espe­ro­na­ven diver­si­fi­cà els inter­es­sos dels dos pols de la nos­tra estruc­tu­ra­ció eco­nò­mi­ca i social pro­gres­si­va: Bar­ce­lo­na i Valèn­cia, i diver­si­fi­cà con­se­güent­ment les opcions polí­ti­ques de cadas­cun d’a­quests nuclis de bur­ge­sia diri­gent: satel·lització envers Cas­te­lla per part de la valen­cia­na, tan­ca­ment i escle­ro­titza­ció per part de la bar­ce­lo­ni­na (segles XV-XVI).

En defi­ni­ti­va, la dinà­mi­ca prò­pia res­ta­ria media­titza­da des de l’ex­te­rior de la nos­tra socie­tat, i els seus grups ascen­dents dei­xa­rien de tenir a l’a­bast un cen­tre de poder que res­pon­gués més o menys objec­ti­va­ment a les seves neces­si­tats i als seus inter­es­sos. Aquest poder esde­vin­dria llun­yà i decla­ra­da­ment estran­ger, si no hos­til, a aquests interessos.

Diver­sos movi­ments de clas­se demos­tren, però, la dinà­mi­ca inter­na de la socie­tat cata­la­na: l’è­po­ca de les tor­ba­cions, la revol­ta reme­nça, les Ger­ma­nies, el redreç de la bur­ge­sia bar­ce­lo­ni­na del XVII. Inter­es­sa de des­ta­car espe­cial­ment aquest últim aquí, per tal com és el sen­yal ine­quí­voc d’u­na volun­tat direc­ti­va, ver­te­bra­do­ra de la socie­tat i inde­pen­ditza­do­ra del poder estranger.

Mal­grat la pro­fun­da situa­ció de deca­dèn­cia de què hom par­tia, l’in­tent va ser dut a tots els terrenys: eco­nò­mic i mone­ta­ri, cul­tu­ral, ideo­lò­gic (recu­pe­ra­ció del pas­sat his­tò­ric com a eina de cons­cien­cia­ció), polí­tic i militar.

La topa­da del 1640, pri­me­ra con­se­qüèn­cia impor­tant de la nova situa­ció, fou mas­sa sob­ta­da i pre­ma­tu­ra. Altra­ment, els diri­gents cata­lans no sola­ment no tin­gue­ren cap ajut real de l’ex­te­rior, com tin­gue­ren els por­tu­gue­sos, ans es tro­ba­ren aïllats enfront dels dos poders més impor­tants d’Eu­ro­pa, la monar­quia cas­te­lla­na i la fran­ce­sa, que s’ho cobrà amb l’an­ne­xió de la part nord del nos­tre país.

La con­fron­ta­ció al tot pel tot, però, fou la Gue­rra de Suc­ces­sió, la pèr­dua de la qual sig­ni­fi­cà la cas­tra­ció defi­ni­ti­va de la bur­ge­sia com a clas­se nacio­nal polí­ti­ca­ment diri­gent i la seva força­da subor­di­na­ció al poder ocupant.

A par­tir d’a­quest trau­ma his­tò­ric, l’e­vo­lu­ció dels Paï­sos Cata­lans com a socie­tat nacio­nal ascen­dent res­ta cap­gi­ra­da en les seves matei­xes bases estruc­tu­rals. I hi res­ta cap­gi­ra­da pre­ci­sa­ment a l’i­ni­ci del perío­de de transició entre el capi­ta­lis­me mer­can­til i la revo­lu­ció indus­trial, és a dir, a l’al­ba­da de la con­fi­gu­ra­ció moder­na de les socie­tats euro­pees i, doncs, de llur deci­si­va con­so­li­da­ció nacional.

Unes clas­ses pro­gres­sis­tes i la socie­tat que estruc­tu­ra­ven, la cata­la­na, res­ta­ven supe­di­ta­des al poder de les clas­ses reac­cio­nà­ries d’u­na altra socie­tat, la cas­te­lla­na, de des­en­vo­lu­pa­ment estruc­tu­ral ben dife­rent. La llui­ta mil·lenária entre clas­ses popu­lars i clas­ses aris­to­crà­ti­ques, que a l’Eu­ro­pa post-medie­val per pri­mer cop come­nça­va a ser supe­ra­da en sen­tit anti­aris­to­crà­tic, a la penín­su­la Ibè­ri­ca pre­nia un sen­tit con­tra­ri amb l’es­cla­fa­ment dels Paï­sos Cata­lans. Si insis­tim tant en aquest fet és per­què res de la his­tò­ria dels païos his­pà­nics (lle­vat, fins a un cert punt, de Por­tu­gal) ni, doncs, de la his­tò­ria dels Païos Cata­lans, no pot ser entès sen­se ell.
El des­en­vo­lu­pa­ment estruc­tu­ral dels Paï­sos Cata­lans res­ta­ria for­ta­ment «media­titzat», però no pas tallat. La nos­tra socie­tat res­tà domi­na­da, però no fou desfeta.

La fun­ció acom­pler­ta per la bur­ge­sia cata­la­na (i, pos­te­rior­ment, per la bas­ca) en la nova situa­ció de domi­na­ció reper­cu­tí en l’e­vo­lu­ció, d’u­na ban­da, dels Pai­sos Cata­lans, però, de l’al­tra, en l’e­vo­lu­ció de l’Es­tat domi­na­dor que, sen­se per­dre mai el seu caràc­ter ori­gi­na­ri aris­to­crà­ti­co-cas­te­llà, s’a­nà con­fi­gu­rant en fun­ció d’a­ques­tes bur­ge­sies subor­di­na­des i de l’ex­plo­ta­ció de les nacions penin­su­lars dominades.

Bé que ni la con­ti­nuï­tat gene­ra­cio­nal ni l’e­co­nò­mi­ca de la major part de les famí­lies bur­ge­ses no es tren­ca, sí que cal par­lar d’u­na dis­con­ti­nuï­tat his­tò­ri­ca bàsi­ca en la clas­se bur­ge­sa cata­la­na d’a­bans i de des­prés de la Nova Plan­ta. Són, de fet, dues clas­ses dife­rents, fun­cio­nal­ment dife­rents. A par­tir d’a­quest moment, la bur­ge­sia cata­la­na basa­rà el seu sta­tus de clas­se domi­nant ‑dins la socie­tat cata­la­na- en la seva situa­ció de depen­dèn­cia del poder polí­tic estran­ger, i, inver­sa­ment, l’Es­tat espan­yol se ser­vi­rà fàcil­ment de la bur­ge­sia per a exer­cir la seva opres­sió damunt els Paï­sos Catalans.

Les con­tra­dic­cions que aques­ta reali­tat engen­drà dins la clas­se bur­ge­sa i, a tra­vés d’e­lla, en l’e­vo­lu­ció gene­ral de la socie­tat cata­la­na, s’han demos­trat his­tò­ri­ca­ment irre­so­lu­bles per part de la matei­xa bur­ge­sia, és a dir, men­tre la bur­ge­sia ha estat i és clas­se dominant.

En efec­te, d’u­na ban­da, la bur­ge­sia del XVIII i del XIX, nodri­da con­tí­nua­ment de famí­lies pro­ce­dents de la menes­tra­lia i de la page­sia, és una clas­se ple­na­ment nacio­nal que, con­ti­nuant el pro­cés capi­ta­lis­ta cata­là, acom­pleix la indus­tria­litza­ció i dóna les bases intel·lectuals i de pres­ti­gi social del movi­ment de reco­bra­ment cul­tu­ral, lin­güís­tic, lite­ra­ri, però tam­bé jurí­dic, polí­tic i, al cap­da­vall, de reco­bra­ment de la cons­cièn­cia nacional.

Així, la Renai­xe­nça, corn a movi­ment his­tò­ric ensems de clas­se i nacio­nal, se situa vora un Risor­gi­men­to i esde­vé tot altre que un Feli­brit­ge. D’al­tra ban­da, però, la seva situa­ció subor­di­na­da res­pec­te al poder estran­ger, li fa renun­ciar al poder polí­tic pro­pi, per­dut total­ment el 1714, li regio­na­litza els horitzons i les ambi­cions i l’em­peny a col·laborar en la des­na­cio­na­litza­ció del país, és a dir, en la des­es­truc­tu­ra­ció de la seva pro­pia dinà­mi­ca. Així, es tro­ba his­tò­ri­ca­ment en una situa­ció força ambi­gua, enmig de l’o­pres­sió estran­ge­ra i de la resistènc¡a popu­lar, col·laborant amb l’u­na i poten­ciant 1’altra.

La bur­ge­sia for­ni­rà tant intel·lectuals i polí­tics espan­yo­lis­tes com nacio­na­lis­tes, tant s’adhe­ri­rà al con­ser­va­do­ris­me segre­gat des de l’Es­tat, com ho farà res­pec­te al pro­gres­sis­me fede­ra­lis­ta, expres­sió polí­ti­ca de les clas­ses popu­lars durant una gran part del segle XIX.

El resul­tat his­tò­ric d’a­ques­ta con­tra­dic­ció sera la impo­tèn­cia de la bur­ge­sia per a realitzar la revo­lu­ció demo­crà­ti­ca al seu pro­pi país, on hi havia les con­di­cions per­què aques­ta es pro­duís. Ara bé, als Paï­sos Cata­lans, la revo­lu­ció demo­crà­ti­ca, en exi­gir la pre­sa en mà de la direc­ció polí­ti­ca per part de la clas­se domi­nant, sig­ni­fi­ca­va l’a­lli­be­ra­ment nacio­nal del poder estran­ger i la uni­fi­ca­ció de tot l’àm­bit nacional.

Als Paï­sos Cata­lans no hi havia pràc­ti­ca­ment clas­se aris­to­crà­ti­ca a des­ban­car que entre­ban­qués el pro­cés d’as­cen­sió del capi­ta­lis­me i de nacio­na­litza­ció de la socie­tat; el paper d’a­ques­ta clas­se inexis­tent era exer­cit per l’es­tat estran­ger opres­sor (que era cer­ta­ment un poder de base aris­to­crà­ti­ca cas­te­lla­na). La revo­lu­ció demo­crà­ti­ca bur­ge­sa havia de ser aquí una revo­lu­ció nacio­nal en el sen­tit més ple del ter­me, ja que la llui­ta de clas­ses es plan­te­ja­va en ter­mes d’a­lli­be­ra­ment d’un poder estran­ger i de crea­ció d’un poder polí­tic propi.

Però, ¿com podia la bur­ge­sia esde­ve­nir pro­ta­go­nis­ta d’a­quest alli­be­ra­ment, si ella matei­xa havia cres­cut i pros­pe­rat en l’en­tre­llat d’in­te­res­sos sor­git de la domi­na­ció espanyola?

Així, la Renai­xe­nça no aca­bà d’es­de­ve­nir un Risor­gi­men­to, mal­grat que als Paï­sos Cata­lans, força homo­ge­nis no es dona­ven les greus con­tra­dic­cions estruc­tu­rals regio­nals que Grams­ci assen­ya­la com a cau­sa del fra­cás par­cial de la revo­lu­ció bur­ge­sa a Itàlia.

Seria absurd, per una acti­tud fal­sa­ment cien­tí­fi­ca, de no voler veu­re com a cau­sa impor­tant d’a­ques­ta man­can­ca la inexis­tèn­cia a cap ban­da del terri­to­ri nacio­nal d’un poder poll­tic cata­là que hau­ria per­mès a les clas­ses diri­gents cata­la­nes de con­tra­res­tar llur subor­di­na­ció a l’Es­tat espan­yol. Les con­se­qüèn­cies de la des­fe­ta polí­ti­co-mili­tar de Come­nç del XVIII són sem­pre presents.

La for­ma­ció i el con­tin­gut de la cons­cièn­cia nacio­nal cata­la­na segui­rà, lògi­ca­ment, un pro­cés lli­gat a les con­tra­dic­cions i a les ambi­güi­tats de la clas­se diri­gent. En pri­mer lloc, cal cons­ta­tar que la cons­cièn­cia de socie­tat espe­cí­fi­ca i dife­ren­cia­da és ja un fet indub­ta­ble al moment que comen­cen les inter­fe­rèn­cies estran­ge­res, i for­neix cla­ra­ment el con­tin­gut ideo­lò­gic de la clas­se diri­gent i de la seva capa­ci­tat mobi­litza­do­ra durant la recu­pe­ra­ció del XVII. És una cons­cièn­cia ja cla­ra­ment «patriò­ti­ca». En aquest sen­tit, tam­poc no és pos­si­ble de posar en dub­te l’e­xis­tèn­cia de la uni­tat dels Paï­sos Cata­lans com a uni­tat cul­tu­ral i huma­na bàsi­ca. En un mot, hi havia totes les con­di­cions per a la con­cre­ció d’u­na cons­cièn­cia nacio­nal ple­na al moment de la revo­lu­ció nacio­nal, és a dir, de la revo­lu­ció demo­crà­ti­ca bur­ge­sa, par­lant en ter­mes de l’e­vo­lu­ció his­tó­ri­ca euro­pea occidental.

Si aques­ta cons­cièn­cia res­tà par­cial­ment man­ca­da és pre­ci­sa­ment per­què la revo­lu­ció bur­ge­sa res­tà man­ca­da al seu torn; la bur­ge­sia no fou capaç d’en­ca­pça­lar l’a­lli­be­ra­ment nacio­nal i de donar uni­tat polí­ti­ca al país.

La cons­cien­cia de la uni­tat dels Paï­sos Cata­lans, en efec­te, es perd, lle­vat d’àm­bits mino­ri­ta­ris, durant el segle XVIII, des­prés de l’o­cu­pa­ció espan­yo­la. Bé que res­tá un sen­ti­ment popu­lar rela­ti­va­ment viu d’a­fi­ni­tat entre la gent dels qua­tre paï­sos, ja que el fet lin­gúís­tic, si altre no, sem­pre ha estat un fac­tor ope­rant, la cons­cièn­cia nacio­nal només es recu­pe­rà par­cial­ment durant el segle XIX, espe­cial­ment entre els cer­cles de la Renai­xe­nça lite­rà­ria, però tam­bé en el valen­cia­nis­me i el mallor­qui­nis­me polí­tics d’es­que­rra bur­ge­sa, que esde­vin­drà nacio­na­lis­me cata­là (en el sen­tit ple) més o menys valen­ta­ment afirmat.

El cata­la­nis­me polí­tic de la bur­ge­sia del Prin­ci­pat, i, ideo­lò­gi­ca­ment subor­di­nat a ell, el de les clas­ses popu­lars, rara­ment demos­trà una cons­cièn­cia cla­ra de l’àm­bit nacio­nal, i el reco­nei­xe­ment de la uni­tat cul­tu­ral fou com­pa­gi­nat amb una man­ca de volun­tat polí­ti­ca, com a expres­sió suple­men­tà­ria de l’am­bi­güi­tat que carac­te­ritza­va la clas­se dirigent.

De fet, en el pla de la cons­cièn­cia nacio­nal i de les opcions polí­ti­ques que l’ex­pres­sa­ven, la con­tra­dic­ció de la bur­ge­sia, en la seva fun­ció subor­di­nant subor­di­na­da en el sis­te­ma d’o­pres­sió i d’ex­plo­ta­ció de l’Es­tat espan­yol damunt les clas­ses popu­lars cata­la­nes, es resol­gué en el «regio­na­lis­me», tènue­ment dis­fres­sa­dor de l’es­pan­yo­lis­me, pro­pi­ciat per la dre­ta bur­ge­sa, i en el «nacio­na­lis­me regio­na­litzat» impul­sat per l’es­que­rra bur­ge­sa. Aquest últim fou la máxi­ma expres­sió polí­ti­ca his­tò­ri­ca de la capa­ci­tat de la nos­tra bur­ge­sia per a tra­duir la pres­sió rei­vin­di­ca­ti­va de les clas­ses popu­lars, i per a expres­sar els seus inter­es­sos com a clas­se ascen­dent, rei­vin­di­ca­ti­va i mobilitzadora.

Aquest nacio­na­lis­me bur­gès l’ad­jec­ti­vem com a regio­na­lis­ta, en dos sen­tits dia­lèc­ti­ca­ment lli­gats. D’u­na ban­da, bé que par­teix d’u­na cons­cien­cia nacio­nal, no és capac de ser-hi con­se­qüent polí­ti­ca­ment; lli­gat com està als inter­es­sos de la domi­na­ció espan­yo­la, plan­te­ja l’ac­ció polí­ti­ca en fun­ció de l’Es­tat espan­yol (en rela­ció amb el qual la reali­tat cata­la­na és una reali­tat «regio­nal») i, doncs, no pas real­ment en fun­ció de la nació cata­la­na (en rela­ció amb la qual aquell Estat és un poder «estran­ger») i del seu alli­be­ra­ment. Mal­grat la seva cons­cièn­cia nacio­nal cla­ra­ment expli­ci­ta­da i el seu nacio­na­lis­me con­fes­sat, la bur­ge­sia radi­cal i tots els sec­tors, bur­ge­sos i petit­bur­ge­sos que acon­se­guí d’a­rros­se­gar, no féu més que polí­ti­ca regio­nal. Però era regio­nal, d’al­tra ban­da, per la seva reduc­ció de la nacio­na­li­tat cata­la­na a l’àm­bit del Prin­ci­pat, aca­tant així la impo­si­ció his­tò­ri­ca que l’ac­ció des­es­truc­tu­ra­do­ra de 1’Estat espan­yol havia exer­cit en aquest aspec­te del tros­se­ja­ment de l’àm­bit nacio­nal, que en faci­li­ta­va la dominació.

Cer­ta­ment, si aques­ta doble regio­na­litza­ció de la Cons­cièn­cia nacio­nal bur­ge­sa més pro­gres­sis­ta demos­tra­va una situa­ció d’a­lie­na­ció nacio­nal pro­duï­da per la dor­ni­na­ció espan­yo­la, la inca­pa­ci­tat per supe­rar-la per part de la clas­se diri­gent demos­tra­va que els seus inter­es­sos de clas­se ana­ven lli­gats als inter­es­sos de l’Es­tat espan­yol i de la seva opres­sió nacional.

Cons­cièn­cia nacio­nal i alli­be­ra­ment popu­lar als Paï­sos Catalans

Les clas­ses popu­lars cata­la­nes foren, evi­dent­ment, l’ob­jec­te direc­te del sis­te­ma d’ex­plo­ta­ció que s’es­ta­blí i es des­en­vo­lu­pà sota la domi­na­ció espan­yo­la a par­tir del segle XVIII. D’al­tra ban­da, foren aques­tes clas­ses les que man­tin­gue­ren, sen­se dimis­sions, una cons­cièn­cia patriò­ti­ca espon­tà­nia i fer­ma­ment arre­la­da, expres­sa­da tant en els movi­ments popu­lars (rebom­bo­ris, etc…) com en la seva literatura.

La pro­gres­si­va pro­le­ta­ritza­ció d’am­plis sec­tors popu­lars, tant de page­sia com de menes­tra­lia, donà nai­xe­nça a la clas­se obre­ra com a grup cada vega­da més dife­ren­ciat i més cla­ra­ment anta­gò­nic de la bur­ge­sia. Durant un pri­mer moment, aques­ta clas­se obre­ra, sobre­tot en els seus sec­tors més qua­li­fi­cats, i les altres clas­ses popu­lars urba­nes for­ma­ren un bloc (al qual s’adhe­ri­ren intel·lectuals i polí­tics pro­ce­dents de la bur­ge­sia) en què es basà el repu­bli­ca­nis­me fede­ral, que sem­pre tin­gué un con­tin­gut anti­es­pan­yo­lis­ta i que pro­pug­nà i inten­tà repe­ti­da­ment la crea­ció d’un Estat català.

Tan­ma­teix, aquest ampli movi­ment, bé que expres­sa­va en el seu radi­ca­lis­me els inter­es­sos de les clas­ses popu­lars, tenia uns Con­tin­guts for­nits per la ideo­lo­gia bur­ge­sa domi­nant i, només en gèr­men, expres­sa­va uns con­tin­guts prò­pia­ment de clas­se, espe­cial­ment a tra­vés dels diri­gents i intel·lectuals adhe­rits a un socia­lis­me rela­ti­va­ment vague, ja fos pro­vi­nent deis diver­sos uto­pis­mes o bé de la implan­ta­ció de la Inter­na­cio­nal al nos­tre país i dels pri­mers grups anar­quis­tes. En el pla de l’ex­pres­sió teò­ri­ca els escrits de J. Nar­cís Roca i Farre­ras són ben repre­sen­ta­tius i avançats.

Des­prés de la des­fe­ta d’a­quest movi­ment popu­lar a cau­sa de la Res­tau­ra­ció i de l’a­fe­rris­sa­da repres­sió que sofrí tot intent d’es­truc­tu­ra­ció de la clas­se obre­ra, els diver­sos sec­tors que el cons­tiuïen pren­gue­ren direc­cions dife­rents en fun­ció de llur posi­ció en la llui­ta de classes.

La línia repu­bli­ca­na i socia­lis­ta no mar­xis­ta, man­tin­gu­da per algu­nes capes de la clas­se obre­ra i la peti­ta bur­ge­sia, es pro­lon­ga­rà, infor­mant l’a­la esque­rra­na del nacio­na­lis­me bur­gès fins a rom­pre-hi total­ment i con­fluir amb el sin­di­ca­lis­me durant el perio­de de terror patro­nal i, final­ment, amb el movi­ment revo­lu­cio­nan de la clas­se obre­ra, en una orien­ta­ció ja explí­ci­ta­ment marxista.
D’al­tra ban­da, el sin­di­ca­lis­me i l’a­nar­quis­me esde­vin­dran els movi­ments majo­ri­ta­ris en què s’or­ga­nitza­rà la clas­se obre­ra durant el pri­mer terç del segle XX.

La cons­cièn­cia nacio­nal expres­sa­da pels movi­ments popu­lars o espe­ci­fi­ca­ment obrers durant el XIX i el pri­mer quart del XX demos­tra la supe­di­ta­ció ideo­lò­gi­ca de les clas­ses popu­lars a les ideo­lo­gies dels poders domi­nants. Es trac­ta d’un fet altra­ment ben esta­blert per una cone­gu­da tesi de Marx.

Dues opcions, en efec­te, es con­tra­po­sen: la nacio­na­lis­ta (expli­ci­ta­da per la línia socia­lis­ta mino­ri­tà­ria) i la ana­cio­na­lis­ta (man­tin­gu­da per l’a­nar­co­sin­di­ca­lis­me majon­ta­ri). El nacio­na­lis­me dels socia­lis­tes, tot i enfron­tar-se polí­ti­ca­ment amb les posi­cions reac­cio­nà­ries de la bur­ge­sia i denun­ciar-ne l’o­por­tu­nis­me de clas­se, no en supera els plan­te­ja­ments ambi­gus de la doble regio­na­litza­ció. L’a­na­cio­na­lis­me teò­ric pre­do­mi­nant en l’a­nar­co­sin­di­ca­lis­me, exa­cer­bat pel lògic rebuig de tot allò que pogués sem­blar de pro­ce­dèn­cia bur­ge­sa, esde­vé en la prác­ti­ca una for­ma d’es­pan­yo­lis­me, és a dir, una for­ma de la ideo­lo­gia segre­ga­da per l’Es­tat espan­yol per a emmas­ca­rar i jus­ti­fi­car la seva opres­sió de clas­se fona­men­tant-la en l’o­pres­sió nacional.

Ni l’u­na ni l’al­tra opció no expres­sa­ven, doncs, els inter­es­sos d’a­lli­be­ra­ment de la clas­se obre­ra i de les altres clas­ses popu­lars, més que d’u­na for­ma alie­na­da i supe­di­ta­da a les clas­ses domi­nants. L’op­ció veri­ta­ble­ment popu­lar havia de supe­rar la cons­cièn­cia nacio­nal bur­ge­sa i alho­ra l’es­pan­yo­lis­me esta­tal i esde­ve­nir alli­be­ra­do­ra alho­ra de la clas­se obre­ra explo­ta­da i de la nació oprimida.

A dife­rèn­cia de la bur­ge­sia, les clas­ses popu­lars sí que podien acom­plir aques­ta fun­ció alli­be­ra­do­ra, per tal com sent com eren les clas­ses majo­ri­tà­ries de la nacio­na­li­tat i les menys dimi­ti­des nacio­nal­ment, no tenien altre lli­gam amb el poder opres­sor que la matei­xa opres­sió, alho­ra nacio­nal i de clas­se, i no hi havia cap inte­rès que les hi subor­di­nés, ans al con­tra­ri, tenien tot l’in­te­rés a alliberar-se’n.

Aques­ta opció real­ment de clas­se i alli­be­ra­do­ra fou ja albi­ra­da, amb més o menys pre­ci­sió, per diver­sos cap­da­van­ters. Hem esmen­tat Roca i Farre­ras, i cal­dria ale­gir-n’hi molts altres, entre els quals des­ta­quen les figu­res de Mar­tí i Julià, Lay­ret, Seguí, Cam­pa­lans, Nin, Como­re­ra, Jau­me Comp­te, etc. Fou plan­te­ja­da i defen­sa­da, amb més o menys con­tra­dic­cions, pels par­tits sor­gits de la con­fluèn­cia de les diver­ses línies socia­lis­tes radi­cals i sin­di­ca­lis­tes no anar­quis­tes: Unió Socia­lis­ta, Bloc Obrer i Cam­pe­rol, Par­tit Cata­là Pro­le­ta­ri, POUM, PSUC. Tan­ma­teix, a excep­ció del Par­tit Cata­là Pro­le­ta­ri i d’al­gun altre grup, tots ells molt mino­ri­ta­ris, en aquests plan­te­ja­ments res­ta­ven enca­ra molts resi­dus de la ideo­lo­gia bur­ge­sa a supe­rar i que, de fet, ana­ven sent super­ats a mesu­ra que hom ava­nça­va en l’as­cens de la clas­se obre­ra a la direc­ció revo­lu­cio­nà­ria de la societat.

La cons­cièn­cia nacio­nal i l’ac­tual moment de la llui­ta de classes

La gran des­fe­ta nacio­nal del 1939, sola­ment com­pa­ra­ble a la del 1714, sig­ni­fi­ca alho­ra la pèr­dua total de les con­ques­tes nacio­nals i de les de clas­se. La dic­ta­du­ra fran­quis­ta que seguí a aques­ta des­fe­ta posa­va al des­co­bert, sen­se cap mena de camu­flal­ge, el caràc­ter de dic­ta­du­ra de clas­se, basa­da en 1’opressió nacio­nal, de l’Es­tat espanyol.

L’Es­tat espan­yol con­ti­nua sent, doncs, la supras­truc­tu­ra on con­fluei­xen els inter­es­sos de les clas­ses domi­nants. La ideo­lo­gia espan­yo­lis­ta, en la seva ver­sió fran­quis­ta, apa­reix amb tota evi­dèn­cia com a ideo­lo­gia mis­ti­fi­ca­do­ra al ser­vei d’a­quests interessos.

És tam­bé durant aquests anys que la dimis­sió de la bur­ge­sia i la seva subor­di­na­ció s’ha fet més pale­sa que mai i que s’ha demos­trat cla­ra­ment la seva inca­pa­ci­tat d “enca­pça­lar el movi­ment d’a­lli­be­ra­ment nacional.

D’al­tra ban­da, la dic­ta­du­ra s’ha man­tin­gut i es man­té per mit­jà de l’ex­plo­ta­ció més bru­tal i abso­lu­ta damunt la clas­se obre­ra i les clas­ses popu­lars. És durant el fran­quis­me que el capi­ta­lis­me a l’Es­tat espan­yol ha por­tat a ter­me un dels pro­ces­sos d’a­cu­mu­la­ció més inten­sos de la seva his­tò­ria. Explo­ta­ció par­ti­cu­lar­ment agu­ditza­da a les dife­rents nacions opri­mi­des per l’Es­tat, on s’ha pro­duït un con­ti­nuat dre­nat­ge de capi­tal sen­se cap con­tra­par­ti­da per a aques­tes clas­ses populars.

La llui­ta de clas­ses, doncs, al nos­tre país, es plan­te­ja en aquests moments entre el capi­tal mono­po­lis­ta fona­men­tat en el man­te­ni­ment de l’Es­tat espan­yol i de la seva opres­sió sobre la nos­tra nacio­na­li­tat i el movi­ment popu­lar anti­ca­pi­ta­lis­ta i d’a­lli­be­ra­ment nacio­nal. Entre­mig, els sec­tors enca­ra no des­na­cio­na­litzats de la bur­ge­sia es tro­ben estruc­tu­ral­ment subor­di­nats als inter­es­sos mono­po­lís­tics i, alho­ra, en con­tra­dic­ció amb aquests pel fet de l’ex­plo­ta­ció nacio­nal i de la seva neces­si­tat de super­vi­vèn­cia com a classe.

Aques­ta situa­ció no ha fet més que acce­le­rar el pro­cés de cons­cien­cia­ció nacio­nal de les clas­ses popu­lars cata­la­nes, tant en la cla­ra dimen­sió nacio­nal de l’a­lli­be­ra­ment anti­ca­pi­ta­lis­ta com en la seva con­so­li­da­ció a tota l’à­rea nacio­nal dels Paï­sos Catalans.

S’ha pro­duït, doncs, un nivell de cla­ri­fi­ca­ció cada vega­da més gran en el plan­te­ja­ment de la llui­ta d’a­lli­be­ra­ment nacio­nal, supe­ra­dor de les con­tra­dic­cions del pseu­do-nacio­na­lis­me bur­gès here­tat pel movi­ment popular.

Per tant, en aquests moments, la nega­ció de la dimen­sió nacio­nal dels Paï­sos Cata­lans, la nega­ció de la neces­sà­ria uni­fi­ca­ció de la llui­ta d’a­lli­be­ra­ment i dels seus objec­tius polí­tics plan­te­ja­da en el si del movi­ment obrer i popu­lar, no indi­quen més que la per­pe­tua­ció de la supe­di­ta­ció ideo­lò­gi­ca als inter­es­sos de les clas­ses domi­nants. No són degu­des al resul­tat d’a­nà­li­sis objec­ti­ves dels inter­es­sos de les clas­ses popu­lars, sinó a inter­es­sos polí­tics que d’u­na mane­ra direc­ta o media­titza­da repre­sen­ten els inter­es­sos de les clas­ses dominants.

No situar-se en la pers­pec­ti­va de la llui­ta nacio­nal ple­na, res­trin­gir la llui­ta a una àrea deter­mi­na­da, o posar-la en fun­ció de l’Es­tat espan­yol com a objec­tiu últim de l’ac­tua­ció polí­ti­ca és una mane­ra de con­so­li­dar la domi­na­ció de clas­se que aquest Estat repre­sen­ta i garanteix.

L’Es­tat espan­yol no res­pon a cap reali­tat nacio­nal, sinó a una con­jun­ció d’in­te­res­sos capi­ta­lis­tes L’Es­tat espan­yol no és una estruc­tu­ra que pugui esde­ve­nir dife­rent si se li can­via el seu con­tin­gut actual de classe.

Tots els plan­te­ja­ments nacio­na­lis­tes-regio­na­lis­tes se situen din­tre de l’es­truc­tu­ra de poder de l’Es­tat espan­yol i res­pec­ten, per tant, els inter­es­sos de les clas­ses domi­nants que l’han creat i que el man­te­nen. Sen­se una pers­pec­ti­va de tren­ca­ment de l’es­truc­tu­ra de l’Es­tat capi­ta­lis­ta espan­yol no és pos­si­ble la revo­lu­ció socia­lis­ta. La per­pe­tua­ció d’u­na estruc­tu­ra polí­ti­ca de l’Es­tat que res­pòn a uns inter­es­sos de clas­se repro­dui­rà inde­fec­ti­ble­ment aquests inter­es­sos i les for­mes d’o­pres­sió que aquest duia a terme.

Un plan­te­ja­ment revo­lu­cio­na­ri, doncs, als Paï­sos Cata­lans es mesu­ra per la seva posi­ció res­pec­te a l’Es­tat espan­yol, és a dir, per l’op­ció que adop­ta entre la con­ser­va­ció de l’Es­tat espan­yol o la crea­ció de l’Es­tat Socia­lis­ta dels Paï­sos Catalans.

Josep Ferrer, Rafael Cas­te­lla­nos, Anto­ni Fer­nàn­dez. 1976.

Artikulua gustoko al duzu? / ¿Te ha gustado este artículo?

Share on Facebook
Share on Twitter

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.